Republic of Florida

Fa uns dies vaig tenir una conversa amb un pastor baptista anglès. Seré breu. Va dir una cosa que em va deixar frapat: el cristianisme és la religió més racional de totes. Lògicament deia això en el context de la conversa següent: com estan d'equivocades les altres religions. Això ja em va deixar mig sorprès, perquè el món protestant i evangèlic defugen utilitzar la paraula "religió" per referir-se a la seva "fe". Identifiquen (suposo) religió amb món catòlic o una vessant més administrativa de la creença o fe. De tota manera, l'aplicació d'un concepte il·lustrat al discurs mític (o sistema de creences) de l'ésser humà, em va deixar descol·locat del tot. Bé, es comença pensant això i s'acaben pensant altres coses... menys agradables pels "no racionals". Necessito comentaris.

Una de les meravelles de les normatives és que, teòricament, existeixen per a facilitar-nos la vida. Sempre i quan aquesta no s'hagi creat de manera que quedi completament blindada de cares a futures modificacions ni un determinat grup humà s'erigeixi sectàriament com a defensors fanàtics de la normativa en qüestió. L'altra cosa que em fascina és que, en el fons, moltes normatives provenen de la còpia i recòpia de normatives anteriors, de tal manera que aquestes "normatives primigènies" intenten encabir-se de qualsevol manera en un marc social, econòmic i polític lògicament diferent del de la nova normativa. Només cal pensar en les normatives de trànsit o els controls d'utilització de substàncies dopants en l'esport. Tots haurem copiat i enganxat alguna vegada un text digital, i tots haurem vist com apareixen errors a causa de la descontextualització del text original. Doncs bé, és el que suposo deu haver passat amb les normatives que regulen els articles ...

Fa unes setmanes vaig tornar a veure el documental The Corporation de Mark Achbar i Jennifer Abbott (2003). És molt recomanable per si es vol fer una aproximació al món empresarial des d'una perspectiva històrica. Espero que deixeu algun comentari en aquest bloc si el veieu o si ja l'heu vist. Ara mateix, si em permeteu, posaré una llista de pel·lícules que encaixarien amb el món del consumisme, el capitalisme salvatge i la crueltat del món empresarial (alguns no són els títols habituals, però creieu-me, encaixen): Modern times (1936), Dawn of the dead (1978), The Running Man (1987), The Full Monty (1997), The insider (1999), American psycho (2000), 15 minutes (2001), Los lunes al sol (2002), Land of the dead (2005) i La gran final (2006). Per aquestes dates comença la festivitat islàmica del Ramadan. Fa pocs dies vaig rebre un missatge de la companyia de telefonia mòbil algeriana Nedjma. Resulta que em felicitaven el Ramadan i que si enviava "no sé què a no sé ...

El cinema (i les sèries de televisió) tot sovint serveix per donar lliçons d'història. Per algun motiu es pensa que veient Gladiator , Braveheart o Salvar al soldado Ryan (per posar tres exemples) rebem algun tipus d'informació històrica real. Res més lluny de la veritat. Un film de ficció només transmet contingut històric pel moment en el que està fet, i no pel moment que intenta reflectir. Fins i tot en casos que permetin ficcionar realment bé la història, hem de desconfiar. L'escala de valors i els esquemes mentals de les trames d'una pel·lícula no poden defugir el moment en el que van ser fetes. Per això, no podem fer servir mai una pel·lícula amb un argument situat a les guerres napoleòniques o l'edat mitjana. En una pel·lícula, l'ambientació històrica fa honor al seu nom (ambientació) i els personatges no són res més que personatges ficicis o literaris, encara que es tractin de Juli Cèsar, Lluís XIV o Francisco Franco. Una pel·lícula com Citizen Kane (19...

Ahir vaig decidir fer un experiment amb el diari Lavanguardia.es . Una cosa ben senzilla: llegir una notícia que no tingués cap d'aquells aguts (i poc relacionats) comentaris. La notícia en qüestió és "Un ex profesor de 75 años arrasa en internet con su visión de la crisis subprime" , del 3 d'agost de 2008. Vaig pensar que seria divertit iniciar un debat d'aquells en els que un es caga en Catalunya i l'altra la defensa. En una segona fase de l'experiment, vaig començar a copiar i enganxar comentaris reals d'altres notícies. No tenien cap relació amb el contingut de la crisis de les subprime , però si hem de sincers, tampoc en tenien respecte de les seves respectives notícies originals. Al final, vaig acabar despertant comentaris d'altres lectors, com si els meus fossin alguna cosa més que veritables disbarats. Els dos darrers (seriosos) són, de fet, fruit d'una de les meves primeres aportacions. Ah, per cert, també vaig comprovar això de notifi...

En un primer moment (en el agun moment posterior a la separació entre la llum i les tenebres) els principals diaris espanyols van deixar de tenir la connexió a Internet en els seus respectius departaments d'informàtica. Feliçment, es van adonar que era una eina més, i prou. Més endavant, arribaria el salt a la WWW. Eren aquells temps en els que un havia d'estar a la Xarxa pel simple fet d'estar. En el moment actual, podem llegir notícies les vint-i-quatre hores al dia, i potser fins i tot algun tall de vídeo. No obstant, pel camí hem perdut algunes coses. Per exemple, la qualitat dels redactats: en alguns casos extremament pèssims, plens d'errors ortogràfics, notícies a mig fer i informació repetida. En un acte de misericòrdia extrem, més endavant les notícies es convertiren en espais de debat i opinió, a la manera d'una democràcia atenenca. Els comentaris, bàsicament, es divideixen entre els "Visca Catalunya!" i "Con Franco esto no pasaba", al m...

Des de fa més d'un mes estic residint a Alger. És la primera vegada que passo per Àfrica i, la veritat, hi ha moltes coses que són xocants. Urbanísticament, la ciutat d'Alger existeix pel simple fet que ha d'existir. M'explicaré. Totes les voreres, escales, asfaltats, etc. hi són, però són extraordinàriament irregulars. El paper de la dona és nul, sotmesa a discriminacions realment xocants des del punt de vista d'un europeu. No es concebeix l'algerià no musulmà, és a dir, la tolerància religiosa és zero o directament perseguida legal i socialment. Al marge de tots aquests detalls sense importància, hi ha dos fenòmens, diguem-ne de trascendència històrica, molt interessants. El primer és el fet que al mínim soroll d'explosió o petards, molta gent sol espantar-se o aturar-se. I és que entre 1991 i 2002, el país va patir una guerra civil a dues o tres bandes entre el Govern, el Grup Islàmic Armat i l'Exèrcit Islàmic de Salvació. Gairebé dues-centes mil mort...