Catalunya té mil anys, i Finlàndia vuit-cents

Fa uns dies vaig acabar de llegir La societat de la informació i l'estat del benestar: el model finlandès de Manuel Castells i Pekka Himanen. Trobo molt interessant la part en la que posen les bases que han possibilitat una economia informacional i, en darrer terme, una societat de la informació a Finlàndia. Una societat que ha vist en dues o tres generacions com la duresa del clima i l'entorn natural ja no signifiquen un problema de supervivència greu. Segons els autors, aquest és un dels factors claus per entendre la tecnologia en el món finalndès: una eina de supervivència, fins i tot identitària i nacional. No obstant això, trobo que els autors abusen del rerefons històric quan presenten una societat igualitària de pagesos finlandesos oprimits durant vuit-cents anys per suecs i russos. Els autors donen per fet que existeix una identitat finlandesa capturada en el temps, com en una perla o en àmbar, esperant per sortir justament en les dècades de 1980 i 1990.

És cert que existeix un sentiment nacional fort a Finlàndia, però no perquè hi hagi una història de supervivència políticocultural (en paraules de Castells i Himanen) al darrera, ni per un passat agrícola d'igualtat enmig de la opressió, si no, com explicar la violència de caràcter ideològic situada entre 1918 i 1930? Els mateixos autors parlen d'aquest moment de violència (bàsicament una acció directa de sectors de dretes contra els socialistes) com el capítol més negre de la història de Finlàndia. Personalment, crec que aquesta informació que els mateixos autors donen hauria de portar a reflexions més profundes sobre el paper de la secular història nacional finlandesa en la construcció de l'actual societat de la informació.