Visió tolkieniana de la història
En història sovint escoltem i llegim expressions del tipus "nosaltres vàrem fer..." o "ells ja eren...". Traslladem el nostre cos i la nostra ànima al comerç català amb Amèrica del segle XVIII o als camps de batalla de la guerra dels Segadors. Un "presentisme en el passat" que sembla necessari per donar més protagonisme a la gent que viu actualment enmig dels historiadors. El problema és que la "lògica de partit de futbol" s'acaba introduïnt en els processos històrics (i polítics): bàndols clars, resultats exactes i identificació personal total amb uns i/o altres. Posant exemples clars, encara recordo quan Xavier Rubert de Ventós va deixar anar la frase —en una conferència a Girona— "els catalans veniem aiguardent als indis americans". Ho va dir per fer-nos adonar que nosaltres també vam ser dolents en la colonització americana. Deixant de banda que l'esperança de vida actual encara no arriba als 250 anys, un podria dir que això és només una manera de parlar. Hauríem de ser, però, una mica més acurats a l'hora d'introduir certs comentaris; i no posar frases com aquesta al mateix nivell de "l'altre dia vam perdre la final de la Copa d'Europa contra l'Arsenal", per continuar amb el símil esportiu.
Sóc dels que pensa que cal parlar del segle XVII per entendre el XVIII, però crec que és massa agosarat fomentar que la gent cregui que les seves vides (les seves vides socials, com a grup identitari) poden traslladar-se centenars d'anys en el passat, com si es tractés de l'experiència èlfica en el món de fantasia creat per John Ronald Reuel Tolkien. Per entendre'ns, cauríem en el mateix absurd si miréssim d'explicar la col·lectivització agrària soviètica partint de la revolució neolítica (malauradament, no recordo quin historiador va comentar això). Els perills de la simplifació per via del trasllat dels nostres éssers cap al passat són prou evidents, essent un d'ells el de l'acceptació dels conflictes eterns (típica de les produccions fílmiques i televisives de Jerry Bruckheimer).
Aquesta visió tolkieniana de la història la trobem, en el camp de la política de la guerra freda en l'obra Opción cero d'Edward Thompson, quan critica un article sobre política de defensa nordamericana als anys vuitanta:
"Leí este número monográfico con atención y estupefacción creciente. Me pareció una declaración bárbara y, en una consideración global, un indicio de que la civilización se ha deteriorado más allá del punto en que es posible remediarlo.
Sin embargo, este deterioro se asume como premisa inicial del discurso. Se asume también que ambos bloques están en estado de guerra permanente (únicamente mitigado por algo que se denomina 'disuasión') y que continuarán estándolo para siempre jamás. La pericia de los autores —y hay que decir que fueron escogidos por su reconocida pericia— está integrada en una infantil visión política del mundo, derivada, supongo, de una lectura demasiado precoz de El señor de los anillos de Tolkien. El perverso reino de Mordor está situado allá, y siempre lo estará, mientras que en nuestro territorio se sitúa la simpática república de Eriador, habitada per perplejos hobbits liberales que son salvados periódicamente merced a la genial magia blanca de figuras semejantes a Gandalf, como Henry Kissinger, Zbigniew Brzezinski o Al Haig.
Esto es una exageración, pues la mayor parte de los colaboradores del número en cuestión bien poco dicen sobre política. Se acepta una visión del mundo maniquea, y el resto es políticamente nulo. Quizás esto es lo que es un 'experto en defensa' de primera clase: una persona que tiene un agujero en la cabeza en el lugar que deberían ocupar la moralidad y la política, que puede pasárselo de la mejor manera posible manejando siglas, usando un vocabulario de fuerza de disparo, de sistemas de lanzamiento, de megatones, y con la extrapolación de escenarios que consideran las peores situaciones con argumentaciones cada vez menos sólidas."
Sóc dels que pensa que cal parlar del segle XVII per entendre el XVIII, però crec que és massa agosarat fomentar que la gent cregui que les seves vides (les seves vides socials, com a grup identitari) poden traslladar-se centenars d'anys en el passat, com si es tractés de l'experiència èlfica en el món de fantasia creat per John Ronald Reuel Tolkien. Per entendre'ns, cauríem en el mateix absurd si miréssim d'explicar la col·lectivització agrària soviètica partint de la revolució neolítica (malauradament, no recordo quin historiador va comentar això). Els perills de la simplifació per via del trasllat dels nostres éssers cap al passat són prou evidents, essent un d'ells el de l'acceptació dels conflictes eterns (típica de les produccions fílmiques i televisives de Jerry Bruckheimer).
Aquesta visió tolkieniana de la història la trobem, en el camp de la política de la guerra freda en l'obra Opción cero d'Edward Thompson, quan critica un article sobre política de defensa nordamericana als anys vuitanta:
"Leí este número monográfico con atención y estupefacción creciente. Me pareció una declaración bárbara y, en una consideración global, un indicio de que la civilización se ha deteriorado más allá del punto en que es posible remediarlo.
Sin embargo, este deterioro se asume como premisa inicial del discurso. Se asume también que ambos bloques están en estado de guerra permanente (únicamente mitigado por algo que se denomina 'disuasión') y que continuarán estándolo para siempre jamás. La pericia de los autores —y hay que decir que fueron escogidos por su reconocida pericia— está integrada en una infantil visión política del mundo, derivada, supongo, de una lectura demasiado precoz de El señor de los anillos de Tolkien. El perverso reino de Mordor está situado allá, y siempre lo estará, mientras que en nuestro territorio se sitúa la simpática república de Eriador, habitada per perplejos hobbits liberales que son salvados periódicamente merced a la genial magia blanca de figuras semejantes a Gandalf, como Henry Kissinger, Zbigniew Brzezinski o Al Haig.
Esto es una exageración, pues la mayor parte de los colaboradores del número en cuestión bien poco dicen sobre política. Se acepta una visión del mundo maniquea, y el resto es políticamente nulo. Quizás esto es lo que es un 'experto en defensa' de primera clase: una persona que tiene un agujero en la cabeza en el lugar que deberían ocupar la moralidad y la política, que puede pasárselo de la mejor manera posible manejando siglas, usando un vocabulario de fuerza de disparo, de sistemas de lanzamiento, de megatones, y con la extrapolación de escenarios que consideran las peores situaciones con argumentaciones cada vez menos sólidas."
Comments