Republic of Florida

Normalment no donaria mai espai a Arturo Perez-Reverte i el seu us de la violencia verbal. Pero... CUIDADO...con lo que se avecina....es mas gordo de lo que os imagináis...un gobierno Europeo impuesto por los Neocon "Los Illuminatis" que irá quitando a corto plazo a los políticos demócratas y manipulando las elecciones...y colocando tecnócratas, nos queda poco. Los Indignados tienen más razón de lo que os podáis llegar a imaginar. No es una cuestion de PSOE ni de PP, nada tiene que ver. Esto solo se para negándonos a esas mentiras de pagar la deuda en que ellos nos han metido falsamente para tenernos hipotecados hasta nuestros nietos....se acabaron los Estados/Nación...adiós España.   Hay un problema laboral del colectivo de controladores aéreos que afecta al 1,2% de la población española (600.000 personas) y casi todos saltáis como energúmenos pidiendo hasta el linchamiento de ese colectivo cuando el día anterior hacen otra reforma del sistema laboral más res

Aquest mes de març he de passar el meu examen de màster en Espanyol. Per a la part de literatura hispanoamericana del segle XX em prepararé a fons les següents obres: Los de abajo de Mariano Azuela (1915) Pedro Páramo de Juan Rulfo (1955) Querido Diego, te abraza Quiela de Elena Poniatowska (1978) Introducció i capítols 1, 3, 16, 17, 20, 21 i 30 de Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia “El problema del indio” a Siete ensayos de interpretación de la realidad peruana de José Carlos Mariátegui (1928) Cien años de soledad de Gabriel García Márquez (1966) Pròleg a El reino de este mundo  i “Viaje a la semilla” d'Alejo Carpentier Bestiario (“Casa tomada”), Todos los fuegos el fuego , Final del juego (“Axolotl”) i Las armas secretas (“Cartas a mamá”) de Julio Cortázar Recuerdos del porvenir de Elena Garro (1963) Los hijos del limo (“El círculo se cierra”) de Octavio Paz Los heraldos negros (“Los heraldos negros”, “Espergesia”), Trilce (“He almorz

El darrer llibre que he llegit: Campo del poder y campo intelectual de Pierre Bourdieu. Val molt la pena la part en la que l'autor descriu la crisi universitària en la que està inmers el món de Martin Heidegger. Es tracta d'una combinació entre pèrdua de pes del professorat universitari dins la classe dominant alemanya i la crisi iniciada a les facultats de lletres a finals del segle XIX pel procés de les ciències naturals. Això provocà un canvi en les jerarquies acadèmiques. Us sona?

Manuel Fraga ha mort. En aquests moments molta gent deu estar recordant els obrers assassinats a Vitòria el 1976, l'any següent de la mort de Francisco Franco. Cal recordar que entre la mort del dictador i la Constitució de 1978 es produiren desenes de morts per qüestions polítiques. Una altra cosa que cal recordar és que Fraga, ministre de Governació durant els fets de Vitòria, era fora del país. Adolfo Suárez era el ministre en funcions durant aquella crisi. El problema és que, al convertir-se en president democràtic, Suárez es transformà en un guapo pare de la pàtria de tots nosaltres. Acabo de llegir aquest article a El País . No us perdeu la persecució d'una desnonada per part del duc de Palma Iñaki Urdangarín. Cal vigilar els vius i estudiar molt i molt als morts.

Amb el nou any he iniciat un nou semestre a la University of Florida. Un dels cursos tracta sobre el naturalisme: Eduardo López Bago, Emilia Pardo Bazán, Leopoldo Alas, Émile Zola y molts d'altres seran els meus companys de viatge durant els propers mesos. En el primer dia de classe vaig haver d'escoltar, una vegada més, com la guerra contra Napoleó marcava l'inici del que es coneix com les dues Espanyes. Personalment, estic a la banda de Charles Esdaile. Per molt neocatólic, carlista, moderat, liberal o qualsevol altra cosa política que puguis trobar a l'Espanya del segle XIX (parlamentàriament parlant), tots són liberals. L'única diferència és que uns són liberals i prou, i d'altres practiquen un liberalisme "de rostre humà".

Aquest curs 2011-12 he tingut una classe sobre història de la llengua espanyola. Avui he recordat la primera classe, el mes d'agost passat. El professor va començar a dir tota una colla de barbaritats, com per exemple que, avui en dia, amb Internet i les noves tecnologies la variabilitat lingüística es més difícil que abans . Val a dir que no va especificar a què es referia amb això d' abans . El segon determinisme tecnològic dit a cegues fou que, en el futur, no caldria saber res perquè, per exemple, farem servir els caixers automàtics només parlant. En va dir més com aquesta sobre com aniran les coses en el futur, pensava que en qualsevol moment diria alguna cosa semblant a la del protagonista de Regreso al futuro : en el futur no faran falta carreteres.