Republic of Florida

Estic llegint Guerra y cultura en la época moderna d'Antonio Espino. A la introducció podem trobar uns agraïments genials envers les unitats d'informació consultades. "Los principales centros donde se ha acudido para cumplimentar la gozosa tarea de leer estas obras han sido la Biblioteca de Catalunya —que sigue alcanzando cotas de amabilidad insuperables, especialmente en la denominada Sala de Reserva, aunque con un mobiliario acorde con la vejez de los libros que gurdan—; el Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona, recientemente remozado pero no completamente insonorizado; la Biblioteca de la Universidad de Barcelona, donde además del ruido y el calor sahariano, también cabe soportar un mobiliario antediluviano; la Biblioteca del Seminario de Barcelona, cuya principal virtud ha sido que, afortunadamente, sólo conservaba una obra que nos interesaba y la Biblioteca Nacional de Madrid, donde leímos la mayor parte de los tratados que hemos utilizado en fechas estivales y...

No, no es tracta de la notícia al voltant del popular joc de Blizzard i de la seva recent gratuïtat. Es tracta d'una reflexió que m'ha vingut avui al voltant del gegant tecnològic Google. Intercanviant uns quants correus amb un amic a l'altra banda de l'Atlàntic sorgeix la qüestió del temor que, aviat, el gegant de sis lletres (fase que manllevo del meu amic) s'ho mengi tot. La meva rèplica és tan intuïtiva com possiblement falsa. Tal i com jo ho veig, les diferents apostes pel que fa a programari (navegadors, sistemes operatius, ofimàtica, disseny gràfic, xarxes socials, correu electrònic, etcètera) s'estan agrupant cada vegada més en conglomerats empresarials on habitualment hi ha una empresa gran i algunes altres d'aliades. Llavors, el client es fa fan d'aquell conglomerat, no només per fetitxisme, sinó pel que representa de facilitat i portabilitat el fet de no sortir-se massa del niu. És el que està passant amb Apple, el qual està posant-se en el m...

El que faltava. Ara resulta que César Vidal se les dóna de perdona vides i Pío Moa s'erigeix en persona capaç de dir qui és expert i qui no en temes relacionats amb la història d'Espanya. Resulta que Vidal i Moa s'estan barallant des dels seus mitjans de comunicació sobre temes relacionats amb Franco i la transició. Doncs bé, senyors, si algú creu que aquests individus són experts en aquesta o qualsevol altra matèria historiogràfica, llavors estarà disposat a creure que posseeixo una torre molt gran i molt maca a Itàlia, està una mica inclinada, però no m'importaria vendre-la al millor postor. Aquí podeu trobar l'article amb les perles més sucoses. És penós veure els aires que gasten. Com no vull deixar un comentari poc instructiu, aquí teniu una llista d'autors que sí val la pena conèixer en relació a la història d'Espanya del segle XX: Pere Ysàs, Ferran Gallego, Enrique Moradiellos, Hilari Raguer, Conxita Mir, Queralt Solé i Àngel Duarte, entre molts ...

He descobert la sèrie de televisió Flashforward a través de Netflix. Una sèrie començada el 2009 i cancel·lada l'any següent. El punt de partida és el següent: durant uns dos minuts i a la mateixa hora tot el món queda inconscient. Després del caos la gent recorda que ha somniat el seu futur, sis mesos endavant. En la investigació tenim els elements necessaris per al gust conspiranoic de la societat dels Estats Units: nazis, coses rares que passen a Somàlia a la dècada de 1990, la Càbala, Afganistan, FBI i la CIA. És una d'aquelles sèries que has d'anar mastegant poc a poc, descobrint les coses al mateix ritme que els personatges. Com Lost o Jericho , aquesta darrera també cancel·lada al cap d'una temporada i mitja i també molt conspiranoica. Amb Lost tindria en comú el tema de les redempcions, culpabilitats i segones oportunitats. Tot en la línia de la ficció televisiva i cinematogràfica nord-americana. Deixant de banda els molestos clips ambientals interns d'aq...

En els darrers mesos he assistit a dues conferències. Una a Miami, a la Florida International University, i l'altra a Orlando, a la University of Central Florida. De la primera universitat em quedo amb el campus, lleig com una ferida oberta. Té tot l'aspecte d'un polígon industrial i, de fet, els ponents havíem d'entrar per l'ascensor de servei d'un restaurant. De la segona universitat em quedo també amb el campus, preciós. Està format a base de cercles concèntrics i carrers que el travessen. Els noms d'aquestes vies són de constel·lacions. Per exemple, la conferència en qüestió es feia al Pegasus Circle. Ostres, això queda molt millor que el lloc on tinc la meva oficina a University of Florida: Buckman Drive. Les dues conferències tenen, no obstant, dues coses en comú: els ponents que llegeixen i prou les seves presentacions. Si us plau, si ho continueu fent, com a mínim llegiu bé.

El llibre de text que utilitzo per a les classes d'espanyol aquí a Florida és ¡Anda! de Pearson. El capítol 11, molt al final del llibre, toca el tema de la política al món hispà. Deixarem de banda la part en la que diu que la segona meitat del segle XX ha estat la millor per a Llatinoamèrica (quins collons) i ens concentrarem en la part en la que parla d'Espanya i del procés democràtic engegat per un rei progressista i amant de la democràcia. Poc després de saber això m'expliquen que una alumna d'aquesta mateixa universitat ha opinat en veu alta que la monarquia és un gran sistema perquè una sola persona pren decisions i, d'aquesta manera, no hi ha tantes discussions. Vasos comunicants?

Quan vaig entrar de nou a Amèrica vaig poder fullejar un exemplar de la revista The Economist (6 d'agost). L'exemplar en qüestió era contemporani a les recents prohibicions catalanes al voltant de certs tipus de mocador de cap i de la festa del brau que, per a molta gent, defineix la identitat espanyola . The Economist , evidentment, forma part de l'opinió pública dún país (els Estats Units d'Amèrica) que té una construcció filosòfica molt forta al voltant de que no és positiu prohibir. Per tant, aquesta mena de mesures els posen sobre les armes davant del terror català prohibitiu. És per això, suposo, que posen èmfasi en quins són els principals partits polítics del Parlament de Catalunya. Els partits en el Govern són socialistes (no comenten res de que també són federalistes), separatistes (per motius obvis de confusió no comenten res que també són republicans) i greens (aquests són els d'Iniciativa i, per sort, no comenten que són una mica comunistes). Davant d...