La llei del tallat

Barcelona és la tercera ciutat més feliç del món segons Forbes. Una de les raons esgrimides és que el seu equip de futbol (suposo que es refereix al Barcelona, i no a l'Europa, l'Espanyol o el Sant Andreu, per posar tres exemples) ha recollit una fama mundial. Això m'ha recordat la vegada que Getafe va voler que es traspassés l'aparell administratiu de la Comunitat de Madrid a la seva ciutat. Per allò de no concentrar la corrupció en un sol punt, imagino. Un dels arguments que aquella ciutat va esgrimir en aquell moment fou tenir un equip a la Primera Divisió de la Lliga Espanyola de Futbol.

Tot això em recorda una teoria que vaig "desenvolupar" fa tres o quatre anys. És sobre les preguntes incorrectes en les enquestes, estudis o estadístiques. Em refereixo a aquells estudis reveladors sobre quantes vegades a la setmana fan l'amor els europeus o quants segons, de mitjana, posem atenció a la nostra respectiva parella. Sempre ens fa riure veure com tres de cada cinc nordamericans majors de setze anys no saben situar Europa en un mapa, o pensen que Jesús de Nazaret parlava anglès. Són recorrents les preguntes a peu de carrer a l'espanyol mig sobre si saben qui era un rei, president de govern, general o escriptor famós. Les respostes que ens ensenyen els mitjans de comunicació solen ser de pena. És culpa de la població estudiada? No. El culpable és el que ha fet la pregunta. En resum, avís per als investigadors: vigleu amb les preguntes que feu si no voleu tenir resopstes tan inútils com sorprenents.

Avui m'han portat un tallat, que no havia demanat, en un bar de Barcelona. És el que sol passar quan en un grup (més d'una persona) es demanen cafès. Hi ha una probabilitat molt elevada de que sobri un tallat. I sempre hi ha algú que es queda aquest tallat. Aquesta teoria la vaig elaborar fa quatre o cinc anys, durant una excavació arqueològica a Vic...