La sang dels veterans

Una mare alliçona a un nen en un anunci radiofònic: els veterans que lluiten a Iraq i Afganistan permeten que, tu, fill, siguis americà. Sense comentaris. Només una recomanació: mireu la pel·lícula Starship troopers de Paul Verhoven.

In God we trust

Fa uns dies vaig assistir a una marxa benèfica destinada a recaptar diners per a la American Cancer Society. Abans de començar el recorregut de poc més de tres milles, es va produir un fet que encara em produeix fascinación i engúnia: quatre senyors grans vestits d'uniforme amb dos fusells M-1 Garand i dues banderes (la dels Estats Units d'Amèrica i la de Florida, crec) van fer una mena de paradeta patriòtico-militar. Després, un sacerdot cristià va fer una pregària, i acte seguit una dona va cantar l'himne nacional.

I jo dic, és que a la terra de la llibertat i la llar dels valents es dóna per suposat que els no cristians no participen en actes d'interès per al comú dels ciutadans? Evidentment, aquesta mena de pregunta no s'ha realitzat mai en la ment col·lectiva dels nordamericans. El patriotisme entès com a acte en el que es conjuguen el factor religiós i el governamental era comú a la majoria de països europeus, un procés que als Estats Units no ha tingut aturador. Al contrari, les emergències nacionals dels anys quaranta (segona guerra mundial) i de la "guerra contra el terror" de principis d'aquest segle no han fet més que posar més llenya al foc.

Quan a la premsa i als carrers de Gainesville es parla de llibertat i seguretat es dóna per suposat que aquests termes només s'apliquen dins del territori dels Estats Units d'Amèrica, i que fora d'aquestes fronteres et poden fer mal. És a dir, tot el que passa a la terra de la llibertat i la llar dels valents blancs i protestants és normal, i la resta no compta. "Normal" equival a quelcom recte i acte de justícia, i la resta és allò menor o fora de la norma. Per posar un exemple més simple, fa poc, a uns amics que treballen en una llibreria de Girona, un client se'ls hi va acostar amb un exemplar i va preguntar si el llibre en concret estava en català o en normal. Aquesta mena de persona no és una desvalguda en drets civils, just al contrari, és creadora de norma i de consens social de la forma més potent que ens poguem imaginar. Si multipliquem això milions de vegades tindrem com a resultat l'acte patriòtico-militar del dissabte passat.

Odi en funció multitasca

He assistit dos dies a unes classes d'anglès que ofereix una església presbiteriana de Gainesvillee. El primer dia vaig poder veure com el meu professor d'anglès era un home de més de vuitanta anys i els meus companys de classe una russa, una parella de japonesos i un xinès. La meva primera lliçó ha consistit en parlar al voltant de tot un reguitzell de preguntes relacionades amb la història dels Estats Units d'Amèrica. En el text ja se'ns avisa que, a diferència d'altres països del món, la història dels Estats Units és més curta. És la típica cerca d'un valor identitari únic que serveix per distingir un país de la resta. A banda d'això, la pregunta està òbviament mal plantejada. Se'm van eriçar els pèls del clatell quan el senyor professor (en Bill) va començar a preguntar als alumnes quina antiguitat tenien els nostres països. La parella de japonesos va respondre, sense dubtar, que tot havia començat en el segle XVII. Molt bé, vaig pensar jo, que es noti l'educació nacionalista japonesa que tant s'estima l'era Tokugawa i el seu esplendor, creador de tots els clixés que els occidentals tenim de la vida a l'arxipèl·lag japonès. La russa va dir que la seva nació tenia milenis i, com ja us podeu imaginar, què no havia de dir l'estudiant xinès, fill de la milenària Xina, que tant bé ha sapigut vendre el seu producte de cultura secular.

