Republic of Florida

Ara que acaba l'any arriba a les nostres llars, com un possible regal nadalenc, el darrer joc distribuït per CatImperium. Es tracta d'un joc d'estratègia en el que es recrea la darrera jornada de resistència a Barcelona durant el setge de 1714. Aquesta va ser una de les jornades de combat més dures (pel nombre de víctimes) de la història del segle XVIII europeu. Pels creadors del joc totes les víctimes de llavors no varen ser suficients. És així com apareix un joc de taula d'aquells que serveixen "per canviar la història"... Per algun motiu, els seus creadors Xavier Hernández i Cardona i Xavier Rubio i Campillo, consideren que canviar el rumb de la història passa per infringir el major nombre de baixes a l'exèrcit franco-espanyol.

Cassà de la Selva compta amb una de les publicacions periòdiques locals més antigues de Catalunya. L'any 1944 apareixia Luz y Guía , una mena de suplement del full parroquial que amb el temps s'aniria ampliant més i més de continguts. Actualment encara dura, sortint mes a mes sota el nom de Llumiguia . Doncs bé, avui he estat cercant informació en els primers exemplars. Estic fent una investigació sobre la indústria surera cassanenca a la segona meitat del segle XX. Qualsevol investigació centrada en aquest període ha de passar forçosament per aquesta revista, veritable disc dur de la vila des dels anys quaranta. En un dels exemplars dels anys cinquanta he trobat els participants dels primers Jocs Florals celebrats a Cassà. Un dels guanyadors (250 pessetes, crec) fou Emili Giralt, amb un poema titulat "Iocasta". Sí senyors, l'historiador Emili Giralt, autor de Entorno al precio del trigo en Barcelona durante el siglo XVI i La viticultura y el comercio catalán del

He acabat de llegir un llibre mític per a la història militar: El rostro de la batalla de John Keegan. No he llegit l'original en anglès, i he pogut comprpvar com la traducció que va fer Juan Narro Romero el 1990 per Ediciones Ejército és pèssima. D'acord que el llibre va ser escrit als anys setanta, però crec que ha estat molt sobrevalorat. Es planteja —i resol prou bé— preguntes tant complexes com evidents, tant que sobta que ningú més hi hagi pensat abans que el senyor Keegan. Tot i això, considero que fa un treball excessiu de microhistòria: a partir de les batalles d'Agincourt, Waterloo i el Somme (només el primer dia de combats, l'1 de juliol de 1916) explica gairebé tot. El problema és, al meu parer, inicial: no es planteja que les batalles depenguin de la visió que els propis homes i dones del passat tenien d'aquest fenomen (si és que el tenien). S'ho mira tot, diguem-ne, des d'una perspectiva massa “setentera”; fins i tot Keegan mateix admet que té

Els dies 1 i 2 de desembre es fa a un congrés sobre Jaume I a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona: Economia rural i articulació urbana. Jaume I, família i Cort. Hi participaran Gaspar Feliu, Elisa Varela, Josep Maria Salrach, Philip Banks i d'altres historiadors.

Els dies 28 i 29 de novembre, el Cineclub 8 1/2 i Xocolata per a Tots organitzen un seguit de conferències i projeccions relacionades amb el reciclatge i la banca ètica. Tots els actes es faran a Cassà de la Selva. Per a més informació, visiteu www.vuitimig.com .

L'Institut d'Estudis Empordanesos organitza un congrés per l'any vinent sobre les visions de la frontera des de l'Empordà. Els que vulguin presentar alguna comunicació tenen fins el 31 de desembre de 2008 per fer una proposta a l'entitat.

