Republic of Florida

El llibre de text que utilitzo per a les classes d'espanyol aquí a Florida és ¡Anda! de Pearson. El capítol 11, molt al final del llibre, toca el tema de la política al món hispà. Deixarem de banda la part en la que diu que la segona meitat del segle XX ha estat la millor per a Llatinoamèrica (quins collons) i ens concentrarem en la part en la que parla d'Espanya i del procés democràtic engegat per un rei progressista i amant de la democràcia. Poc després de saber això m'expliquen que una alumna d'aquesta mateixa universitat ha opinat en veu alta que la monarquia és un gran sistema perquè una sola persona pren decisions i, d'aquesta manera, no hi ha tantes discussions. Vasos comunicants?

Quan vaig entrar de nou a Amèrica vaig poder fullejar un exemplar de la revista The Economist (6 d'agost). L'exemplar en qüestió era contemporani a les recents prohibicions catalanes al voltant de certs tipus de mocador de cap i de la festa del brau que, per a molta gent, defineix la identitat espanyola . The Economist , evidentment, forma part de l'opinió pública dún país (els Estats Units d'Amèrica) que té una construcció filosòfica molt forta al voltant de que no és positiu prohibir. Per tant, aquesta mena de mesures els posen sobre les armes davant del terror català prohibitiu. És per això, suposo, que posen èmfasi en quins són els principals partits polítics del Parlament de Catalunya. Els partits en el Govern són socialistes (no comenten res de que també són federalistes), separatistes (per motius obvis de confusió no comenten res que també són republicans) i greens (aquests són els d'Iniciativa i, per sort, no comenten que són una mica comunistes). Davant d

Fa unes setmanes es va produir una reunió secreta a la University of Florida. Un dels meus companys en el Department of Spanish and Portuguese Studies va aparèixer un parell d'hores després amb una flor (crec recordar que era un clavell) i una espelma vermella. Acabava de participar en el ritual d'iniciació de Sigma Delta Pi. Es tracta de la gran societat relacionada amb el món hispà que hi ha als Estats Units i, sí, té uns quants elements sospitosament propers a les societats secretes i la maçoneria. Sigui com sigui, aconseguir entrar aquí et proporciona contactes i influències que et permeten obtenir avantatges a l'hora d'aconseguir beques i coses així. Personalment, prefereixo pensar que es reuneixen per adorar relíquies de Miguel de Cervantes, llegir La Celestina al revés o sacrificar verges a l'esperit de Menéndez Pelayo. D'aquesta manera puc suportar el dia a dia de no pertànyer a aquesta gran germandat.

El segon episodi de la setena temporada de la sèrie de televisió House mostra un cas evident de doctrina cap al darwinisme social. Es mostra com un noi invàlid ha de donar part de la seva medul·la a la seva germana —greument malalta— per salvar la seva vida. A canvi, ell escorçarà la seva. En resum, l'inútil ha de ser evidentment sacrificat per ésser precisament inútil. No he pogut evitar pensar en la pel·lícula Ich Klage an de Wolfang Liebeneier.

He tornat a Barcelona. Amb aquesta ciutat tinc una relació intermitent. Fa uns cinc anys vaig treballar-hi d'arqueòleg al carrer Carders, en un solar conegut amb el mal nom de forat de la Vergonya. Els veïns sabien per què. Ara, any 2010, em trobo contemplant l'espectacle des d'un altre forat. Em trobo al petit parc de la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i la reformada Biblioteca de Sant Pau-Santa Creu. Paraules majors. El parc dels drogoaddictes captaires que practiquen sexe en viu i en directe i, m'expliquen, a vegades treuen embolicats en paper de plata. Hi ha un nen que arrossega un carret de la compra d'aquells de iaia que està agafant fruits d'un arbre (crec que és un albaricoquer). Segurament no són aptes per al consum humà. Mentrestant, una nena amb vel crida maricón al seu company de joc, també magrebí. No sé què en pensaria d'això el Departament d'Educació de la Generalitat. Enmig de tot plegat, dues dones discute

