Ramadan i El Corte Inglés

Fa unes setmanes vaig tornar a veure el documental The Corporation de Mark Achbar i Jennifer Abbott (2003). És molt recomanable per si es vol fer una aproximació al món empresarial des d'una perspectiva històrica. Espero que deixeu algun comentari en aquest bloc si el veieu o si ja l'heu vist. Ara mateix, si em permeteu, posaré una llista de pel·lícules que encaixarien amb el món del consumisme, el capitalisme salvatge i la crueltat del món empresarial (alguns no són els títols habituals, però creieu-me, encaixen): Modern times (1936), Dawn of the dead (1978), The Running Man (1987), The Full Monty (1997), The insider (1999), American psycho (2000), 15 minutes (2001), Los lunes al sol (2002), Land of the dead (2005) i La gran final (2006).

Per aquestes dates comença la festivitat islàmica del Ramadan. Fa pocs dies vaig rebre un missatge de la companyia de telefonia mòbil algeriana Nedjma. Resulta que em felicitaven el Ramadan i que si enviava "no sé què a no sé on" podria guanyar una torradora, un televisor (crec) i algun altre producte electrodomèstic que ara no recordo. Estic esperant el moment en el que la sagrada festa del dejuni es converteixi en "Es Ramadan en El Corte Inglés" i els nens preguntin als seus pares quin regal tindran per la fi de Ramadan, i llavors els pares es desesperaran per trobar un regal adequat i no aparentar menys davant de familiars, amics i veïns, i bla, bla, bla...

Comments

Keisaari said…
Consigue la tostadora y déjasela a, no sé, cualquiera al azar que vaya a estar en Argel durante 2009. Lo considero algo más seguro que escribir una carta al último, ¿penúltimo quizás?, profeta.
September 2, 2008 at 4:14 AM
Post a Comment

Popular posts from this blog

Media Markt i la publicitat

M'encanta com la publicitat (sobretot la televisiva) juga amb les exageracions de realitats i moldeja les actituds què hem de tenir davant el reconeixement i l'amplificació de determinats rols bàsics. Massa bàsics. No sé si us heu adonat, però vivim en un món en el que els desodorants ens "protegeixen", som millors a la feina gràcies a la pasta de dents i les galetes i els gelats ens exciten sexualment. Sobre això, sembla prou ben estudiat que l'excitació sexual incrementa el nostre consum. Suposo, doncs, que la limitació del marketing està en el poder adquisitiu de les persones; per aquest motiu no serviria de res posar una peli porno: una sobreexcitació no aconseguiria que adquirís un BMW si no tinc prous diners. Una de les marques que realitza una campanya més increïblement manipuladora és Media Markt. Conscients de l'existència de la màxima que diu "si no ets una mica fill de puta no aconseguiràs res", la companyia europea de venda de productes e
Read more

Llàtzer de Tormos

Jordi Bilbeny torna a la càrrega ampliant la galeria de personatges i persones catalanes que, per algun tipus de mà negre inmortal (i nacionalista espanyola), tothom les recorda com a no catalanes. Primer va ser Cristòfor Colom i alguns dels seus mariners. Després, van venir Miguel de Cervantes (Miquel Servent, de Xixona, segons ell), Teresa de Jesús, Cortés, Bartolomé de las Casas (Bartomeu Casaus, segons ell), etc. Jo em pregunto si el final del documental aquell d'en Colom, on al final surt un retrat de Francisco Franco, vol dir que aviat treurà un altre llibre demostrant que el dictador era català. No va passar per Vic una vegada? Doncs això sol ser raó suficient per en Jordi Alsina Bilbeny. Algú li hauria de dir que les connexions lògiques que fa no són vàlides per a qualsevol, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Però tampoc està malament que algú ens recordi que cal dubtar de tot. Els historiadors, però, mirarem de no convertir el dubte raonable en el que ens sembli més
Read more

Odi en funció multitasca

He assistit dos dies a unes classes d'anglès que ofereix una església presbiteriana de Gainesvillee. El primer dia vaig poder veure com el meu professor d'anglès era un home de més de vuitanta anys i els meus companys de classe una russa, una parella de japonesos i un xinès. La meva primera lliçó ha consistit en parlar al voltant de tot un reguitzell de preguntes relacionades amb la història dels Estats Units d'Amèrica. En el text ja se'ns avisa que, a diferència d'altres països del món, la història dels Estats Units és més curta. És la típica cerca d'un valor identitari únic que serveix per distingir un país de la resta. A banda d'això, la pregunta està òbviament mal plantejada. Se'm van eriçar els pèls del clatell quan el senyor professor (en Bill) va començar a preguntar als alumnes quina antiguitat tenien els nostres països. La parella de japonesos va respondre, sense dubtar, que tot havia començat en el segle XVII. Molt bé, vaig pensar jo, que es no
Read more