Sociabilitzar la mort
Fa uns dies varen morir un parell de soldats espanyols destinats a Afganistan. La ministra de Defensa va sortir per televisió dient que tot el poble espanyol compartia el dolor de les famílies que havien patit el cop. Poc després, Mariano Rajoy va dir que els dos homes havien mort defensant “eso que llamamos Occidente”. És la sociabilització de la mort d'aquells que han patit prèviament la mort social. Servir a les forces armades equival a canviar una forma de sociabilitat per una altra de més simple, brutal i, a vegades però tot sovint, efímera. Ho tenim clar per a les guerres del passat, però crec que continua essent vàlid per al present.
Les morts en una guerra sovint són incòmodes, però al mateix temps poden ser útils o manipulables. En una guerra del segle XVIII o XV es produeixen milers de morts, però són imperceptibles a una certa escala. El món anterior a 1848 (per posar una data) és, com diria Eric Hobsbawm, a la vegada gran i petit. A una petita parròquia catalana poden aparèixer un bon (mal) dia tres mil soldats italians, o alemanys vinguts per defensar el dret al tron d'algun pretendent llunyà, però difícilment es pot percebre de forma general la catàstrofe humanitària que comporta una guerra. Sense uns mitjans de comunicació de masses, no. Per exemple, el dia més sanguinari de la guerra de Secessió dels Estats Units: Antietam, 1862, gairebé 23.000 baixes en un sol dia. Repartits entre les ciutats i llogarrets dels primers estats nord-americans, inapreciable.
Amb la Primera Guerra Mundial l'equilibri es trencaria. Calia vehicular els onze milions de morts a través dels mitjans de comunicació de masses. Els governs practicaren la censura als diaris, però tants espais en blanc en el paper imprès acabaria per tenir efectes contraproduents. La solució arribaria amb els homenatges al soldat desconegut, primer a França i després arreu. Començava el control per la sociabilització de la mort.
En el cas d'Alemanya i la Segona Guerra Mundial, l'Estat nazi practicaria la censura. Una tradició va eludir-la. Entre les famílies alemanyes era habitual, quan els hi moria un fill, enviar una foto als veïns i familiars. Aquests la col·locarien en un lloc destacat de la casa. Amb el temps, les llars germàniques es trobaren inundades de fotografies de veïns, amics i parents. Després de la Segona Guerra Mundial, la guerra de Corea (operació dirigida pels Estats Units amb l'aquiescència de les Nacions Unides, tot i que ignoro si al milió de soldats aliats se'ls anomenava “cascos blaus”), mancada de propaganda televisiva no significà el mateix per a l'opinió pública nord-americana com la futura guerra de Vietnam. Fins i tot apareixeria una simpàtica sèrie de televisió, en ple conflicte vietnamita, sobre la guerra de Corea: MASH, de 1972 a 1983. El conflicte a Indoxina es convertiria en el Big Brother a les llars dels Estats Units: les famílies haurien d'esmorzar i sopar amb les notícies de baixes de soldats americans. Al Govern se li havia escapat de les mans, un error que no repetiria amb la recent guerra a Irac, en el que es prohibí transmetre per televisió ensenyar taüts amb els cadàvers dels soldats repatriats.
La guerra de Vietnam va tenir el seu film patriòtic (The Green Berets [1968], de Ray Kellogg i John Wayne), però fou eclipsat per l'allau de nous productes culturals enmig del rejuveniment del cinema de Hollywood: Easy rider de Dennis Hoper (1969) o The deer hunter de Michael Cimino (1978). Després vindrien Platoon d'Oliver Stone (1986) i Full metal jacket de Stanley Kubrick (1987). La rèplica vindria de la mà del personatge John Rambo a First blood, de Ted Kotcheff (1982), i les produccions de Jerry Bruckheimer: March or die (1977), Top Gun (1986), Dangerous minds (1995), The Rock (1996), Soldier of fortune, Inc. (1997), Max Q (1998), Armageddon (1998), Enemy of the State (1998), Remember the Titans (2000), Black Hawk down (2001), Pearl Harbor (2001), CSI: Miami (2002-2008), CSI: NY (2004-2008) i Brothers in arms (2006).
De la primera guerra televisada passem a la primera guerra per Internet: el conflicte iugoslau, en totes les seves fases. La Xarxa s'utilitzà per confondre l'enemic i per escapar al control que els governs exercien sobre els mitjans de comunicació tradicionals (televisió, diaris i ràdio). Aquests mitjans ens donaven una idea de guerra espectacle (bombardeigs aeris) i falsa (posant èmfasi en la guerra entre estats, a l'estil decimonònic, i obviant l'anomenada guerra de baixa intensitat).
Ara sabem que la mort dels espanyols a Afganistan ha estat per salvar al món occidental, i la seva desgràcia ha estat compartida per tots els ciutadans espanyols. Com en una distopia orwelliana, l'objectiu de la guerra no és la victòria, sinó que aquesta sigui constant (idea emprada també a la pel·lícula Battle of the Bulge de Ken Annakin [1965]). Com els temibles guerrers d'una novel·la de Frank Herbert, els exèrcits utilitzen el terror com una arma estàndar: enfonsar la capacitat de resistència de l'adversari abans de l'assalt final, un adversari que, en el cas de la sociabilització de les baixes, és el potencial enemic intern. L'impacte de les víctimes militars a les guerres ha de ser controlat per l'estat si aquest vol sobreviure al conflicte. Pel que sembla, els mitjans de comunicació tenen el deure de difondre el missatge.
