In God we trust
Fa uns dies vaig assistir a una marxa benèfica destinada a recaptar diners per a la American Cancer Society. Abans de començar el recorregut de poc més de tres milles, es va produir un fet que encara em produeix fascinación i engúnia: quatre senyors grans vestits d'uniforme amb dos fusells M-1 Garand i dues banderes (la dels Estats Units d'Amèrica i la de Florida, crec) van fer una mena de paradeta patriòtico-militar. Després, un sacerdot cristià va fer una pregària, i acte seguit una dona va cantar l'himne nacional.
I jo dic, és que a la terra de la llibertat i la llar dels valents es dóna per suposat que els no cristians no participen en actes d'interès per al comú dels ciutadans? Evidentment, aquesta mena de pregunta no s'ha realitzat mai en la ment col·lectiva dels nordamericans. El patriotisme entès com a acte en el que es conjuguen el factor religiós i el governamental era comú a la majoria de països europeus, un procés que als Estats Units no ha tingut aturador. Al contrari, les emergències nacionals dels anys quaranta (segona guerra mundial) i de la "guerra contra el terror" de principis d'aquest segle no han fet més que posar més llenya al foc.
Quan a la premsa i als carrers de Gainesville es parla de llibertat i seguretat es dóna per suposat que aquests termes només s'apliquen dins del territori dels Estats Units d'Amèrica, i que fora d'aquestes fronteres et poden fer mal. És a dir, tot el que passa a la terra de la llibertat i la llar dels valents blancs i protestants és normal, i la resta no compta. "Normal" equival a quelcom recte i acte de justícia, i la resta és allò menor o fora de la norma. Per posar un exemple més simple, fa poc, a uns amics que treballen en una llibreria de Girona, un client se'ls hi va acostar amb un exemplar i va preguntar si el llibre en concret estava en català o en normal. Aquesta mena de persona no és una desvalguda en drets civils, just al contrari, és creadora de norma i de consens social de la forma més potent que ens poguem imaginar. Si multipliquem això milions de vegades tindrem com a resultat l'acte patriòtico-militar del dissabte passat.
I jo dic, és que a la terra de la llibertat i la llar dels valents es dóna per suposat que els no cristians no participen en actes d'interès per al comú dels ciutadans? Evidentment, aquesta mena de pregunta no s'ha realitzat mai en la ment col·lectiva dels nordamericans. El patriotisme entès com a acte en el que es conjuguen el factor religiós i el governamental era comú a la majoria de països europeus, un procés que als Estats Units no ha tingut aturador. Al contrari, les emergències nacionals dels anys quaranta (segona guerra mundial) i de la "guerra contra el terror" de principis d'aquest segle no han fet més que posar més llenya al foc.
Quan a la premsa i als carrers de Gainesville es parla de llibertat i seguretat es dóna per suposat que aquests termes només s'apliquen dins del territori dels Estats Units d'Amèrica, i que fora d'aquestes fronteres et poden fer mal. És a dir, tot el que passa a la terra de la llibertat i la llar dels valents blancs i protestants és normal, i la resta no compta. "Normal" equival a quelcom recte i acte de justícia, i la resta és allò menor o fora de la norma. Per posar un exemple més simple, fa poc, a uns amics que treballen en una llibreria de Girona, un client se'ls hi va acostar amb un exemplar i va preguntar si el llibre en concret estava en català o en normal. Aquesta mena de persona no és una desvalguda en drets civils, just al contrari, és creadora de norma i de consens social de la forma més potent que ens poguem imaginar. Si multipliquem això milions de vegades tindrem com a resultat l'acte patriòtico-militar del dissabte passat.
Comments
Prou feina que tinc per convencer al castellans de que l´ídioma que parlen no es l´espanyol, sino el castellá, i que totes las llegues que es parlen a la peninsula es poden considerar espanyoles, fins i tot el portugués.
I que un catalá com jo dongui lliçons de cultura castellana ja es una paradoxa.
En aquest país, tenim un seriós problema de cultura, en general.
No coneixem tan sols ni el nostre passat.