El somni europeu o el contagi de la riquesa
Des de fa més d'un mes estic residint a Alger. És la primera vegada que passo per Àfrica i, la veritat, hi ha moltes coses que són xocants. Urbanísticament, la ciutat d'Alger existeix pel simple fet que ha d'existir. M'explicaré. Totes les voreres, escales, asfaltats, etc. hi són, però són extraordinàriament irregulars. El paper de la dona és nul, sotmesa a discriminacions realment xocants des del punt de vista d'un europeu. No es concebeix l'algerià no musulmà, és a dir, la tolerància religiosa és zero o directament perseguida legal i socialment.
Al marge de tots aquests detalls sense importància, hi ha dos fenòmens, diguem-ne de trascendència històrica, molt interessants. El primer és el fet que al mínim soroll d'explosió o petards, molta gent sol espantar-se o aturar-se. I és que entre 1991 i 2002, el país va patir una guerra civil a dues o tres bandes entre el Govern, el Grup Islàmic Armat i l'Exèrcit Islàmic de Salvació. Gairebé dues-centes mil morts cobrades enmig d'una violència extrema, amb degollacions i trets al cap en ple carrer. És per això que la vida a base de tocs de queda hagi quedat fixada entre el col·lectiu de la capital: tothom encara conserva les seves dues portes d'entrada a la llar i la idea de que és molt perillós sortir de casa després de les cinc de la tarda. A més, entre la majoria dels algerians existeix una mena de personalitat (admesa per tots ells quan els hi preguntes) una mica adolescent, com si haguessin estat tutelats durant massa temps, sense tenir gaire clares les seves limitacions.
L'altra fenomen és la fascinació pel continent europeu i tot en el que en ell habita. És la terra somniada, literalment. El problema és el següent. Molta de la gent que parla de forma força pejorativa del seu país (Algèria) són de classe mitja cap amunt. Són també els primers voluntaris en fer el salt a Europa (França, Espanya i Itàlia, per aquest ordre), sense entendre que en una societat tan bipolaritzada com l'algeriana, aquí són rics, però al nord serien inmigrants de classe baixa. En definitiva, que el nivell de vida que porten al seu país natal no el podrien mantenir a França o a Espanya. Per exemple, en una conversa amb persones d'aquesta mena, va sortir el tema de quin seria el lloc en el que portaries els teus fills a estudiar. No cal dir que de l'escola pública ni parlar-ne i, si podia ser, portarien els seus fills a Europa.
En aquell moment vaig pensar que l'únic ésser capaç de sobreviure –sol– en un entorn diferent i allunyat era Kal-El (és a dir, Superman). No s'adonaven que el seu fill podria mantenir-se sol a Europa gràcies al nivell superior de vida que disfruten a Algèria i que per molt rica que sembli l'Espanya, em temo que la riquesa no es distribueix per contagi. En resum, la frase aquella, heretada dels nostres avis, "A tu el que et falta és passar una guerra." es demostra empíricament falsa entre el poble algerí.
Al marge de tots aquests detalls sense importància, hi ha dos fenòmens, diguem-ne de trascendència històrica, molt interessants. El primer és el fet que al mínim soroll d'explosió o petards, molta gent sol espantar-se o aturar-se. I és que entre 1991 i 2002, el país va patir una guerra civil a dues o tres bandes entre el Govern, el Grup Islàmic Armat i l'Exèrcit Islàmic de Salvació. Gairebé dues-centes mil morts cobrades enmig d'una violència extrema, amb degollacions i trets al cap en ple carrer. És per això que la vida a base de tocs de queda hagi quedat fixada entre el col·lectiu de la capital: tothom encara conserva les seves dues portes d'entrada a la llar i la idea de que és molt perillós sortir de casa després de les cinc de la tarda. A més, entre la majoria dels algerians existeix una mena de personalitat (admesa per tots ells quan els hi preguntes) una mica adolescent, com si haguessin estat tutelats durant massa temps, sense tenir gaire clares les seves limitacions.
L'altra fenomen és la fascinació pel continent europeu i tot en el que en ell habita. És la terra somniada, literalment. El problema és el següent. Molta de la gent que parla de forma força pejorativa del seu país (Algèria) són de classe mitja cap amunt. Són també els primers voluntaris en fer el salt a Europa (França, Espanya i Itàlia, per aquest ordre), sense entendre que en una societat tan bipolaritzada com l'algeriana, aquí són rics, però al nord serien inmigrants de classe baixa. En definitiva, que el nivell de vida que porten al seu país natal no el podrien mantenir a França o a Espanya. Per exemple, en una conversa amb persones d'aquesta mena, va sortir el tema de quin seria el lloc en el que portaries els teus fills a estudiar. No cal dir que de l'escola pública ni parlar-ne i, si podia ser, portarien els seus fills a Europa.
En aquell moment vaig pensar que l'únic ésser capaç de sobreviure –sol– en un entorn diferent i allunyat era Kal-El (és a dir, Superman). No s'adonaven que el seu fill podria mantenir-se sol a Europa gràcies al nivell superior de vida que disfruten a Algèria i que per molt rica que sembli l'Espanya, em temo que la riquesa no es distribueix per contagi. En resum, la frase aquella, heretada dels nostres avis, "A tu el que et falta és passar una guerra." es demostra empíricament falsa entre el poble algerí.
Comments