Republic of Florida

Fa anys vaig iniciar un treball d'investigació sobre la indústria surera a Cassà de la Selva. Els meus fitxers informàtics són un batibull de dades que encara estic ordenant per formar un text coherent. Pels camins digitals estic trobant reflexions acumulades en el temps. Aquí teniu algunes perles que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja (en negreta poso el que en penso ara): "El que més s'assembla a la vida real és la vida real. Com puc saber a través dels documents l'estat d'ànim, entre moltes altres coses, de la gent del passat? Els documents (amb potes o sense) no són més que reflexos d'una realitat que ja no existeix. La realitat fa la seva feina i prou." Una excusa com qualsevol altra per no entrevistar a gaire gent gran. "Geogràficament són més importants les províncies a l'hora de veure d'on ve la gent. Però en el cas de municipis tradicionalment surers, seria interessant veure quanta gent ve." Una excusa com qualsevo

Ja hi tornen els tontos d'Antena 3 amb un dels seus shows de telerealitat. M'estic referint a Curso del 63 , el qual vaig veure anunciat fa uns dies i del qual en sento a parlar des de fa mesos. No voldria recordar aquí a coneguts realities de la mateixa cadena, com ara El bus , Academia de actores o Confianza ciega . No sé si és per culpa del llibre d'estil d'Antena 3 o per mala sort, però en aquest format de programa no arriba a l'alçada de la veterana Telecinco o als realities low cost de Cuatro i La Sexta. Curso del 63 ens ensenyarà com era l'educació a l'Espanya dels nostres pares. I una puta merda! Recordem-ho, un país que tenia una taxa d'escolarització del 80-86% entre els nens de 6 a 11 anys, 74% als 12 anys de vida i un flipant 28% als 14. Aquestes són les dades que Viñao dóna precisament per a l'any 1963 a Escuela para todos. Educación y modernidad en la España del siglo XX . Antena 3 ens farà creure que la normalitat era que tothom an

Sempre he pensat que en un arxiu o una biblioteca hi passen coses màgiques. Només en un lloc com aquest es poden tenir converses com aquesta, mirant una fotografia: ARXIVERA: Això no és la plaça de la Coma. Això d'aquí el mig no és una farola. És molt estrany. No sé què és, però en una foto de Maçanet de Cabrenys hi ha el mateix. JO: Sí que és la plaça de la Coma. Això és el carrer de les Barraquetes; i això és una farola, aquí hi ha els llums. El que passa és que té una cosa estranya al capdamunt. Però, com saps que a Maçanet de Cabrenys n'hi havia una d'igual? Pels que no estigueu familiaritzats amb l'heràldica municipal, heu de saber que pels volts de 1985 l'Ajuntament de Cassà de la Selva va decidir eliminar l'absurd escut del caçador, la llebre i el gos i tornar una mica als orígens. Van encarregar la feina als de la Societat d'Heràldica, Genealogia i Vexil·lologia (això és una ciència relacionada amb banderes, no una parafília), la qual, molt encertada

No és en sentit metafòric. Ahir va caure una petita llibreria de l'habitació que estic fent servir a Cassà de la Selva momentàniament. Per sort no ha caigut mentre estava dormint, això hauria estat fatal. Alguns dels llibres que podrien haver acabat amb mi són Industrials i tapers (del segle XVIII al XX) de Joaquim Alvarado i Costa, Iniciación al vocabulario del análisis histórico de Pierre Vilar, Cataluña en la España moderna també de Pierre Vilar (això són tres volums), Manual de demografía histórica de Louis Henry, Guerra gran a la ratlla de França de Lluís Roura i Aulinas, Comunidades de violencia de David Nirenberg, A l'ombra del castell de Jordi Ribera i Llonc (aquest és molt gros, segur que m'hauria matat), i molts d'altres (una vintena més). Com era aquella màxima escaquística? Ah, sí: dels escacs no se'n pot viure, però se'n pot morir. Doncs això.

Llegíem al diari El Punt de 1 de novembre de 1991: "Castiguen dos guàrdies civils a copiar 30 vegades el reglament". Per no portar el tricorni. La genialitat va sortir del superior del quarter de Manlleu. El Sindicat Unificat de la Guàrdia Civil va puntualitzar que aquesta peça de l'uniforme només es portava en cas de gala, i que en qualsevol cas no es podia castigar amb còpies. Llicó: els Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat són com nens petits; no els pots deixar sols.

