Republic of Florida

A la sala d'espera del Prometric Testing Center hi ha un cartell de propaganda de l'empresa Sylvan Learning per a fer els exàmens SAT (Scholastic Aptitude Test) i ACT (American College Testing). La idea genial és utilitzar la por de la destrucció terrestre a l'hora de crear un cartell de reclutament. Literalment diu així: "Imagine the upcoming SAT & ACT tests as a Meteor hurtling towards Earth and the only way to save the world is to ace the test and get into the college of your dreams! Yes, it's that urgent." Tot completat amb fotografies de catàstrofes amb meteorits. Flippant , com diuen en anglès.

L'any 1565 uns quants espanyols fundaren un fort a la costa atlàntica de l'actual estat de Florida (Estats Units d'Amèrica): Saint Augustine. Quaranta dos anys després, a l'actual estat de Virgínia uns quants anglesos fundaven Jamestown, referent nacionalista nord-americà com a ciutat primigènia de la colonització al nord d'Amèrica. Efectivament, pel que vaig poder detectar en la meva recent visita al fort i el barri espanyol de Saint Augustine (on, per cert, uns nens em van confondre amb un vagabund alemany), la categoria de "ciutat més antiga dels Estats Units" deu formar part d'algun projecte turístic de mitjans dècada de 1960. Això ho vaig deduir per les dates de les plaques informatives. La incorporació del passat espanyol a la cultura d'aquestes terres seria una qüestió tardana, com podem veure en la metàfora nacionalista de Jamestown com origen de totes les coses bones, blanques i cristianes no catòliques. Una metàfora de com la minoria hisp

Una mare alliçona a un nen en un anunci radiofònic: els veterans que lluiten a Iraq i Afganistan permeten que, tu, fill, siguis americà. Sense comentaris. Només una recomanació: mireu la pel·lícula Starship troopers de Paul Verhoven.

Fa uns dies vaig assistir a una marxa benèfica destinada a recaptar diners per a la American Cancer Society. Abans de començar el recorregut de poc més de tres milles, es va produir un fet que encara em produeix fascinación i engúnia: quatre senyors grans vestits d'uniforme amb dos fusells M-1 Garand i dues banderes (la dels Estats Units d'Amèrica i la de Florida, crec) van fer una mena de paradeta patriòtico-militar. Després, un sacerdot cristià va fer una pregària, i acte seguit una dona va cantar l'himne nacional. I jo dic, és que a la terra de la llibertat i la llar dels valents es dóna per suposat que els no cristians no participen en actes d'interès per al comú dels ciutadans? Evidentment, aquesta mena de pregunta no s'ha realitzat mai en la ment col·lectiva dels nordamericans. El patriotisme entès com a acte en el que es conjuguen el factor religiós i el governamental era comú a la majoria de països europeus, un procés que als Estats Units no ha tingut aturad

He assistit dos dies a unes classes d'anglès que ofereix una església presbiteriana de Gainesvillee. El primer dia vaig poder veure com el meu professor d'anglès era un home de més de vuitanta anys i els meus companys de classe una russa, una parella de japonesos i un xinès. La meva primera lliçó ha consistit en parlar al voltant de tot un reguitzell de preguntes relacionades amb la història dels Estats Units d'Amèrica. En el text ja se'ns avisa que, a diferència d'altres països del món, la història dels Estats Units és més curta. És la típica cerca d'un valor identitari únic que serveix per distingir un país de la resta. A banda d'això, la pregunta està òbviament mal plantejada. Se'm van eriçar els pèls del clatell quan el senyor professor (en Bill) va començar a preguntar als alumnes quina antiguitat tenien els nostres països. La parella de japonesos va respondre, sense dubtar, que tot havia començat en el segle XVII. Molt bé, vaig pensar jo, que es no

Fa uns dies vaig acabar de llegir La societat de la informació i l'estat del benestar: el model finlandès de Manuel Castells i Pekka Himanen. Trobo molt interessant la part en la que posen les bases que han possibilitat una economia informacional i, en darrer terme, una societat de la informació a Finlàndia. Una societat que ha vist en dues o tres generacions com la duresa del clima i l'entorn natural ja no signifiquen un problema de supervivència greu. Segons els autors, aquest és un dels factors claus per entendre la tecnologia en el món finalndès: una eina de supervivència, fins i tot identitària i nacional. No obstant això, trobo que els autors abusen del rerefons històric quan presenten una societat igualitària de pagesos finlandesos oprimits durant vuit-cents anys per suecs i russos. Els autors donen per fet que existeix una identitat finlandesa capturada en el temps, com en una perla o en àmbar, esperant per sortir justament en les dècades de 1980 i 1990. És cert que ex