Arribat el meu torn, miro de fer-li entendre que, tal i com ara ho coneixem, Espanya és un estat que arrenca com a tal en el segle XIX. De fet, segons el meu raonament, els Estats Units d'Amèrica serian el més antic de tots (seguit de França i Haití). Espanya existeix com a nom molts segles enrera, però que no significava res amb els paràmetres actuals. Evidentment va passar de mi com de la merda i va començar a explicar anècdotes sobre unes catedrals que havia vist a Espanya feia trenta anys. En aquell moment vaig preferir no preguntar-li sobre si havia reflexionat respecte dels altres éssers humans que vivien en el territori actualment conegut com Amèrica (nom aplicat no fa gaire en termes fins i tot d'història humana), els quals havien topat amb uns anglesos acabats de desembarcar del Myflower. Efectivament, són els anomenats indis, paraula amb la qual la nostra ment d'europeu blanc i cristià automàticament fa baixar uns quants graus el grau d'humanitat dels altres.

La del darrer dia no ha estat millor. En aquesta altra hi ha un altre professor. Resumiré alguns dels seus arguments, evitant en el possible posar comentaris, cometes, cursives i altres signes exclamatoris:

• Obama és evidentment comunista perquè vol portar els serveis sanitaris a tothom.
• Resum de la història recent dels Estats Units d'Amèrica: el país va lluitar a la segona guerra mundial per la llibertat i després es va aventurar en guerres estúpides com la de Vietnam. (I punt!)
• A la universitat s'ensenya que ésser lesbiana o gay és bo, per tant són el Diable.
• Els impostos (elevadíssims!) van destinats a construir universitats i carreteres. (I punt!)
  
• Bush no era bo, però Obama és pitjor.
• L'arribada d'estrangers a aquest país... Umm... Sóc conservador pel que fa a aquesta pregunta. (Pels que tenim estudis secundaris o semblants això vol dir que no m'agraden els negres i els hispans).
• L'error d'aquest país és que mira més a la persona que a Déu.
• No existeixen altres déus.
• Els amish són un exemple a seguir.
• El nombre més alt de presidiaris a Florida són noies joves que, evidentment, han avortat i que, també evidentment, s'han donat a les drogues a causa d'això.
  

En fi, creieu que ha arribat l'hora d'anar a casa d'aquest home amb torxes i objectes tallants com si es tractés d'un vulgar monstre del doctor Frankenstein? Serà millor que canvïi de madrasah, potser per una d'aquelles més soft, una d'aquelles en les que es valori per sobre de tot el Cos de Marines dels Estats Units i Déu, per aquest ordre.

Catalunya té mil anys, i Finlàndia vuit-cents

Fa uns dies vaig acabar de llegir La societat de la informació i l'estat del benestar: el model finlandès de Manuel Castells i Pekka Himanen. Trobo molt interessant la part en la que posen les bases que han possibilitat una economia informacional i, en darrer terme, una societat de la informació a Finlàndia. Una societat que ha vist en dues o tres generacions com la duresa del clima i l'entorn natural ja no signifiquen un problema de supervivència greu. Segons els autors, aquest és un dels factors claus per entendre la tecnologia en el món finalndès: una eina de supervivència, fins i tot identitària i nacional. No obstant això, trobo que els autors abusen del rerefons històric quan presenten una societat igualitària de pagesos finlandesos oprimits durant vuit-cents anys per suecs i russos. Els autors donen per fet que existeix una identitat finlandesa capturada en el temps, com en una perla o en àmbar, esperant per sortir justament en les dècades de 1980 i 1990.

És cert que existeix un sentiment nacional fort a Finlàndia, però no perquè hi hagi una història de supervivència políticocultural (en paraules de Castells i Himanen) al darrera, ni per un passat agrícola d'igualtat enmig de la opressió, si no, com explicar la violència de caràcter ideològic situada entre 1918 i 1930? Els mateixos autors parlen d'aquest moment de violència (bàsicament una acció directa de sectors de dretes contra els socialistes) com el capítol més negre de la història de Finlàndia. Personalment, crec que aquesta informació que els mateixos autors donen hauria de portar a reflexions més profundes sobre el paper de la secular història nacional finlandesa en la construcció de l'actual societat de la informació.