Fa uns dies varen morir un parell de soldats espanyols destinats a Afganistan. La ministra de Defensa va sortir per televisió dient que tot el poble espanyol compartia el dolor de les famílies que havien patit el cop. Poc després, Mariano Rajoy va dir que els dos homes havien mort defensant “eso que llamamos Occidente”. És la sociabilització de la mort d'aquells que han patit prèviament la mort social. Servir a les forces armades equival a canviar una forma de sociabilitat per una altra de més simple, brutal i, a vegades però tot sovint, efímera. Ho tenim clar per a les guerres del passat, però crec que continua essent vàlid per al present. Les morts en una guerra sovint són incòmodes, però al mateix temps poden ser útils o manipulables. En una guerra del segle XVIII o XV es produeixen milers de morts, però són imperceptibles a una certa escala. El món anterior a 1848 (per posar una data) és, com diria Eric Hobsbawm, a la vegada gran i petit. A una petita parròquia catalana poden

Fa uns dies vaig tenir una conversa amb un pastor baptista anglès. Seré breu. Va dir una cosa que em va deixar frapat: el cristianisme és la religió més racional de totes. Lògicament deia això en el context de la conversa següent: com estan d'equivocades les altres religions. Això ja em va deixar mig sorprès, perquè el món protestant i evangèlic defugen utilitzar la paraula "religió" per referir-se a la seva "fe". Identifiquen (suposo) religió amb món catòlic o una vessant més administrativa de la creença o fe. De tota manera, l'aplicació d'un concepte il·lustrat al discurs mític (o sistema de creences) de l'ésser humà, em va deixar descol·locat del tot. Bé, es comença pensant això i s'acaben pensant altres coses... menys agradables pels "no racionals". Necessito comentaris.

Una de les meravelles de les normatives és que, teòricament, existeixen per a facilitar-nos la vida. Sempre i quan aquesta no s'hagi creat de manera que quedi completament blindada de cares a futures modificacions ni un determinat grup humà s'erigeixi sectàriament com a defensors fanàtics de la normativa en qüestió. L'altra cosa que em fascina és que, en el fons, moltes normatives provenen de la còpia i recòpia de normatives anteriors, de tal manera que aquestes "normatives primigènies" intenten encabir-se de qualsevol manera en un marc social, econòmic i polític lògicament diferent del de la nova normativa. Només cal pensar en les normatives de trànsit o els controls d'utilització de substàncies dopants en l'esport. Tots haurem copiat i enganxat alguna vegada un text digital, i tots haurem vist com apareixen errors a causa de la descontextualització del text original. Doncs bé, és el que suposo deu haver passat amb les normatives que regulen els articles

Fa unes setmanes vaig tornar a veure el documental The Corporation de Mark Achbar i Jennifer Abbott (2003). És molt recomanable per si es vol fer una aproximació al món empresarial des d'una perspectiva històrica. Espero que deixeu algun comentari en aquest bloc si el veieu o si ja l'heu vist. Ara mateix, si em permeteu, posaré una llista de pel·lícules que encaixarien amb el món del consumisme, el capitalisme salvatge i la crueltat del món empresarial (alguns no són els títols habituals, però creieu-me, encaixen): Modern times (1936), Dawn of the dead (1978), The Running Man (1987), The Full Monty (1997), The insider (1999), American psycho (2000), 15 minutes (2001), Los lunes al sol (2002), Land of the dead (2005) i La gran final (2006). Per aquestes dates comença la festivitat islàmica del Ramadan. Fa pocs dies vaig rebre un missatge de la companyia de telefonia mòbil algeriana Nedjma. Resulta que em felicitaven el Ramadan i que si enviava "no sé què a no sé

El cinema (i les sèries de televisió) tot sovint serveix per donar lliçons d'història. Per algun motiu es pensa que veient Gladiator , Braveheart o Salvar al soldado Ryan (per posar tres exemples) rebem algun tipus d'informació històrica real. Res més lluny de la veritat. Un film de ficció només transmet contingut històric pel moment en el que està fet, i no pel moment que intenta reflectir. Fins i tot en casos que permetin ficcionar realment bé la història, hem de desconfiar. L'escala de valors i els esquemes mentals de les trames d'una pel·lícula no poden defugir el moment en el que van ser fetes. Per això, no podem fer servir mai una pel·lícula amb un argument situat a les guerres napoleòniques o l'edat mitjana. En una pel·lícula, l'ambientació històrica fa honor al seu nom (ambientació) i els personatges no són res més que personatges ficicis o literaris, encara que es tractin de Juli Cèsar, Lluís XIV o Francisco Franco. Una pel·lícula com Citizen Kane (19