Fa un parell d'anys es publicava un llibre que, si bé no magníficament escrit ni editat, donava interessants idees sobre la història local. M'estic referint al meu primer llibre, Els camps llargs , segrestat a l'Ajuntament de Campllong malgrat no conéixer a cap habitant de Campllong al qual el contingut del treball li desagradés. En les conclusions deia alguna cosa així com que els ciutadans, entre els molts deures que tenim, hi ha el de conèixer el passat. Fins aquí podria trobar molta gent del gremi que hi estaria d'acord. El problema sorgeix quan arriba la part en la que el ciutadà no vol acceptar aquest passat; convé no oblidar que el ciutadà mig (i molts historiadors) creuen que la història no és una ciència, sinó una qüestió d'opinió. A Els camps llargs deia que també existia l'obligació d'admetre el passat quan aquest se'ns revelava empíricament coherent, convincent, just i equilibrat. Doncs bé, això no ho deuen tenir gaire assumit un parell de f

El 23 de setembre passat es va fer la inauguració del nou curs acadèmic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant l'acte, Ricardo García Cárcel, catedràtic d'Història Moderna, va rebre el Premi a l'Excel·lència Investigadora UAB 2008 pel seu llibre El sueño de la nación indomable . Aquesta obra és un exemple del poc que sabem sobre la guerra de 1808. Ens posa sobre avís de tota la construcció patriòtica que envolta el conflicte, no només pels mèrits investigadors de García Cárcel, sinó també per les seves mancances. M'agradaria recordar aquí que l'autor confon personatges importants del període, com ara Josep Pujol i March, corregidor de Barcelona que en el llibre apareix com dues persones diferents (Josep Pujol, per una banda, i Josep March, per l'altra), i que, a més, en alguns moments confon amb el capità Josep Pujol i Barraca de Besalú (en algun moment l'anomena Josep Pujol i Barrera, incomprensiblement). A banda de tot això, hi ha parts importants

Fa anys vaig iniciar un treball d'investigació sobre la indústria surera a Cassà de la Selva. Els meus fitxers informàtics són un batibull de dades que encara estic ordenant per formar un text coherent. Pels camins digitals estic trobant reflexions acumulades en el temps. Aquí teniu algunes perles que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja (en negreta poso el que en penso ara): "El que més s'assembla a la vida real és la vida real. Com puc saber a través dels documents l'estat d'ànim, entre moltes altres coses, de la gent del passat? Els documents (amb potes o sense) no són més que reflexos d'una realitat que ja no existeix. La realitat fa la seva feina i prou." Una excusa com qualsevol altra per no entrevistar a gaire gent gran. "Geogràficament són més importants les províncies a l'hora de veure d'on ve la gent. Però en el cas de municipis tradicionalment surers, seria interessant veure quanta gent ve." Una excusa com qualsevo

Ja hi tornen els tontos d'Antena 3 amb un dels seus shows de telerealitat. M'estic referint a Curso del 63 , el qual vaig veure anunciat fa uns dies i del qual en sento a parlar des de fa mesos. No voldria recordar aquí a coneguts realities de la mateixa cadena, com ara El bus , Academia de actores o Confianza ciega . No sé si és per culpa del llibre d'estil d'Antena 3 o per mala sort, però en aquest format de programa no arriba a l'alçada de la veterana Telecinco o als realities low cost de Cuatro i La Sexta. Curso del 63 ens ensenyarà com era l'educació a l'Espanya dels nostres pares. I una puta merda! Recordem-ho, un país que tenia una taxa d'escolarització del 80-86% entre els nens de 6 a 11 anys, 74% als 12 anys de vida i un flipant 28% als 14. Aquestes són les dades que Viñao dóna precisament per a l'any 1963 a Escuela para todos. Educación y modernidad en la España del siglo XX . Antena 3 ens farà creure que la normalitat era que tothom an

Sempre he pensat que en un arxiu o una biblioteca hi passen coses màgiques. Només en un lloc com aquest es poden tenir converses com aquesta, mirant una fotografia: ARXIVERA: Això no és la plaça de la Coma. Això d'aquí el mig no és una farola. És molt estrany. No sé què és, però en una foto de Maçanet de Cabrenys hi ha el mateix. JO: Sí que és la plaça de la Coma. Això és el carrer de les Barraquetes; i això és una farola, aquí hi ha els llums. El que passa és que té una cosa estranya al capdamunt. Però, com saps que a Maçanet de Cabrenys n'hi havia una d'igual? Pels que no estigueu familiaritzats amb l'heràldica municipal, heu de saber que pels volts de 1985 l'Ajuntament de Cassà de la Selva va decidir eliminar l'absurd escut del caçador, la llebre i el gos i tornar una mica als orígens. Van encarregar la feina als de la Societat d'Heràldica, Genealogia i Vexil·lologia (això és una ciència relacionada amb banderes, no una parafília), la qual, molt encertada

