Republic of Florida

Normalment no donaria mai espai a Arturo Perez-Reverte i el seu us de la violencia verbal. Pero... CUIDADO...con lo que se avecina....es mas gordo de lo que os imagináis...un gobierno Europeo impuesto por los Neocon "Los Illuminatis" que irá quitando a corto plazo a los políticos demócratas y manipulando las elecciones...y colocando tecnócratas, nos queda poco. Los Indignados tienen más razón de lo que os podáis llegar a imaginar. No es una cuestion de PSOE ni de PP, nada tiene que ver. Esto solo se para negándonos a esas mentiras de pagar la deuda en que ellos nos han metido falsamente para tenernos hipotecados hasta nuestros nietos....se acabaron los Estados/Nación...adiós España.   Hay un problema laboral del colectivo de controladores aéreos que afecta al 1,2% de la población española (600.000 personas) y casi todos saltáis como energúmenos pidiendo hasta el linchamiento de ese colectivo cuando el día anterior hacen otra reforma del sistema laboral más res...

Aquest mes de març he de passar el meu examen de màster en Espanyol. Per a la part de literatura hispanoamericana del segle XX em prepararé a fons les següents obres: Los de abajo de Mariano Azuela (1915) Pedro Páramo de Juan Rulfo (1955) Querido Diego, te abraza Quiela de Elena Poniatowska (1978) Introducció i capítols 1, 3, 16, 17, 20, 21 i 30 de Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia “El problema del indio” a Siete ensayos de interpretación de la realidad peruana de José Carlos Mariátegui (1928) Cien años de soledad de Gabriel García Márquez (1966) Pròleg a El reino de este mundo  i “Viaje a la semilla” d'Alejo Carpentier Bestiario (“Casa tomada”), Todos los fuegos el fuego , Final del juego (“Axolotl”) i Las armas secretas (“Cartas a mamá”) de Julio Cortázar Recuerdos del porvenir de Elena Garro (1963) Los hijos del limo (“El círculo se cierra”) de Octavio Paz Los heraldos negros (“Los heraldos negros”, “Espergesia”), Trilce (“He almorz...

El darrer llibre que he llegit: Campo del poder y campo intelectual de Pierre Bourdieu. Val molt la pena la part en la que l'autor descriu la crisi universitària en la que està inmers el món de Martin Heidegger. Es tracta d'una combinació entre pèrdua de pes del professorat universitari dins la classe dominant alemanya i la crisi iniciada a les facultats de lletres a finals del segle XIX pel procés de les ciències naturals. Això provocà un canvi en les jerarquies acadèmiques. Us sona?

Manuel Fraga ha mort. En aquests moments molta gent deu estar recordant els obrers assassinats a Vitòria el 1976, l'any següent de la mort de Francisco Franco. Cal recordar que entre la mort del dictador i la Constitució de 1978 es produiren desenes de morts per qüestions polítiques. Una altra cosa que cal recordar és que Fraga, ministre de Governació durant els fets de Vitòria, era fora del país. Adolfo Suárez era el ministre en funcions durant aquella crisi. El problema és que, al convertir-se en president democràtic, Suárez es transformà en un guapo pare de la pàtria de tots nosaltres. Acabo de llegir aquest article a El País . No us perdeu la persecució d'una desnonada per part del duc de Palma Iñaki Urdangarín. Cal vigilar els vius i estudiar molt i molt als morts.

Amb el nou any he iniciat un nou semestre a la University of Florida. Un dels cursos tracta sobre el naturalisme: Eduardo López Bago, Emilia Pardo Bazán, Leopoldo Alas, Émile Zola y molts d'altres seran els meus companys de viatge durant els propers mesos. En el primer dia de classe vaig haver d'escoltar, una vegada més, com la guerra contra Napoleó marcava l'inici del que es coneix com les dues Espanyes. Personalment, estic a la banda de Charles Esdaile. Per molt neocatólic, carlista, moderat, liberal o qualsevol altra cosa política que puguis trobar a l'Espanya del segle XIX (parlamentàriament parlant), tots són liberals. L'única diferència és que uns són liberals i prou, i d'altres practiquen un liberalisme "de rostre humà".