Ahir vaig decidir fer un experiment amb el diari Lavanguardia.es . Una cosa ben senzilla: llegir una notícia que no tingués cap d'aquells aguts (i poc relacionats) comentaris. La notícia en qüestió és "Un ex profesor de 75 años arrasa en internet con su visión de la crisis subprime" , del 3 d'agost de 2008. Vaig pensar que seria divertit iniciar un debat d'aquells en els que un es caga en Catalunya i l'altra la defensa. En una segona fase de l'experiment, vaig començar a copiar i enganxar comentaris reals d'altres notícies. No tenien cap relació amb el contingut de la crisis de les subprime , però si hem de sincers, tampoc en tenien respecte de les seves respectives notícies originals. Al final, vaig acabar despertant comentaris d'altres lectors, com si els meus fossin alguna cosa més que veritables disbarats. Els dos darrers (seriosos) són, de fet, fruit d'una de les meves primeres aportacions. Ah, per cert, també vaig comprovar això de notifi

En un primer moment (en el agun moment posterior a la separació entre la llum i les tenebres) els principals diaris espanyols van deixar de tenir la connexió a Internet en els seus respectius departaments d'informàtica. Feliçment, es van adonar que era una eina més, i prou. Més endavant, arribaria el salt a la WWW. Eren aquells temps en els que un havia d'estar a la Xarxa pel simple fet d'estar. En el moment actual, podem llegir notícies les vint-i-quatre hores al dia, i potser fins i tot algun tall de vídeo. No obstant, pel camí hem perdut algunes coses. Per exemple, la qualitat dels redactats: en alguns casos extremament pèssims, plens d'errors ortogràfics, notícies a mig fer i informació repetida. En un acte de misericòrdia extrem, més endavant les notícies es convertiren en espais de debat i opinió, a la manera d'una democràcia atenenca. Els comentaris, bàsicament, es divideixen entre els "Visca Catalunya!" i "Con Franco esto no pasaba", al m

Des de fa més d'un mes estic residint a Alger. És la primera vegada que passo per Àfrica i, la veritat, hi ha moltes coses que són xocants. Urbanísticament, la ciutat d'Alger existeix pel simple fet que ha d'existir. M'explicaré. Totes les voreres, escales, asfaltats, etc. hi són, però són extraordinàriament irregulars. El paper de la dona és nul, sotmesa a discriminacions realment xocants des del punt de vista d'un europeu. No es concebeix l'algerià no musulmà, és a dir, la tolerància religiosa és zero o directament perseguida legal i socialment. Al marge de tots aquests detalls sense importància, hi ha dos fenòmens, diguem-ne de trascendència històrica, molt interessants. El primer és el fet que al mínim soroll d'explosió o petards, molta gent sol espantar-se o aturar-se. I és que entre 1991 i 2002, el país va patir una guerra civil a dues o tres bandes entre el Govern, el Grup Islàmic Armat i l'Exèrcit Islàmic de Salvació. Gairebé dues-centes mil mort

M'encanta com la publicitat (sobretot la televisiva) juga amb les exageracions de realitats i moldeja les actituds què hem de tenir davant el reconeixement i l'amplificació de determinats rols bàsics. Massa bàsics. No sé si us heu adonat, però vivim en un món en el que els desodorants ens "protegeixen", som millors a la feina gràcies a la pasta de dents i les galetes i els gelats ens exciten sexualment. Sobre això, sembla prou ben estudiat que l'excitació sexual incrementa el nostre consum. Suposo, doncs, que la limitació del marketing està en el poder adquisitiu de les persones; per aquest motiu no serviria de res posar una peli porno: una sobreexcitació no aconseguiria que adquirís un BMW si no tinc prous diners. Una de les marques que realitza una campanya més increïblement manipuladora és Media Markt. Conscients de l'existència de la màxima que diu "si no ets una mica fill de puta no aconseguiràs res", la companyia europea de venda de productes e