No és en sentit metafòric. Ahir va caure una petita llibreria de l'habitació que estic fent servir a Cassà de la Selva momentàniament. Per sort no ha caigut mentre estava dormint, això hauria estat fatal. Alguns dels llibres que podrien haver acabat amb mi són Industrials i tapers (del segle XVIII al XX) de Joaquim Alvarado i Costa, Iniciación al vocabulario del análisis histórico de Pierre Vilar, Cataluña en la España moderna també de Pierre Vilar (això són tres volums), Manual de demografía histórica de Louis Henry, Guerra gran a la ratlla de França de Lluís Roura i Aulinas, Comunidades de violencia de David Nirenberg, A l'ombra del castell de Jordi Ribera i Llonc (aquest és molt gros, segur que m'hauria matat), i molts d'altres (una vintena més). Com era aquella màxima escaquística? Ah, sí: dels escacs no se'n pot viure, però se'n pot morir. Doncs això.

Llegíem al diari El Punt de 1 de novembre de 1991: "Castiguen dos guàrdies civils a copiar 30 vegades el reglament". Per no portar el tricorni. La genialitat va sortir del superior del quarter de Manlleu. El Sindicat Unificat de la Guàrdia Civil va puntualitzar que aquesta peça de l'uniforme només es portava en cas de gala, i que en qualsevol cas no es podia castigar amb còpies. Llicó: els Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat són com nens petits; no els pots deixar sols.

Days of glory , dirigida per Rachid Bouchareb, és una pel·lícula que explica la història d'uns quants soldats africans al servei de la França en lluita contra el nazisme. Feta el 2006, ens recorda que l'Estat francès encara té un deute (monetari i d'altra mena) amb els veterans procedents de les seves excolònies. Una mica com el que ha passat recentment amb els gurkhas britànics. Amb una escena de combat final a l'estil Salvar al soldado Ryan , el film és una peça més del subgènere literari i cinematogràfic que podríem anomenar de minories ètniques en exèrcits metropolitans. La França de finals del segle XVIII havia donat drets de ciutadania a negres i mulatos, no sense resistències. Un d'ells, com a mínim, l'he trobat dirigint guàrdies nacionals prop de Puigcerdà en algun moment de les guerres napoleòniques. Les minories negres (és a dir, d'origen esclau africà) han estat la font d'inspiració principal. Sobretot als Estats Units, on tenim exemples nombr

Ordenant papers he trobat una publicitat electoral (crec que de l'any 1984) que vaig substreure dels despatxos d'una coneguda empresa gironina d'arqueologia i patrimoni. Es tracta de la presentació de Força Nova (el text és bilingüe) al Parlament de Catalunya. Bàsicament són una colla d'advertiments (està ple de l'ús de la negreta) sobre la crisi general provocada per la política de partits. Només posaré algunes perles: "Dones i menors; obrers, taxistes, comerços o agents d'ordre, assaltats arreu de la regió." "Delinqüència quintuplicada en 4 anys, suprimida la pena de mort; sabotatges, incendis de boscos, milions de pèrdues per a tothom; 22 nens i adults carbonitzats a Lloret. I, a Barcelona, els casos Scala, Bultó, matrimoni Viola, etc." "Fracàs total de l'ensenyança, i, sobretot de l'educació. " "Multiplicació d'atracs [ sic ], crims, terrorisme; i, per abandó de la justícia, lamentables revenges d'amics o f

Els mossos d'esquadra s'han dedicat a detenir algunes prostitutes més pel Raval i les Rambles de Barcelona. Al meu humil entendre, crec que també s'haurien de passar pels canals de televisió Cuatro y Telecinco. Programes com Elígeme (presentat per un sempre inquietant Carlos Baute), Mujeres y hombres y viceversa , y Granjero busca esposa (mireu la seva promoció a YouTube, és demencial) em fan pensar que potser s'està practicant la prostitució encoberta en alguns programes de televisió. Potser alguns penseu que crec que estic descobrint Amèrica (allò que Quim Monzó anomenà en el seu dia la síndrome de Colom), però a vegades les obvietats són tan obvies que cal que algú les digui per fer-les evidents.