La foto és del meu amic Xavi. Podreu trobar-ne més al seu bloc que trobareu a la llista que trobareu a l'esquerra.
Les morts en una guerra sovint són incòmodes, però al mateix temps poden ser útils o manipulables. En una guerra del segle XVIII o XV es produeixen milers de morts, però són imperceptibles a una certa escala. El món anterior a 1848 (per posar una data) és, com diria Eric Hobsbawm, a la vegada gran i petit. A una petita parròquia catalana poden aparèixer un bon (mal) dia tres mil soldats italians, o alemanys vinguts per defensar el dret al tron d'algun pretendent llunyà, però difícilment es pot percebre de forma general la catàstrofe humanitària que comporta una guerra. Sense uns mitjans de comunicació de masses, no. Per exemple, el dia més sanguinari de la guerra de Secessió dels Estats Units: Antietam, 1862, gairebé 23.000 baixes en un sol dia. Repartits entre les ciutats i llogarrets dels primers estats nord-americans, inapreciable.
Amb la Primera Guerra Mundial l'equilibri es trencaria. Calia vehicular els onze milions de morts a través dels mitjans de comunicació de masses. Els governs practicaren la censura als diaris, però tants espais en blanc en el paper imprès acabaria per tenir efectes contraproduents. La solució arribaria amb els homenatges al soldat desconegut, primer a França i després arreu. Començava el control per la sociabilització de la mort.
En el cas d'Alemanya i la Segona Guerra Mundial, l'Estat nazi practicaria la censura. Una tradició va eludir-la. Entre les famílies alemanyes era habitual, quan els hi moria un fill, enviar una foto als veïns i familiars. Aquests la col·locarien en un lloc destacat de la casa. Amb el temps, les llars germàniques es trobaren inundades de fotografies de veïns, amics i parents. Després de la Segona Guerra Mundial, la guerra de Corea (operació dirigida pels Estats Units amb l'aquiescència de les Nacions Unides, tot i que ignoro si al milió de soldats aliats se'ls anomenava “cascos blaus”), mancada de propaganda televisiva no significà el mateix per a l'opinió pública nord-americana com la futura guerra de Vietnam. Fins i tot apareixeria una simpàtica sèrie de televisió, en ple conflicte vietnamita, sobre la guerra de Corea: MASH, de 1972 a 1983. El conflicte a Indoxina es convertiria en el Big Brother a les llars dels Estats Units: les famílies haurien d'esmorzar i sopar amb les notícies de baixes de soldats americans. Al Govern se li havia escapat de les mans, un error que no repetiria amb la recent guerra a Irac, en el que es prohibí transmetre per televisió ensenyar taüts amb els cadàvers dels soldats repatriats.
La guerra de Vietnam va tenir el seu film patriòtic (The Green Berets [1968], de Ray Kellogg i John Wayne), però fou eclipsat per l'allau de nous productes culturals enmig del rejuveniment del cinema de Hollywood: Easy rider de Dennis Hoper (1969) o The deer hunter de Michael Cimino (1978). Després vindrien Platoon d'Oliver Stone (1986) i Full metal jacket de Stanley Kubrick (1987). La rèplica vindria de la mà del personatge John Rambo a First blood, de Ted Kotcheff (1982), i les produccions de Jerry Bruckheimer: March or die (1977), Top Gun (1986), Dangerous minds (1995), The Rock (1996), Soldier of fortune, Inc. (1997), Max Q (1998), Armageddon (1998), Enemy of the State (1998), Remember the Titans (2000), Black Hawk down (2001), Pearl Harbor (2001), CSI: Miami (2002-2008), CSI: NY (2004-2008) i Brothers in arms (2006).
De la primera guerra televisada passem a la primera guerra per Internet: el conflicte iugoslau, en totes les seves fases. La Xarxa s'utilitzà per confondre l'enemic i per escapar al control que els governs exercien sobre els mitjans de comunicació tradicionals (televisió, diaris i ràdio). Aquests mitjans ens donaven una idea de guerra espectacle (bombardeigs aeris) i falsa (posant èmfasi en la guerra entre estats, a l'estil decimonònic, i obviant l'anomenada guerra de baixa intensitat).
Ara sabem que la mort dels espanyols a Afganistan ha estat per salvar al món occidental, i la seva desgràcia ha estat compartida per tots els ciutadans espanyols. Com en una distopia orwelliana, l'objectiu de la guerra no és la victòria, sinó que aquesta sigui constant (idea emprada també a la pel·lícula Battle of the Bulge de Ken Annakin [1965]). Com els temibles guerrers d'una novel·la de Frank Herbert, els exèrcits utilitzen el terror com una arma estàndar: enfonsar la capacitat de resistència de l'adversari abans de l'assalt final, un adversari que, en el cas de la sociabilització de les baixes, és el potencial enemic intern. L'impacte de les víctimes militars a les guerres ha de ser controlat per l'estat si aquest vol sobreviure al conflicte. Pel que sembla, els mitjans de comunicació tenen el deure de difondre el missatge.
La foto és del meu amic Xavi. Podreu trobar-ne més al seu bloc que trobareu a la llista que trobareu a l'esquerra.
Comments