Republic of Florida

El dimarts 29 de gener de 2008, el diari El Punt va publicar una notícia titulada "La ciutat amb accent francès". Es tracta, com alguns ja sabreu, de començar a fer moure les màquines, rodes i carros de la immensa moguda que suposarà a nivell espanyol la guerra de la Independència (1808-1814). En l'àmbit gironí, els setges que patí la ciutat entre 1808 i 1809 són un d'aquells esdeveniments que queden fixats en la memòria col·lectiva a base de mites i explicacions interessades. Enguany, l'Associació d'Hostaleria Girona i Radial està promovent un conjunt d'actes i visites guiades teatralitzades que busquen donar un caire turístic a les lluites que gent de mitja Europa va protagonitzar al voltant de la ciutat de Girona. Un d'aquests items que caldrà tenir en compte seran els menús napoleònics . Ah, la cuina, la punta de llança de la cultura i les relacions internacionals catalana i mundial... Ja tinc ganes de tastar, en els millors restaurants de Girona,

El Govern israelià ha escrit una carta als membres vius dels Beatles (i als parents dels morts) demanant perdó per la prohibició, el 1965, de la presentació de la banda britànica a Tel Aviv. Avui l'he vist en els rètols que passen per sota de les imatges al canal de televisió 3/24, i ho he confirmat al web de BBC Mundo. Ehoud Olmer, que fa poc va dir que no permetria als habitants de Gaza viure còmodament (!), deu considerar que això forma part d'alguna mena de política tova cap a la resta del món. Doncs que vigili, perquè he sentit dir que per Israel hi ha gent que s'agafa molt malament aquestes coses de mostrar-se feble. I si no que li preguntin al primer ministre Isaac Rabin (ai, no, que és mort, que el van assassinar).

Un amic ha publicat recentment un llibre: A l'ombra del castell . Aquí teniu una imatge.

Un amic m'ha recordat la confusió que vaig tenir entre un director de cinema i Arsuaga. M'he molestat a buscar algunes imatges.

Alguna vegada us heu preguntat, "on havia llegit tal cosa o tal altra a la revista Interviú "? Doncs ara ja no caldrà patir perquè a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Girona tenen caixes i caixes amb exemplars de la mítica revista de barberies i vidres de papareries. Les vaig descobrir fa uns mesos, però com la resposta a la meva mirada d'un dels treballadors va ser que era una donació, vaig pensar que potser es tractava d'alguna revista d'història de l'art o de fotoperiodisme que jo desconeixia. Però recentment he confirmat que es tracta de la famosa revista amb portades com "Dos de cada tres votantes del PP piden a Aznar que dialogue con el PNV" i "Las fotos más esperadas de Ana Obregón". Gràcies per la donació.

Jordi Bilbeny torna a la càrrega ampliant la galeria de personatges i persones catalanes que, per algun tipus de mà negre inmortal (i nacionalista espanyola), tothom les recorda com a no catalanes. Primer va ser Cristòfor Colom i alguns dels seus mariners. Després, van venir Miguel de Cervantes (Miquel Servent, de Xixona, segons ell), Teresa de Jesús, Cortés, Bartolomé de las Casas (Bartomeu Casaus, segons ell), etc. Jo em pregunto si el final del documental aquell d'en Colom, on al final surt un retrat de Francisco Franco, vol dir que aviat treurà un altre llibre demostrant que el dictador era català. No va passar per Vic una vegada? Doncs això sol ser raó suficient per en Jordi Alsina Bilbeny. Algú li hauria de dir que les connexions lògiques que fa no són vàlides per a qualsevol, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Però tampoc està malament que algú ens recordi que cal dubtar de tot. Els historiadors, però, mirarem de no convertir el dubte raonable en el que ens sembli més

A un dels líders polítics catalans actuals se li ha anat definitivament la castanya. El secretari general de Convergència i Unió Josep Antoni Duran i Lleida (1952-?) ha iniciat una agressiva campanya amb lemes del tipus "A Catalunya se'ns respecta menys que abans. Això s'ha d'acabar!!" o "La gent no se'n va del seu país per ganes sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom". Suposo que Unió Democràtica de Catalunya estarà aviat de dol. Ho dic perquè imagino que Duran té una malaltia terminal i aquestes deuen ser les seves darreres eleccions espanyoles. I després es pregunten els polítics perquè la gent no vota. Amb campanyes com aquestes, i les que ens esperen, què esperen. Quan un polític és capaç de mentir i crear uns missatges tan agressius com aquests, és lògic que la gent es faci enrere. Les eleccions, però, han de ser quelcom més que un duel de cavallers o un esport de classes altes. La ciutadania no s'hauria de deixar prendre el pèl.