Barcelona és la tercera ciutat més feliç del món segons Forbes . Una de les raons esgrimides és que el seu equip de futbol (suposo que es refereix al Barcelona, i no a l'Europa, l'Espanyol o el Sant Andreu, per posar tres exemples) ha recollit una fama mundial. Això m'ha recordat la vegada que Getafe va voler que es traspassés l'aparell administratiu de la Comunitat de Madrid a la seva ciutat. Per allò de no concentrar la corrupció en un sol punt, imagino. Un dels arguments que aquella ciutat va esgrimir en aquell moment fou tenir un equip a la Primera Divisió de la Lliga Espanyola de Futbol. Tot això em recorda una teoria que vaig "desenvolupar" fa tres o quatre anys. És sobre les preguntes incorrectes en les enquestes, estudis o estadístiques. Em refereixo a aquells estudis reveladors sobre quantes vegades a la setmana fan l'amor els europeus o quants segons, de mitjana, posem atenció a la nostra respectiva parella. Sempre ens fa riure veure com tres de

Ahir vaig tornar a tenir algun document en plàstic que em permeti demostrar que sóc estudiant de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fa pocs mesos em vaig quedar sense carnet de la UAB (i sense cartera) i en vaig demanar una de nova. Per fer-ho existeix un número de telèfon. Doncs bé, per gestionar una cosa tan universitària com el document que demostra que ets un membre més de la comunitat UAB i que et permet utilitzar els seus serveis, has de parlar amb Caixa Catalunya. Ja sabia que les relacions entre universitats i entitats bancàries és prou estreta i, de fet, els carnets universitaris són targetes de crèdit (o de dèbit) en potència. El més penós de tot és que la targeta que tinc ara encara sembla més una targeta bancària que la de fa dos anys. Mentre mirava d'abandonar el campus de Bellaterra una noia mirava de convèncer-me d'obrir un compte a Banco Santander. Des d'aquí proposo que les entitats universitàries d'estudiants es dediquin a assetjar als treballadors

Max Brooks (fill del genial cineasta Mel Brooks) ha estat elevat a la categoria d'historiador per la Biblioteca Pública de Girona. L'autor de The zombie survival guide em té ben intrigat amb el seu nou llibre: Guerra mundial Z , una obra de ficció que supera tot allò que des de George Romero havíem vist del món zombi. Ara ja no es tractarà d'un reduït grup de supervivents que veu com s'enfonsa la civilització humana davant una allau de morts vivents. Brooks ens posa una possible epidèmia zombi en un context de política global. Més que possible, el que fa atractiu el llibre és el fet que juga en tot moment amb la certesa que això ja ha passat; de fet, en el subtítul deixa clar que ell està fent una història oral, encarragada, com no, per les Nacions Unides. Ja us podeu imaginar que l'obra serà una inmensa metàfora de la vida moderna, essent tan útil com qualsevol altre llibre de sociologia (espero). Una metàfora que els que ens estimem el cinema de terror, i tenim l

La Montserrat Rumbau ens comenta en el seu La Barcelona de principis del segle XIX una anècdota (potser no m'atreviria a qualficar-la com a tal) relatada pel baró de Maldà l'any 1803: un tal Fraginals venia a la ciutat de Barcelona "una porció de instruments diabòlics nomenats tendons, que serveixen per impedir (casi no me atrevesc a dir-ho) la propagació humana; i sent est gènero invenció de la heretgia, foment del llibertinatge i escàndol de la naturalesa, queda ben prohibit com a contrabando per lo govern i no se escpa de la justícia i zel del tribunal de la Inquisició". Els "tendons" són, òbviament, preservatius, fets amb matèries animals des de feia molts segles.

Llegíem al Diari de Girona de 2 de novembre de 2008: "El convent dels caputxins inicialment estava a la muntanyeta de Sant Roc, en el lloc on posteriorment es va construir el castell militar de Sant Ferran. Era un dels mes grans que l'orde tenia a Catalunya. Es va edificar en el 1348. En projectar-se el castell els frares foren desallotjats i construïren un nou convent sobre un terreny donat per la família Oriol que estava en l'avui carrer del Rec Arnau, que llavors era als afores de Figueres i que van inaugurar el 1760. En aquest convent els frares tenien el dret d'enterrament, a més dels religiosos de l'orde, dels senglars que hi haguessin manifestat en vida. Per aquest servei, els monjos cobraven unes quantitats que van motivar moltes disputes amb la comunitat de l'església parroquial de Sant Pere que veia minvar els seus ingressos ja que també cobrava drets de sepultura en el seu cementiri situat al costat de l'església. Igualment fou suprimit en el 18