Conèixer el passat, acceptar el passat

Fa un parell d'anys es publicava un llibre que, si bé no magníficament escrit ni editat, donava interessants idees sobre la història local. M'estic referint al meu primer llibre, Els camps llargs, segrestat a l'Ajuntament de Campllong malgrat no conéixer a cap habitant de Campllong al qual el contingut del treball li desagradés. En les conclusions deia alguna cosa així com que els ciutadans, entre els molts deures que tenim, hi ha el de conèixer el passat. Fins aquí podria trobar molta gent del gremi que hi estaria d'acord. El problema sorgeix quan arriba la part en la que el ciutadà no vol acceptar aquest passat; convé no oblidar que el ciutadà mig (i molts historiadors) creuen que la història no és una ciència, sinó una qüestió d'opinió. A Els camps llargs deia que també existia l'obligació d'admetre el passat quan aquest se'ns revelava empíricament coherent, convincent, just i equilibrat.

Doncs bé, això no ho deuen tenir gaire assumit un parell de famílies de Tossa de Mar. Aquestes han denunciat als autors i editors del recent llibre Diccionari de més de mil mots de la història de Tossa perquè hi apareixen uns motius que consideren ofensius. Alerta! Heu llegit bé, sí: equivocats, no, ofensius. És a dir, la realitat històrica és massa incòmoda quan es tracta d'avantpassats recents o fins i tot vius. Permeteu-me dir que la història és precisament això: actualitat i no antiquarisme, encara que s'hagi de tocar fibra sensible. Dit d'una altra manera més barroera, l'historiador no ha de seguir la demanda social de la població perquè correm el risc de matar la creativitat i la investigació científica.

El somni

El 23 de setembre passat es va fer la inauguració del nou curs acadèmic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant l'acte, Ricardo García Cárcel, catedràtic d'Història Moderna, va rebre el Premi a l'Excel·lència Investigadora UAB 2008 pel seu llibre El sueño de la nación indomable. Aquesta obra és un exemple del poc que sabem sobre la guerra de 1808. Ens posa sobre avís de tota la construcció patriòtica que envolta el conflicte, no només pels mèrits investigadors de García Cárcel, sinó també per les seves mancances. M'agradaria recordar aquí que l'autor confon personatges importants del període, com ara Josep Pujol i March, corregidor de Barcelona que en el llibre apareix com dues persones diferents (Josep Pujol, per una banda, i Josep March, per l'altra), i que, a més, en alguns moments confon amb el capità Josep Pujol i Barraca de Besalú (en algun moment l'anomena Josep Pujol i Barrera, incomprensiblement).

A banda de tot això, hi ha parts importants del llibre escrites amb molt poca traça. I no em vingueu amb allò de que jo tampoc sé escriure, com si això m'invalidés d'opinar: els que estan una mica avall són capaços de veure els defectes i les virtuts dels que estan més amunt.

Reflexions suro-taperes

Fa anys vaig iniciar un treball d'investigació sobre la indústria surera a Cassà de la Selva. Els meus fitxers informàtics són un batibull de dades que encara estic ordenant per formar un text coherent. Pels camins digitals estic trobant reflexions acumulades en el temps. Aquí teniu algunes perles que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja (en negreta poso el que en penso ara):

"El que més s'assembla a la vida real és la vida real. Com puc saber a través dels documents l'estat d'ànim, entre moltes altres coses, de la gent del passat? Els documents (amb potes o sense) no són més que reflexos d'una realitat que ja no existeix. La realitat fa la seva feina i prou." Una excusa com qualsevol altra per no entrevistar a gaire gent gran.

"Geogràficament són més importants les províncies a l'hora de veure d'on ve la gent. Però en el cas de municipis tradicionalment surers, seria interessant veure quanta gent ve." Una excusa com qualsevol altra per no posar noms de municipis andalusos que no estan ben escrits i no els localitzo.

"Pel que fa al registre de dades amb voluntat estadística, recordo una notícia en que el 80% dels majors de 55 o 60 anys (no ho recordo ben bé) estaven satisfets amb la seva vida sexual. El subtítol venia a dir que els investigadors que feien les enquestes opinaven que aquesta gent mentia." Una excusa com qualsevol altra per no creure cap registre sistemàtic de dades al cent per cent.

"Quan buidem informació tendim a reduir, i molt més quan fem servir un suport informàtic: la màquina ens demana que reduïm." Una excusa com qualsevol altra per no tenir mala consciència a l'hora de passar dades a una taula de Calc.