Days of glory , dirigida per Rachid Bouchareb, és una pel·lícula que explica la història d'uns quants soldats africans al servei de la França en lluita contra el nazisme. Feta el 2006, ens recorda que l'Estat francès encara té un deute (monetari i d'altra mena) amb els veterans procedents de les seves excolònies. Una mica com el que ha passat recentment amb els gurkhas britànics. Amb una escena de combat final a l'estil Salvar al soldado Ryan , el film és una peça més del subgènere literari i cinematogràfic que podríem anomenar de minories ètniques en exèrcits metropolitans. La França de finals del segle XVIII havia donat drets de ciutadania a negres i mulatos, no sense resistències. Un d'ells, com a mínim, l'he trobat dirigint guàrdies nacionals prop de Puigcerdà en algun moment de les guerres napoleòniques. Les minories negres (és a dir, d'origen esclau africà) han estat la font d'inspiració principal. Sobretot als Estats Units, on tenim exemples nombr

Ordenant papers he trobat una publicitat electoral (crec que de l'any 1984) que vaig substreure dels despatxos d'una coneguda empresa gironina d'arqueologia i patrimoni. Es tracta de la presentació de Força Nova (el text és bilingüe) al Parlament de Catalunya. Bàsicament són una colla d'advertiments (està ple de l'ús de la negreta) sobre la crisi general provocada per la política de partits. Només posaré algunes perles: "Dones i menors; obrers, taxistes, comerços o agents d'ordre, assaltats arreu de la regió." "Delinqüència quintuplicada en 4 anys, suprimida la pena de mort; sabotatges, incendis de boscos, milions de pèrdues per a tothom; 22 nens i adults carbonitzats a Lloret. I, a Barcelona, els casos Scala, Bultó, matrimoni Viola, etc." "Fracàs total de l'ensenyança, i, sobretot de l'educació. " "Multiplicació d'atracs [ sic ], crims, terrorisme; i, per abandó de la justícia, lamentables revenges d'amics o f

Els mossos d'esquadra s'han dedicat a detenir algunes prostitutes més pel Raval i les Rambles de Barcelona. Al meu humil entendre, crec que també s'haurien de passar pels canals de televisió Cuatro y Telecinco. Programes com Elígeme (presentat per un sempre inquietant Carlos Baute), Mujeres y hombres y viceversa , y Granjero busca esposa (mireu la seva promoció a YouTube, és demencial) em fan pensar que potser s'està practicant la prostitució encoberta en alguns programes de televisió. Potser alguns penseu que crec que estic descobrint Amèrica (allò que Quim Monzó anomenà en el seu dia la síndrome de Colom), però a vegades les obvietats són tan obvies que cal que algú les digui per fer-les evidents.

Barcelona és la tercera ciutat més feliç del món segons Forbes . Una de les raons esgrimides és que el seu equip de futbol (suposo que es refereix al Barcelona, i no a l'Europa, l'Espanyol o el Sant Andreu, per posar tres exemples) ha recollit una fama mundial. Això m'ha recordat la vegada que Getafe va voler que es traspassés l'aparell administratiu de la Comunitat de Madrid a la seva ciutat. Per allò de no concentrar la corrupció en un sol punt, imagino. Un dels arguments que aquella ciutat va esgrimir en aquell moment fou tenir un equip a la Primera Divisió de la Lliga Espanyola de Futbol. Tot això em recorda una teoria que vaig "desenvolupar" fa tres o quatre anys. És sobre les preguntes incorrectes en les enquestes, estudis o estadístiques. Em refereixo a aquells estudis reveladors sobre quantes vegades a la setmana fan l'amor els europeus o quants segons, de mitjana, posem atenció a la nostra respectiva parella. Sempre ens fa riure veure com tres de

Ahir vaig tornar a tenir algun document en plàstic que em permeti demostrar que sóc estudiant de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fa pocs mesos em vaig quedar sense carnet de la UAB (i sense cartera) i en vaig demanar una de nova. Per fer-ho existeix un número de telèfon. Doncs bé, per gestionar una cosa tan universitària com el document que demostra que ets un membre més de la comunitat UAB i que et permet utilitzar els seus serveis, has de parlar amb Caixa Catalunya. Ja sabia que les relacions entre universitats i entitats bancàries és prou estreta i, de fet, els carnets universitaris són targetes de crèdit (o de dèbit) en potència. El més penós de tot és que la targeta que tinc ara encara sembla més una targeta bancària que la de fa dos anys. Mentre mirava d'abandonar el campus de Bellaterra una noia mirava de convèncer-me d'obrir un compte a Banco Santander. Des d'aquí proposo que les entitats universitàries d'estudiants es dediquin a assetjar als treballadors