El passat dilluns 3 d'agost vaig anar amb la meva dona a l'Ambaixada dels Estats Units a Madrid. Necessitem el seu vist-i-plau per poder entrar al país situat al nord del continent americà. Com molts de vosaltres ja sabreu, el Govern dels Estats Units d'Amèrica té una llarga tradició de "cordó sanitari" que el converteix en un dels països més impermeables del món en matèria d'immigració. Mentre reuníem tota la paperassa necessària i lluitàvem amb la desorganització informativa del propi personal de l'ambaixada, no podia deixar de pensar en la pel·lícula Code 46 del director Michael Winterbottom. En aquest film de ciència ficció, el món del futur no pateix per virus, guerres o canvis climàtics poderosos; el principal problema del món és la burocràcia. La mobilitat de les persones està restringida pel poder que et donen uns papers a l'hora d'anar d'una part a una altra. Realment tota una metàfora del món d'avui. Per acabar d'adobar la ma

Alicia Alted, professora titular d'Història Contemporània de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, ens va fer un repàs de la ingent producció bibliogràfica sobre l'exili espanyol de 1939. Em va semblar molt interessant que no el desvinculés de la memòria ni dels desplaçaments de població que de forma massiva dins del continent europeu a causa de la fi de la Primera Guerra Mundial, el triomf de la revolució a Rússia, els moviments de fronteres i l'ascens dels règims dictatorials. També em va smeblar molt interessant la contextualització quantitativa y qualitativa, essent l'exili espanyol, comparat amb el d'altres territoris, important més a nivell qualitatiu que quantitatiu: 200.000 persones repartides entre França i Llatinoamèrica, principalment, i Rússia, nord d'Àfrica i Anglaterra en menor grau. Les aportacions en l'àmbit professional en els diferents països d'acollida és el camp historiogràfic més important dels darrers deu anys. Aquest ex

Carmen Sarasúa, professora titular d'Economia i Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, em va sorprendre gratament en el congrés de Santander. No va presentar un enfocament de gènere des d'un punt de vista ni molt tediós ni excessivament militant. Ens va mostrar com les categories socials són construccions històriques i no una qüestió biològica. Homes i dones no són els únics grups definits des del punt de vista biològic; tindríem exemples amb els gitanos, els negres, els pobres, etc. Aquest punt em va semblar de gran importància. Malgrat això, encara podem sentir Nos enseñó como las categorías sociales son construcciones históricas y no una cuestión biológica. Hombres y mujeres no son los únicos grupos definidos desde el punto de vista biológico; tendríamos los casos de gitanos, negros, pobres, etc. Este punto me pareció de gran importancia. Malgrat això, encara podem sentir a parlar d'un cervell femení o homosexual. També va afirmar que el discurs de l

L'altra de les conferències del dia 13 a Santander va anar a càrrec de María Sierra, de la Universidad de Sevilla. Ens va parlar de les excel·lències dels seus estudis de la representativitat política a l'Espanya de 1840-1870 de cares a aproximar-nos als actuals sistemes de democràcia representativa. Una investigació com aquesta ens ensenya que les actuals democràcies no procedeixen dels models revolucionaris americà o francès, sinó de formes posteriors gens democràtiques. Qui tenia la capacitat política? El govern només podia ser dels millors, els més aptes. Els treballadors podien ser manipulats pels caics, per tant se'ls havia d'impedir l'accés al vot. El liberalisme es va construir contra l'absolutisme, però també contra la idea revolucionària de que tots els homes tenen els mateixos drets. Són els revolucionaris que volen para la revolució. S'ha d'evitar, literalment, la "tirania de les masses". El principal enemic seria el sufragi univers

Finalment, aquest pou de saviesa i informació reconcentrada en els arxius parroquials de la diòcesi de Girona estaran consultables a Internet. Els de FamilySearch.org (és a dir, l'Església de Jesucrist i els Sants dels Darrers Dies) ho han posat recentment (crec que ahir) a la Xarxa. Tot ha estat gràcies a una informació donada des de l'Arxiu Comarcal de la Selva. Érem molts els que esperàvem aquesta notícia, la qual fa d'important contrapès a les constants retallades de consulta de l'Arxiu Diocesà de Girona. Aquí teniu l'enllaç directe als registres.

A Santander vaig poder veure com les relacions humanes estan sobrevalorades. Aquest és l'eslògan d'una companyia d'autobusos càntabra: "Sin contacto, sin monedas, sin problemas."