Els de la Plataforma del Sector del Conveni d'Arqueologia m'han enviat això i em demanen que en faci màxima difusió. Doncs això: "Des del dia 20 de febrer de 2008 està constituïda la Comissió Paritària que farà el seguiment del Conveni del Sector de l'Arqueologia i Paleontologia. Es tracta de l'òrgan que ha de vetllar per la correcta interpretació i aplicació del text, ha de servir d'eina de mediació en cas de conflicte i ha de fer un seguiment de l'evolució del sector. També traslladarà a l'autoritat laboral pertinent aquelles problemàtiques que superin les seves competències. Durant el primer any de conveni, les reunions de la Comissió seran mensuals. Recordeu que es troba formada, a parts iguals, per representants de la part social i de la part empresarial, amb els seus assessors. És una eina que pot emprar tothom qui vulgui quan, fonamentadament, detecti algun incompliment, irregularitat, etc en tot el sector de l'arqueol

En història sovint escoltem i llegim expressions del tipus "nosaltres vàrem fer..." o "ells ja eren...". Traslladem el nostre cos i la nostra ànima al comerç català amb Amèrica del segle XVIII o als camps de batalla de la guerra dels Segadors. Un "presentisme en el passat" que sembla necessari per donar més protagonisme a la gent que viu actualment enmig dels historiadors. El problema és que la "lògica de partit de futbol" s'acaba introduïnt en els processos històrics (i polítics): bàndols clars, resultats exactes i identificació personal total amb uns i/o altres. Posant exemples clars, encara recordo quan Xavier Rubert de Ventós va deixar anar la frase —en una conferència a Girona— "els catalans veniem aiguardent als indis americans". Ho va dir per fer-nos adonar que nosaltres també vam ser dolents en la colonització americana. Deixant de banda que l'esperança de vida actual encara no arriba als 250 anys, un podria dir que això

Fa una colla de segles, existia un tipus de persona urbanita coneguda com a prohom o ciutadà honrat. Aquests solien ser comerciants que controlaven políticament les ciutats medievals. En els segles XVII i XVIII aquest títol es va convertir en l'aspiració dels notables dels llocs rurals, al mateix temps que els nobles abandonaven els "camps" per integrar-se en un món urbà nou, apareixent allò que anomenem patriciat urbà. En El País del 13 de febrer podreu llegir una entrevista d'Ana Carbajosa a Franco Frattini, comissari d'Interior i Justícia de la Unió Europea. El nucli del text gira al voltant del control biomètric al que se sotmetrà a tot ciutadà que entri o surti de la Unió Europea. Les obres de ciència ficció dels anys setanta, vuitanta i noranta ens havien ensenyat que els escàners oculars i el palmell de la mà servien per custodiar edificis o entrades secretes. Ho hem vist tantes vegades en el cinema i la televisió que es podria dir que constitueixen un rit

Fa uns dies comentava amb un amic que la mula és una inversió a fons perdut. Parlàvem, evidentment, d'èpoques passades, quan la mula tenia un valor econòmic importantíssim. Dic a fons perdut perquè estaríem parlant d'un animal híbrid i, per tant, estèril (o semiestèril, tenint en compte que a vegades es donen casos miraculosos de parts de mules, crec que només unes desenes en els darrers segles). La bèstia prové de la barreja entre una euga i un burro; normalment, si considerem que la parella contrària és fisiològicament més delicada a l'hora d'aparellar-se. El producte resultant és un animal que reuneix les millors qualitats del cavall i de l'ase: resistència, poca covardia, rapidesa, etc. La pega, com ja hem dit, és la seva impossibilitat de donar descendència. He recordat la conversa quan he llegit la notícia sobre aquesta mena "d'examen per a estrangers" que vol aplicar el Partit Popular. Consistiria, a grans trets, a assegurar que els valors espan