En el número del 30 de març del 2010 de la revista El Temps hi ha una entrevista a Egemen Bagis, ministre d'Afers Europeus de Turquia (a banda d'un molt bon especial sobre la xenofòbia a Catalunya). En l'entrevista es parla, com no, del recent acord al Congrés nord-americà relatiu al genocidi armeni dels anys 1915-1917. A Suècia també s'aprovà una mesura semblant poc després. Doncs bé, Egemen Bagis diu una cosa curiosa: ens explica que en aquella època l'Imperi Otomà era aliat del Tercer Reich. Lapsus, error de traducció (Blanca Juan és la traductora de l'entrevista feta per Bernhard Zand i Daniel Steinvorth); sigui com sigui, la declaració em sembla curiosa. Aquí a Gainesville tinc una companya turca (jove i conservadora) que més d'una vegada ha dit que el suposat genocidi dels armenis va passar durant la segona guerra mundial. La possibilitat de situar un esdeveniment terrible a la segona guerra mundial té unes possibilitats infinites. Ja sabeu, en aquell

Un parell de nous recursos digitals s'han incorporat recentment al meu arsenal investigador. El primer es tracta d'Eureca!, promogut pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Bàsicament consisteix a fer cerques en diverses col·leccions, com una mena de Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes, però més gros. Hi podem trobar les següents col·leccions: Revistes Catalanes amb Accés Obert del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, la Cartoteca Digital de l'Institut Cartogràfic, la Memòria Digital de Catalunya del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, Escena Digital de l'Institut del Teatre, Tesis Doctorals en Xarxa del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, el Dipòsit de la Recerca de Catalunya, Materials Docents en Xarxa i l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues. Realment impressionant. El segon element que he incorporat a la panòplia és Mendeley Desktop, un programa de gesti

Llegíem al Times de l'1 de febrer de 2010 que l'FBI havia demanat disculpes al polític de Izquierda Unida Gaspar Llamazares per haver utilitzat una foto seva a l'hora de crear una imatge virtual de com seria avui en dia Osama bin Laden. No sé a què esperen els companys de partit del senyor Llamazares: el Federal Bureau of Investigation ofereix 25 milions de dòlars per qualsevol informació relacionada amb un dels terroristes més buscats per aquest organisme (la Airline Pilots Association i la Air Transport Association hi afegeixen dos milions més). A què espereu companys de IU, són diners fàcils que podeu obtenir d'aquests mig idiotes amb un Photoshop a les mans.

Diversos mitjans de comunicació s'han fet eco de la visita del president del Govern d'Espanya José Luis Rodríguez Zapatero. Resulta que ha participat en l'Esmorzar d'Oració, un dels dies més assenyalats de la política dels Estats Units d'Amèrica. M'agradaria ressaltar la paraula política , perquè és d'això del que es tracta l'acte. Malgrat la forta base calvinista de l'acte, aquest és eminentment polític. Podrà assistir l'estrella dels Gators (l'equip de futbol americà de la University of Florida), però també serveix per perfilar quantes armes més es venen a Taiwan o quants soldats més s'envien per completar la invasió d'Haití. Resulta que aquí als Estats Units els rituals polítics no han deixat de tenir un component religiós; de fet, els actes socials també tenen un caire religiós de tipus cristià protestant. No sé perquè han de ser tan punyents les crítiques emeses per alguns mitjans, com LA RAZÓN.es, des d'on s'opina q

L'altre dia estava llegint el número de juliol de 2003 de la revista National Geographic . Concretament, en l'article titulat "Animal attraction" em va cridar molt l'atenció la constant adjectivació de evolutionist o evolutionary biologist referida a biòlegs de diferents universitats americanes. Potser consideren els de National Geographic (com a mínim, l'autor de l'article en qüestió) que existeixen científics no evolucionistes. Suposo que en el país del darwinisme social es considera necessari distingir entre biòlegs evolucionistes i biòlegs creacionistes per no ferir sensibilitats; malgrat que el darrer concepte és, en si mateix, un oxímoron.