Del 13 al 17 de juliol vaig estar per Santander, en el marc del congrés Grandes Maestros y Nuevos Valores en Historia Contemporánea. Forma part del màster interuniversitari en Història Contemporània. Interuniversitari significa que els mateixos materials són compartits per tota una colla d'universitats, en aquest cas concret Universidad Autónoma de Madrid, Universitat Autònoma de Barcelona, Universidad de Santiago de Compostela, Universidad Complutense de Madrid, Universitat de València, Universidad del País Vasco, Universidad de Cantabria, Universidad de Zaragoza i Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Aquesta darrera era la seu acollidora, mentre la Universitat de València organitzava l'acte. Ja us podeu imaginar que, si ja és difícil gestionar coses dins una mateixa universitat (a vegades fins i tot dins un mateix departament o despatx compartit per dos o més professors), no us podeu imaginar com és fer burocràcia entre València i Santander. L'excusa perfecta perquè

Ordenant papers (és a dir, destruïnt un munt de brossa) m'he topat amb un document que guardava com un petit tresor. Es tracta d'un document trobat a l'antic Hospital de Santa Caterina de Girona. Porta una marca de "confidencial" i es titula "Informació rellevant sobre els principals agents de terrorisme biològic". Es tracta d'un document d'ús intern per a centres sanitaris elaborat per la Direcció General de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya arrel dels atemptats de Nova York i Washington del 2001. El primer paràgraf diu així (la negreta és meva): "L'atemptat terrorista que van patir els Estats Units d'Amèrica el passat dia 11 de setembre ha commocionat tot el món i ha posat de manifest la possibilitat, ja considerada en altres ocasions , que es duguin a terme atemptats de bioterrorisme o de terrorisme químic, situació aquesta que encara que ñes molt improbable que ocorri a Catalunya cal tenir present." Bàsicament són

"Queda per descomptat que és mancada de tot interès la sola enumeració de gestes, de dades i de noms; que no ens importa gens ni mica si se la concebeix com un mer catàleg on totes les situacions tenen un lloc curosament assenyalat i aïllades en llurs compartiments sense punts d'interacció ni de relació. Cal reconèixer —amb John Dewey— que, en essència, el coneixement històric és un instrument per a analitzar —en un destriar conscient— l'ordidura i la trama de la present màquina social per tal d'arribar a la visió de les forces que l'han engendrada." Francesc Ferrer, Caldes de Malavella, 1933

Fa unes quantes dècades era normal (d'ús corrent, volem dir) associar determinades malalties amb determinats grups humans, per norma general definits racialment. Durant les dècades dels cinquanta i seixanta això va quedar soterrat per la idea que qualsevol malaltia podia ser controlada i destruïda amb vacunes i medicaments creats en pocs anys. Amb la sida tot va canviar. El virus no es podia combatre fàcilment i de seguida es trobà una pauta de comportament entre els infectats. Per això, abans de ser conegut amb les actuals sigles, era el virus de "les quatre H": hemofílics, heroinòmans, homosexuals i haitians. En l'Espanya acollonida mediàticament per la immigració i racialment neta de malalties del passat, algunes, com la tuberculosi, han tornat, com no, de la mà dels immigrants. Ara, des d'Anglaterra, veig imatges de nois i noies plorant perquè tenen febre i comparteixen aula amb nois i noies d'origen mexicà; quan la meva dona esternuda a classe els alumnes

Notícia d'ahir a ABC.es : "El Ejército de EE.UU. se apunta a las redes sociales y al microblogging". Efectivament, l'Exèrcit dels Estats Units ha decidit obrir-se un perfil al Facebook. En un comentari anterior ja parlava de la meva sorpresa al trobar al Departament de Policia de West Yorkshire en aquesta mateixa xarxa social d'Internet. Pel que diu la notícia, l'Exèrcit s'ha animat al mateix temps que la Marina, la Força Aèria i altres soldats i oficials feien el mateix. Ja puc imaginar-me l'etiquetatge dels àlbums de Benjamin Freakley (l'oficial encarregat del reclutament a l'Exèrcit dels Estats Units): L'estiu passat assistíem a un grau més de sofisticació en les guerres a través d'Internet amb el conflicte entre Rússia i Geòrgia. En els passats avalots de Londres en contra del G20, els manifestants s'organitzaren a través de Facebook i Twitter, mentre policies britànics feien comentaris despectius dirigits als " hippies me