Avui al matí, canviant de canal de televisió (una cosa que, per sort, faig cada vegada menys), he enganxat un debat d'aquells ridículs (un "cara a cara", en diuen). Tractava de la teoria de l'evolució. Bé, en realitat tractava de com en dues universitats espanyoles s'havien prohibit xerrades per part d'un grup creacionista nordamericà (Institut Discovery, crec). El pseudocientífic espanyol practicava el que jo en dic "diplomàcia de corbata": anava molt ben vestit (no com el científic de veritat), i això, en aquesta societat, es valora molt a l'hora de seguir un o altre criteri. No m'estranyaria que l'altre (un professor universitari, crec) hagués demanat una beca per poder anar al plató de televisió. A sota apareixia l'habitual i penosa votació telefònica dels espectadors a favor i en contra d'una simple pregunta. Aquesta era sobre si creiem que l'home ve del mico. Deixant de banda la migradesa intel·lectual de la pregunta, sa

Després de consultar la Xarxa i a un amic, he pogut comprovar com el catedràtic Juan Luis Arsuaga no apareix a la pel·lícula Los Borgia . L'havia confós pel propi director, que interpreta un paper al seu propi film: Antonio Hernández. En els següents webs podreu jugar a les set diferències: http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20061006/cultura/ultimos-neandertales-europa-habitaron_20061006.html http://www.cinemaspop.net/index.php/2006/09/24/habla-antonio-hernandez-director-de-los-borgia/

Avui ha arribat la notícia; segons sembla, exactament s'ha filtrat. L'himne nacional d'Espanya ja té lletra. Bé, encara no s'ha aprovat a les Corts, però Plácido Domingo l'interpretarà el 21 de gener. Fins avui em pensava que tenia la sort de viure en un racó de món en que l'himne nacional no tenia lletra i, per tant, a l'escola no te'l podien ensenyar. L'alternativa menor era l'himne nacional de Catalunya, que sí me'l van ensenyar a classe. Espero de tot cor que la recollida de firmes per fer de la lletra del nou himne nacional (si la trobeu veureu que, a més, és horrorosa) una realitat legal, no prosperi.

Ahir estava mirant la primera part del film que va produir en el seu moment Antena 3, Los Borgia . En un moment de la pel·lícula em vaig quedar garratibat. Un dels actors que feia de cardenal tenia una veu i un rostre que em resultaven familiars. El personatge tenia poques frases, però juraria que es tractava del catedràtic de Paleontologia de la Universidad Complutense de Madrid. Efectivament, Juan Luis Arsuaga (el d'Atapuerca). És la millor intervenció en una pel·lícula per part d'un no professional del cinema des de Karlos Arguiñano a Air bag .

Aquest Nadal m'han regalat un parell de llibres. Començaré pel primer: Jesús y los manuscritos del mar Muerto de César Vidal. Pels que no coneixeu aquest autor, hauríeu de saber que és un dels presentadors de l'emissora de ràdio COPE i, entre altres aficions, es podria dir que és un dels principals ideòlegs del neoconservadurisme espanyol. A més, si us preneu la molèstia de llegir el resum que ell mateix fa del seu llibre Mentiras de la historia... de uso común , podreu comprovar que és també un hipòcrita: diu que la història està plena d'ideologia que cadascú fa servir a la seva conveniència. Gràcies a ell sempre tindrem aquesta màxima present. I després d'aquest material per gent que s'automedica, l'altre llibre que m'han regalat (per Reis) és Campos de batalla: Las guerras que han marcado la historia editat per Richard Holmes i Martin Marix Evans. Pel que sembla, és una d'aquelles enciclopèdies que es poden llegir. En Holmes em sona d'un llibre