El dimarts 29 de gener de 2008, el diari El Punt va publicar una notícia titulada "La ciutat amb accent francès". Es tracta, com alguns ja sabreu, de començar a fer moure les màquines, rodes i carros de la immensa moguda que suposarà a nivell espanyol la guerra de la Independència (1808-1814). En l'àmbit gironí, els setges que patí la ciutat entre 1808 i 1809 són un d'aquells esdeveniments que queden fixats en la memòria col·lectiva a base de mites i explicacions interessades. Enguany, l'Associació d'Hostaleria Girona i Radial està promovent un conjunt d'actes i visites guiades teatralitzades que busquen donar un caire turístic a les lluites que gent de mitja Europa va protagonitzar al voltant de la ciutat de Girona. Un d'aquests items que caldrà tenir en compte seran els menús napoleònics . Ah, la cuina, la punta de llança de la cultura i les relacions internacionals catalana i mundial... Ja tinc ganes de tastar, en els millors restaurants de Girona,

El Govern israelià ha escrit una carta als membres vius dels Beatles (i als parents dels morts) demanant perdó per la prohibició, el 1965, de la presentació de la banda britànica a Tel Aviv. Avui l'he vist en els rètols que passen per sota de les imatges al canal de televisió 3/24, i ho he confirmat al web de BBC Mundo. Ehoud Olmer, que fa poc va dir que no permetria als habitants de Gaza viure còmodament (!), deu considerar que això forma part d'alguna mena de política tova cap a la resta del món. Doncs que vigili, perquè he sentit dir que per Israel hi ha gent que s'agafa molt malament aquestes coses de mostrar-se feble. I si no que li preguntin al primer ministre Isaac Rabin (ai, no, que és mort, que el van assassinar).

Un amic ha publicat recentment un llibre: A l'ombra del castell . Aquí teniu una imatge.

Un amic m'ha recordat la confusió que vaig tenir entre un director de cinema i Arsuaga. M'he molestat a buscar algunes imatges.

Alguna vegada us heu preguntat, "on havia llegit tal cosa o tal altra a la revista Interviú "? Doncs ara ja no caldrà patir perquè a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Girona tenen caixes i caixes amb exemplars de la mítica revista de barberies i vidres de papareries. Les vaig descobrir fa uns mesos, però com la resposta a la meva mirada d'un dels treballadors va ser que era una donació, vaig pensar que potser es tractava d'alguna revista d'història de l'art o de fotoperiodisme que jo desconeixia. Però recentment he confirmat que es tracta de la famosa revista amb portades com "Dos de cada tres votantes del PP piden a Aznar que dialogue con el PNV" i "Las fotos más esperadas de Ana Obregón". Gràcies per la donació.

Jordi Bilbeny torna a la càrrega ampliant la galeria de personatges i persones catalanes que, per algun tipus de mà negre inmortal (i nacionalista espanyola), tothom les recorda com a no catalanes. Primer va ser Cristòfor Colom i alguns dels seus mariners. Després, van venir Miguel de Cervantes (Miquel Servent, de Xixona, segons ell), Teresa de Jesús, Cortés, Bartolomé de las Casas (Bartomeu Casaus, segons ell), etc. Jo em pregunto si el final del documental aquell d'en Colom, on al final surt un retrat de Francisco Franco, vol dir que aviat treurà un altre llibre demostrant que el dictador era català. No va passar per Vic una vegada? Doncs això sol ser raó suficient per en Jordi Alsina Bilbeny. Algú li hauria de dir que les connexions lògiques que fa no són vàlides per a qualsevol, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Però tampoc està malament que algú ens recordi que cal dubtar de tot. Els historiadors, però, mirarem de no convertir el dubte raonable en el que ens sembli més

A un dels líders polítics catalans actuals se li ha anat definitivament la castanya. El secretari general de Convergència i Unió Josep Antoni Duran i Lleida (1952-?) ha iniciat una agressiva campanya amb lemes del tipus "A Catalunya se'ns respecta menys que abans. Això s'ha d'acabar!!" o "La gent no se'n va del seu país per ganes sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom". Suposo que Unió Democràtica de Catalunya estarà aviat de dol. Ho dic perquè imagino que Duran té una malaltia terminal i aquestes deuen ser les seves darreres eleccions espanyoles. I després es pregunten els polítics perquè la gent no vota. Amb campanyes com aquestes, i les que ens esperen, què esperen. Quan un polític és capaç de mentir i crear uns missatges tan agressius com aquests, és lògic que la gent es faci enrere. Les eleccions, però, han de ser quelcom més que un duel de cavallers o un esport de classes altes. La ciutadania no s'hauria de deixar prendre el pèl.