Fa uns quants dies que es parla de la grip d'origen porcí que ja ha matat més de cent persones a Mèxic. Mentre als Estats Units i Canadà els casos es queden en "simples" infeccions, caldria veure si en el cas mexicà la qüestió estaria relacionada amb una deficient atenció mèdica, o una "no" atenció mèdica. Mentre els informatius britànics BBC News i Sky News anuncien pràcticament la fi del món (és divertit i llastimós escoltar el so de campanes mentre ensenyen imatges de malalts de grip), ningú parla de l'epidèmia de grip de 1918-1919 que va matar desenes de milions de persones arreu del planeta. És estrany, tenint en compte les comparatives que s'han fet en els mitjans de comunicació al voltant de la crisi econòmica de 1929 i l'actual. La grip dels anys vint va ser coneguda com la "grip espanyola" perquè Espanya va ser dels pocs països on no es varen censurar notícies al voltant de l'epidèmia. Els altres no volien més problemes dels qu

Llegim en el número de 2 de juny de 1934 a la revista Horitzó , l'organ d'expressió de l'ateneu republicà de la vila de Cassà de la Selva en temps de la II República: "Totes les dones tenen dret a conèixer la veritat sobre la qüestió sexual. Si la major part d'elles tenen massa fills creiem que no és perquè així ho desitgin. S'ha d'ensenyar a la dona tots els mitjans, ja siguin mecànics o químics, per evitar l'embaràs no desitjat." Quins deuen ser els mitjans mecànics anticonceptius?

La transición no la hizo Suárez, la hizo el Seiscientos. Fabià Estapé, economista.

Recentment (l'any passat) s'ha afegit un nou web per concentrar llibres, imatges i altres documents audiovisuals. Es tracta d'Europeana, un projecte de la Unió Europea, una mena de PARES en versió biblioteca. A cada cerca obtenim un conjunt de materials els quals, per poder ser degudament visionats, hauran de ser contextualitzats en els seus webs d'origen: Biblioteca Valenciana Digital, Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico, Biblioteca Digital Hispánica, etc. És, per tant, un format diferent a Gallica o Google Books. Algú l'ha provat ja?

Llegíem a La Lucha el 12 de gener de 1909: "El veterinario inspector del matadero, señor Gimbernat, ha decomisado esta mañana un cerdo afecto de mal rojo. Por orden del alcalde ha sido quemado." Ignoro si es tracta d'un comentari polític.

Llegíem fa un temps a La Vanguardia un article sobre una recent tesi doctoral feta a la Universitat de Barcelona. En aquesta es tracta de la relació entre el control de l'oci nocturn a la ciutat de Barcelona per part de l'Administració i el sector privat i el control social. Avui, uns mesos després, el catedràtic d'Antropologia Manuel Delgado ha fet unes declaracions en les que vincula l'actuació dels mossos d'esquadra en la càrrega contra els estudiants de la mateixa Universitat de Barcelona el passat 18 de març. En aquestes opina que existeix una voluntat de radicalitzar el moviment en contra l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior. Certament, unificar criteris és més pràctic, barat i eficient des del punt de vista de l'Administració (Ajuntament de Barcelona, Generalitat de Catalunya, etc.). Els grups en contra de qualsevol fenomen (capitalisme, Declaració de Bolonya, Dia de les Forces Armades, etc.) són tan o més nombrosos com idees hi hagi en contr

Estic canviant d'antivirus en el meu ordinador. Resulta que els creadors d'AVG han decidit que la versió 7.5 no l'actualitzaran de franc mai més i, si vols continuar protegit amb ells, has de pagar uns 50 euros per la versió 8.5. Davant d'això, i després de tants anys de servei i amb tot el dolor del meu cor, m'he passat a avast!, que és gratuït i només t'has de registrar una vegada cada dotze o catorze mesos. En fi, un feia servir una pràctica més mafiosa i un altre una de més feudal. M'he passat a la segona per convertir-me en home propi i afocat d'una companyia de software .

Recordeu la pel·lícula del 2004 protagonitzada per Robin Williams en la que en un futur proper les persones podem tenir implants en el cervell? El personatge de Williams (Alan Hakman) treballa elaborant els records de les persones quan moren. El dia del funeral es passa una mena de documental als assitents. Evidentment, tot allò dolent s'esborra en la projecció final. El títol del film era The final cut . Doncs bé, el somni s'ha fet realitat. Caixa Catalunya ha tret al mercat de les bateries de cuina i els tants per cent TAE (és a dir, el mercat bancari per a la classe baixa de la societat) el Dipòsit Memòries. Es tracta de preservar la teva vida en imatges a través d'un àlbum i una ciaxa forta digital (un trist dispositiu d'emmagatzematge de 2 GB). Però la meva part preferida és el que ells mateixos cataloguen com a "Una intensa biografia": un periodista acompanya a la persona que ha de ser biografiada per fer el relat de la seva vida o una biografia enquader

