World of Webcraft

No, no es tracta de la notícia al voltant del popular joc de Blizzard i de la seva recent gratuïtat. Es tracta d'una reflexió que m'ha vingut avui al voltant del gegant tecnològic Google. Intercanviant uns quants correus amb un amic a l'altra banda de l'Atlàntic sorgeix la qüestió del temor que, aviat, el gegant de sis lletres (fase que manllevo del meu amic) s'ho mengi tot.

La meva rèplica és tan intuïtiva com possiblement falsa. Tal i com jo ho veig, les diferents apostes pel que fa a programari (navegadors, sistemes operatius, ofimàtica, disseny gràfic, xarxes socials, correu electrònic, etcètera) s'estan agrupant cada vegada més en conglomerats empresarials on habitualment hi ha una empresa gran i algunes altres d'aliades. Llavors, el client es fa fan d'aquell conglomerat, no només per fetitxisme, sinó pel que representa de facilitat i portabilitat el fet de no sortir-se massa del niu. És el que està passant amb Apple, el qual està posant-se en el món del cloud computing, possiblement tement les passes de gegant de Google. Microsoft ho està intentant, però, com sempre, a pas de tortuga. GNU i Ubuntu cada vegada tenen més usuaris arreu del món.

Així doncs, el futur de la informàtica sembla passar per l'assimilació d'un d'aquests conglomerats. És el cas de Google i els seus aliats Twitter i RealPlayer. No descarto que en un futur immediat Facebook es dediqui a donar serveis de correu electrònic. Al final, la cosa acabarà com un joc multijugador en línia. Escull el teu bàndol.

Comments

Post a Comment

Popular posts from this blog

Media Markt i la publicitat

M'encanta com la publicitat (sobretot la televisiva) juga amb les exageracions de realitats i moldeja les actituds què hem de tenir davant el reconeixement i l'amplificació de determinats rols bàsics. Massa bàsics. No sé si us heu adonat, però vivim en un món en el que els desodorants ens "protegeixen", som millors a la feina gràcies a la pasta de dents i les galetes i els gelats ens exciten sexualment. Sobre això, sembla prou ben estudiat que l'excitació sexual incrementa el nostre consum. Suposo, doncs, que la limitació del marketing està en el poder adquisitiu de les persones; per aquest motiu no serviria de res posar una peli porno: una sobreexcitació no aconseguiria que adquirís un BMW si no tinc prous diners. Una de les marques que realitza una campanya més increïblement manipuladora és Media Markt. Conscients de l'existència de la màxima que diu "si no ets una mica fill de puta no aconseguiràs res", la companyia europea de venda de productes e
Read more

Llàtzer de Tormos

Jordi Bilbeny torna a la càrrega ampliant la galeria de personatges i persones catalanes que, per algun tipus de mà negre inmortal (i nacionalista espanyola), tothom les recorda com a no catalanes. Primer va ser Cristòfor Colom i alguns dels seus mariners. Després, van venir Miguel de Cervantes (Miquel Servent, de Xixona, segons ell), Teresa de Jesús, Cortés, Bartolomé de las Casas (Bartomeu Casaus, segons ell), etc. Jo em pregunto si el final del documental aquell d'en Colom, on al final surt un retrat de Francisco Franco, vol dir que aviat treurà un altre llibre demostrant que el dictador era català. No va passar per Vic una vegada? Doncs això sol ser raó suficient per en Jordi Alsina Bilbeny. Algú li hauria de dir que les connexions lògiques que fa no són vàlides per a qualsevol, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Però tampoc està malament que algú ens recordi que cal dubtar de tot. Els historiadors, però, mirarem de no convertir el dubte raonable en el que ens sembli més
Read more

Odi en funció multitasca

He assistit dos dies a unes classes d'anglès que ofereix una església presbiteriana de Gainesvillee. El primer dia vaig poder veure com el meu professor d'anglès era un home de més de vuitanta anys i els meus companys de classe una russa, una parella de japonesos i un xinès. La meva primera lliçó ha consistit en parlar al voltant de tot un reguitzell de preguntes relacionades amb la història dels Estats Units d'Amèrica. En el text ja se'ns avisa que, a diferència d'altres països del món, la història dels Estats Units és més curta. És la típica cerca d'un valor identitari únic que serveix per distingir un país de la resta. A banda d'això, la pregunta està òbviament mal plantejada. Se'm van eriçar els pèls del clatell quan el senyor professor (en Bill) va començar a preguntar als alumnes quina antiguitat tenien els nostres països. La parella de japonesos va respondre, sense dubtar, que tot havia començat en el segle XVII. Molt bé, vaig pensar jo, que es no
Read more