Avui al matí, canviant de canal de televisió (una cosa que, per sort, faig cada vegada menys), he enganxat un debat d'aquells ridículs (un "cara a cara", en diuen). Tractava de la teoria de l'evolució. Bé, en realitat tractava de com en dues universitats espanyoles s'havien prohibit xerrades per part d'un grup creacionista nordamericà (Institut Discovery, crec). El pseudocientífic espanyol practicava el que jo en dic "diplomàcia de corbata": anava molt ben vestit (no com el científic de veritat), i això, en aquesta societat, es valora molt a l'hora de seguir un o altre criteri. No m'estranyaria que l'altre (un professor universitari, crec) hagués demanat una beca per poder anar al plató de televisió. A sota apareixia l'habitual i penosa votació telefònica dels espectadors a favor i en contra d'una simple pregunta. Aquesta era sobre si creiem que l'home ve del mico. Deixant de banda la migradesa intel·lectual de la pregunta, sa

Després de consultar la Xarxa i a un amic, he pogut comprovar com el catedràtic Juan Luis Arsuaga no apareix a la pel·lícula Los Borgia . L'havia confós pel propi director, que interpreta un paper al seu propi film: Antonio Hernández. En els següents webs podreu jugar a les set diferències: http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20061006/cultura/ultimos-neandertales-europa-habitaron_20061006.html http://www.cinemaspop.net/index.php/2006/09/24/habla-antonio-hernandez-director-de-los-borgia/

Avui ha arribat la notícia; segons sembla, exactament s'ha filtrat. L'himne nacional d'Espanya ja té lletra. Bé, encara no s'ha aprovat a les Corts, però Plácido Domingo l'interpretarà el 21 de gener. Fins avui em pensava que tenia la sort de viure en un racó de món en que l'himne nacional no tenia lletra i, per tant, a l'escola no te'l podien ensenyar. L'alternativa menor era l'himne nacional de Catalunya, que sí me'l van ensenyar a classe. Espero de tot cor que la recollida de firmes per fer de la lletra del nou himne nacional (si la trobeu veureu que, a més, és horrorosa) una realitat legal, no prosperi.

Ahir estava mirant la primera part del film que va produir en el seu moment Antena 3, Los Borgia . En un moment de la pel·lícula em vaig quedar garratibat. Un dels actors que feia de cardenal tenia una veu i un rostre que em resultaven familiars. El personatge tenia poques frases, però juraria que es tractava del catedràtic de Paleontologia de la Universidad Complutense de Madrid. Efectivament, Juan Luis Arsuaga (el d'Atapuerca). És la millor intervenció en una pel·lícula per part d'un no professional del cinema des de Karlos Arguiñano a Air bag .

Aquest Nadal m'han regalat un parell de llibres. Començaré pel primer: Jesús y los manuscritos del mar Muerto de César Vidal. Pels que no coneixeu aquest autor, hauríeu de saber que és un dels presentadors de l'emissora de ràdio COPE i, entre altres aficions, es podria dir que és un dels principals ideòlegs del neoconservadurisme espanyol. A més, si us preneu la molèstia de llegir el resum que ell mateix fa del seu llibre Mentiras de la historia... de uso común , podreu comprovar que és també un hipòcrita: diu que la història està plena d'ideologia que cadascú fa servir a la seva conveniència. Gràcies a ell sempre tindrem aquesta màxima present. I després d'aquest material per gent que s'automedica, l'altre llibre que m'han regalat (per Reis) és Campos de batalla: Las guerras que han marcado la historia editat per Richard Holmes i Martin Marix Evans. Pel que sembla, és una d'aquelles enciclopèdies que es poden llegir. En Holmes em sona d'un llibre