L'any 1959 l'historiador cassanenc Jordi Nadal Oller es trobava a la Universitat de Liverpool. Des d'allà va enviar alguns comentaris sobre Gran Bretanya a la revista Luz y Guía . Les reprodueixo tot seguit: Anglaterra: Aigua, al voltant; a sobre, boira; a sota, carbó. El món: Nosaltres i els altres. La Commonwealth: Ous d'Irlanda, bacallà de Terranova, rom de Jamaica, xai de Nova Zelanda, peres d'Austràlia, te de l'Índia, dàtils d'Aden, vins de Sud-Àfrica... Londres: Una aglomeració de suburbis. Les altres ciutats: Els suburbis de Londres. Keep left : "Aneu per l'esquerra". Hi van els trens. Hi va tota la circulació. Hi escriu una persona de cada tres. El pa: El vehicle de la mantega (definició d'un amic). El te: El lubrificant de l'home. La pipa: El carburador. La moneda: Pounds , shillings , pence . Una pound = 20 shillings , un shilling = 12 pence . En català, lliures, sous i diners. És el sistema inventat per Carlemany fa més d'

Fa uns dies, mentre cercava feina pels carrers del centre de Leeds, vaig veure una estampa genial i simptomàtica. Mentre el mercat laboral britànic es troba realment deprimit, el centre de reclutament de la Royal Navy, la Royal Air Force i l'Army funcionava a ple rendiment. Tots els seients plens, tots els funcionaris treballant i totes les pantalles de televisió ensenyant imatges d'helicòpters (deu ser la màquina de guerra més recorrent en les campanyes de propaganda de les forces armades occidentals, no trobeu?). Uns dies abans, davant la Leeds Library hi havia una cockpit d'aquelles de "joguina" perquè els nens experimentessin alguna simulació de combat servida per la RAF. Avui he trobat aquesta oferta de feina al Jobcentre Plus proper a Wellington Street: "Job title: counter terrorism trainer. [...] Employer: West Yorkshire Police Headquarters. [...] Description: This is an excellent opportunity to play a key role in the Counter Terrorism Unit (CTU), Lee

Sovint trobem frases o textos breus que ens serveixen per a deixar anar sentències lapidàries enmig d'una conversa o d'un text, des de Karl Marx fins a Groucho Marx. A partir d'ara, quan en trobi una relacionada amb la història, miraré de posar-la en aquest bloc. Aquí va la primera: Hay países donde los grupos terroristas juegan un papel político. Eric Hobsbawm.

A continuació dono els resultats de l'enquesta relacionada amb saber quin conflicte us semblava més interessant de conèixer. El 33% ha escollit la Primera Guerra Mundial, mentre la Guerra Civil espanyola s'ha emportat el 66%. Com que el dissabte passat vaig anar al Jorvik Viking Festival que es fa cada any a la ciutat de York, aprofitaré per proposar una nova enquesta al final de la pàgina. Aquesta vegada es tracta sobre quina pel·lícula ambientada en el mític món víking us ha agradat més. I no us emocioneu, que no he posat Vickie el Vikingo .

Recentment vaig col·laborar en una classe d'espanyol com a llengua estrangera. La raó, es parlava de la transició espanyola. És comú en les classes de llengua tocar temes relacionats amb la cultura i la història de la regió del món en la que es parla l'idioma a aprendre. El títol del llibre que els alumnes de la Universitat Metropolitana de Leeds fan servir com a referència té un títol imponent per la seva barreja de modernitat i gust ranci: Esp@ña, manual de civilización , de l'editorial Edelsa. Si Rafael Altamira aixequés el cap.

No us espanteu si en el darrer número de la Revista de Girona trobeu quelcom estrany a l'article "El sofriment dels invasors". En l'article tracto de l'organització i el funcionament dels soldats napoleònics en els combats per Girona de 1808 i 1809. Potser alguns ja l'heu vist (fins i tot llegit) i heu notat un reportatge fotogràfic una mica estrany. Les imatges corresponen a un article no publicat sobre el Sometent de Cassà de la Selva dels anys vint (del segle XX). Si algú de vosaltres només ha fet allò de "mirar sants" (una expressió que considero altament despectiva), pot haver pensat tot un seguit de coses a primer cop d'ull: No distinegeixo el Sometent Armat de Catalunya del segle XX del de les movilitzacions de principis del segle XIX. Penso que la gent només "mira sants" i, al veure la paraula "sometent" en algun peu de foto, no notarà res. No sé que la fotografia no existeix el 1808 i me la sua tot una mica. Intento