The final cut
Recordeu la pel·lícula del 2004 protagonitzada per Robin Williams en la que en un futur proper les persones podem tenir implants en el cervell? El personatge de Williams (Alan Hakman) treballa elaborant els records de les persones quan moren. El dia del funeral es passa una mena de documental als assitents. Evidentment, tot allò dolent s'esborra en la projecció final. El títol del film era The final cut.
Doncs bé, el somni s'ha fet realitat. Caixa Catalunya ha tret al mercat de les bateries de cuina i els tants per cent TAE (és a dir, el mercat bancari per a la classe baixa de la societat) el Dipòsit Memòries. Es tracta de preservar la teva vida en imatges a través d'un àlbum i una ciaxa forta digital (un trist dispositiu d'emmagatzematge de 2 GB). Però la meva part preferida és el que ells mateixos cataloguen com a "Una intensa biografia": un periodista acompanya a la persona que ha de ser biografiada per fer el relat de la seva vida o una biografia enquadernada en tapa dura. De tot això Caixa Catalunya en guardarà una còpia en un lloc segur.
Si llegiu Els camps llargs (Ajuntament de Campllong, 2007) veureu dues coses. La primera és que no està gaire ben escrit; i la segona és que hi ha idees interessants. Per exemple, a les conclusions es parla de les bondats de portar un registre acurat de la memòria i els arxius personals de cares a mantenir-ho com un bé públic. Remarco el concepte de públic, però suposo que Caixa Catalunya té més poder de convocatòria que jo.
Doncs bé, el somni s'ha fet realitat. Caixa Catalunya ha tret al mercat de les bateries de cuina i els tants per cent TAE (és a dir, el mercat bancari per a la classe baixa de la societat) el Dipòsit Memòries. Es tracta de preservar la teva vida en imatges a través d'un àlbum i una ciaxa forta digital (un trist dispositiu d'emmagatzematge de 2 GB). Però la meva part preferida és el que ells mateixos cataloguen com a "Una intensa biografia": un periodista acompanya a la persona que ha de ser biografiada per fer el relat de la seva vida o una biografia enquadernada en tapa dura. De tot això Caixa Catalunya en guardarà una còpia en un lloc segur.
Si llegiu Els camps llargs (Ajuntament de Campllong, 2007) veureu dues coses. La primera és que no està gaire ben escrit; i la segona és que hi ha idees interessants. Per exemple, a les conclusions es parla de les bondats de portar un registre acurat de la memòria i els arxius personals de cares a mantenir-ho com un bé públic. Remarco el concepte de públic, però suposo que Caixa Catalunya té més poder de convocatòria que jo.
Comments