Conèixer el passat, acceptar el passat

Fa un parell d'anys es publicava un llibre que, si bé no magníficament escrit ni editat, donava interessants idees sobre la història local. M'estic referint al meu primer llibre, Els camps llargs, segrestat a l'Ajuntament de Campllong malgrat no conéixer a cap habitant de Campllong al qual el contingut del treball li desagradés. En les conclusions deia alguna cosa així com que els ciutadans, entre els molts deures que tenim, hi ha el de conèixer el passat. Fins aquí podria trobar molta gent del gremi que hi estaria d'acord. El problema sorgeix quan arriba la part en la que el ciutadà no vol acceptar aquest passat; convé no oblidar que el ciutadà mig (i molts historiadors) creuen que la història no és una ciència, sinó una qüestió d'opinió. A Els camps llargs deia que també existia l'obligació d'admetre el passat quan aquest se'ns revelava empíricament coherent, convincent, just i equilibrat.

Doncs bé, això no ho deuen tenir gaire assumit un parell de famílies de Tossa de Mar. Aquestes han denunciat als autors i editors del recent llibre Diccionari de més de mil mots de la història de Tossa perquè hi apareixen uns motius que consideren ofensius. Alerta! Heu llegit bé, sí: equivocats, no, ofensius. És a dir, la realitat històrica és massa incòmoda quan es tracta d'avantpassats recents o fins i tot vius. Permeteu-me dir que la història és precisament això: actualitat i no antiquarisme, encara que s'hagi de tocar fibra sensible. Dit d'una altra manera més barroera, l'historiador no ha de seguir la demanda social de la població perquè correm el risc de matar la creativitat i la investigació científica.