Republic of Florida

Una mare alliçona a un nen en un anunci radiofònic: els veterans que lluiten a Iraq i Afganistan permeten que, tu, fill, siguis americà. Sense comentaris. Només una recomanació: mireu la pel·lícula Starship troopers de Paul Verhoven.

Fa uns dies vaig assistir a una marxa benèfica destinada a recaptar diners per a la American Cancer Society. Abans de començar el recorregut de poc més de tres milles, es va produir un fet que encara em produeix fascinación i engúnia: quatre senyors grans vestits d'uniforme amb dos fusells M-1 Garand i dues banderes (la dels Estats Units d'Amèrica i la de Florida, crec) van fer una mena de paradeta patriòtico-militar. Després, un sacerdot cristià va fer una pregària, i acte seguit una dona va cantar l'himne nacional. I jo dic, és que a la terra de la llibertat i la llar dels valents es dóna per suposat que els no cristians no participen en actes d'interès per al comú dels ciutadans? Evidentment, aquesta mena de pregunta no s'ha realitzat mai en la ment col·lectiva dels nordamericans. El patriotisme entès com a acte en el que es conjuguen el factor religiós i el governamental era comú a la majoria de països europeus, un procés que als Estats Units no ha tingut aturad

He assistit dos dies a unes classes d'anglès que ofereix una església presbiteriana de Gainesvillee. El primer dia vaig poder veure com el meu professor d'anglès era un home de més de vuitanta anys i els meus companys de classe una russa, una parella de japonesos i un xinès. La meva primera lliçó ha consistit en parlar al voltant de tot un reguitzell de preguntes relacionades amb la història dels Estats Units d'Amèrica. En el text ja se'ns avisa que, a diferència d'altres països del món, la història dels Estats Units és més curta. És la típica cerca d'un valor identitari únic que serveix per distingir un país de la resta. A banda d'això, la pregunta està òbviament mal plantejada. Se'm van eriçar els pèls del clatell quan el senyor professor (en Bill) va començar a preguntar als alumnes quina antiguitat tenien els nostres països. La parella de japonesos va respondre, sense dubtar, que tot havia començat en el segle XVII. Molt bé, vaig pensar jo, que es no

Fa uns dies vaig acabar de llegir La societat de la informació i l'estat del benestar: el model finlandès de Manuel Castells i Pekka Himanen. Trobo molt interessant la part en la que posen les bases que han possibilitat una economia informacional i, en darrer terme, una societat de la informació a Finlàndia. Una societat que ha vist en dues o tres generacions com la duresa del clima i l'entorn natural ja no signifiquen un problema de supervivència greu. Segons els autors, aquest és un dels factors claus per entendre la tecnologia en el món finalndès: una eina de supervivència, fins i tot identitària i nacional. No obstant això, trobo que els autors abusen del rerefons històric quan presenten una societat igualitària de pagesos finlandesos oprimits durant vuit-cents anys per suecs i russos. Els autors donen per fet que existeix una identitat finlandesa capturada en el temps, com en una perla o en àmbar, esperant per sortir justament en les dècades de 1980 i 1990. És cert que ex

Fa un parell d'anys es publicava un llibre que, si bé no magníficament escrit ni editat, donava interessants idees sobre la història local. M'estic referint al meu primer llibre, Els camps llargs , segrestat a l'Ajuntament de Campllong malgrat no conéixer a cap habitant de Campllong al qual el contingut del treball li desagradés. En les conclusions deia alguna cosa així com que els ciutadans, entre els molts deures que tenim, hi ha el de conèixer el passat. Fins aquí podria trobar molta gent del gremi que hi estaria d'acord. El problema sorgeix quan arriba la part en la que el ciutadà no vol acceptar aquest passat; convé no oblidar que el ciutadà mig (i molts historiadors) creuen que la història no és una ciència, sinó una qüestió d'opinió. A Els camps llargs deia que també existia l'obligació d'admetre el passat quan aquest se'ns revelava empíricament coherent, convincent, just i equilibrat. Doncs bé, això no ho deuen tenir gaire assumit un parell de f

El 23 de setembre passat es va fer la inauguració del nou curs acadèmic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant l'acte, Ricardo García Cárcel, catedràtic d'Història Moderna, va rebre el Premi a l'Excel·lència Investigadora UAB 2008 pel seu llibre El sueño de la nación indomable . Aquesta obra és un exemple del poc que sabem sobre la guerra de 1808. Ens posa sobre avís de tota la construcció patriòtica que envolta el conflicte, no només pels mèrits investigadors de García Cárcel, sinó també per les seves mancances. M'agradaria recordar aquí que l'autor confon personatges importants del període, com ara Josep Pujol i March, corregidor de Barcelona que en el llibre apareix com dues persones diferents (Josep Pujol, per una banda, i Josep March, per l'altra), i que, a més, en alguns moments confon amb el capità Josep Pujol i Barraca de Besalú (en algun moment l'anomena Josep Pujol i Barrera, incomprensiblement). A banda de tot això, hi ha parts importants