El forat de la Vergonya
He tornat a Barcelona. Amb aquesta ciutat tinc una relació intermitent. Fa uns cinc anys vaig treballar-hi d'arqueòleg al carrer Carders, en un solar conegut amb el mal nom de forat de la Vergonya. Els veïns sabien per què. Ara, any 2010, em trobo contemplant l'espectacle des d'un altre forat.
Em trobo al petit parc de la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i la reformada Biblioteca de Sant Pau-Santa Creu. Paraules majors. El parc dels drogoaddictes captaires que practiquen sexe en viu i en directe i, m'expliquen, a vegades treuen embolicats en paper de plata. Hi ha un nen que arrossega un carret de la compra d'aquells de iaia que està agafant fruits d'un arbre (crec que és un albaricoquer). Segurament no són aptes per al consum humà. Mentrestant, una nena amb vel crida maricón al seu company de joc, també magrebí. No sé què en pensaria d'això el Departament d'Educació de la Generalitat. Enmig de tot plegat, dues dones discuteixen unes obres d'art que, suposo, elles mateixes han creat. Són pintures o fotografies, no ho veig bé.
Em diuen que la situació de degradació de la plaça és per culpa dels socialistes. Suposo que tenen raó, atès que l'Ajuntament no ha conegut cap altre signe polític en més de trenta anys de democràcia. El mateix consistori està ferit per la consulta popular de l'avinguda Diagonal. Un referèndum, diuen, tot i que un referèndum s'hauria de plantejar en funció de sí o no, o de caixa o faixa, i no de tres possibles opcions, com s'havia proposat. La vacuna més eficaç contra la democràcia participativa.
Em trobo al petit parc de la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i la reformada Biblioteca de Sant Pau-Santa Creu. Paraules majors. El parc dels drogoaddictes captaires que practiquen sexe en viu i en directe i, m'expliquen, a vegades treuen embolicats en paper de plata. Hi ha un nen que arrossega un carret de la compra d'aquells de iaia que està agafant fruits d'un arbre (crec que és un albaricoquer). Segurament no són aptes per al consum humà. Mentrestant, una nena amb vel crida maricón al seu company de joc, també magrebí. No sé què en pensaria d'això el Departament d'Educació de la Generalitat. Enmig de tot plegat, dues dones discuteixen unes obres d'art que, suposo, elles mateixes han creat. Són pintures o fotografies, no ho veig bé.
Em diuen que la situació de degradació de la plaça és per culpa dels socialistes. Suposo que tenen raó, atès que l'Ajuntament no ha conegut cap altre signe polític en més de trenta anys de democràcia. El mateix consistori està ferit per la consulta popular de l'avinguda Diagonal. Un referèndum, diuen, tot i que un referèndum s'hauria de plantejar en funció de sí o no, o de caixa o faixa, i no de tres possibles opcions, com s'havia proposat. La vacuna més eficaç contra la democràcia participativa.
Comments
I desde sempre aquesta situació de marginalitat ha sigút habituál al barri. En tot aquest temps, poc o mólt poc s´ha fét per millorár las condicións de vida del habitants, tret de cambiár el nom de barri perqué alló del "Barrio Chino " pot ser era malsonant, ara es "El Ravál", mes "politicament correcte"
Cambiár la denominació no ha cambiat la naturalessa de la miséria, es la mateixa de fá cinquanta anys amb una altre colór de pell.
Fins i tót, l´ultima regidora del districte ha plegát i ha marxát correns, a la vista de que no s´aplicaban les solución que el problemas del barri precissen.
A vegades penso que a la políta es dedican aquells que no serveixen absolutament per a res.