Aquest curs 2011-12 he tingut una classe sobre història de la llengua espanyola. Avui he recordat la primera classe, el mes d'agost passat. El professor va començar a dir tota una colla de barbaritats, com per exemple que, avui en dia, amb Internet i les noves tecnologies la variabilitat lingüística es més difícil que abans . Val a dir que no va especificar a què es referia amb això d' abans . El segon determinisme tecnològic dit a cegues fou que, en el futur, no caldria saber res perquè, per exemple, farem servir els caixers automàtics només parlant. En va dir més com aquesta sobre com aniran les coses en el futur, pensava que en qualsevol moment diria alguna cosa semblant a la del protagonista de Regreso al futuro : en el futur no faran falta carreteres.

L'Institut d'Estudis Catalans ha iniciat un projecte que vincula la genètica amb l'origen de certs cognoms catalans. Està dirigit per Francesc Calafell, David Comas i Jaume Bertranpetit, i consisteix en veure si realment podem establir concordància entre toponímia o ofici i certs antropònims. Quins cognoms són d'origen valencià? Quins de les Balears i quins del nord d'Àfrica? Amb quina freqüència cromosoma Y i cognom no s'hereten junts? Deixant de banda les connotacions ètnico-nacionalistes de l'estudi, m'agradaria preguntar una cosa als investigadors pagats per l'IEC: ja sabeu que els cognoms catalans, en certs moments dels segles XVII i XVIII, es feminitzaven? Efectivament, com al món eslau, alguns cognoms catalans, ignoro per quin motiu, tenen forma femenina. Per exemple, si un home es diu de cognom Pujol o Muller, els seus fills mascles es diran Pujol o Muller, mentre les filles es diran Pujola o Mullera. Una altra cosa és que, com en el món a...

Ahir, gràcies a Netflix, vaig poder gaudir de la pel·lícula de terror Paranormal Activity . Ja sé que no és la millor mostra del gènere, però té alguns elements que la fan interessant. Se'ns presenta la següent situació: una parella de nous rics molt jove (massa) que experimenta un atac demoníac. Ella, estudiant d'Anglès (només la veiem estudiar una vegada i mai anant a la universitat). Ell, comerciant que s'ha enriquit a la borsa. La casa que tenen és enorme, plena dels aparells que un nou ric ha de tenir. No hi manca, evidentment, la televisió de tres metres per tres, ni els tres dormitoris (com a mínim) malgrat ser dos. Personalment jo m'agafo la peli com un producte que ens ensenya aquesta societat nord-americana jove, que creu qualsevol cosa que surti per internet o els hi digui un psíquic. A més, la submissió de la noia és total: el protagonista masculí veu el seu poder sobre la llar i la futura esposa amenaçat per una presència sobrenatural. El que li fa més po...

Cerqueu les set diferències: "Por su parte, el presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha considerado que el mensaje navideño del Rey Juan Carlos I se sitúa “en el buen camino” para revitalizar las instituciones públicas y fomentar su respeto. Así se ha expresado durante la ofrenda floral realizada ante la tumba del expresidente Francesc Macià, fusilado hace 78 años, donde también ha considerado que las palabras del monarca sirven para “intentar ordenar las cosas”." Això ha publicat El País a 25 de desembre de 2011.

Fa un parell de dies vam tenir un d'aquells casos memorables a la història de la política espanyola. Bé, si més no a la història del Congrés dels Diputats. Joan Baldoví, del partit polític Compromís, va fer unes declaracions molt dures en contra de la política del Partit Popular a la comunitat autònoma de València. Tant dures com justes. Aquí em vull concentrar en la resposta del flamant president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. En aquest article de VilaWeb teniu la informació que necessiteu. Deixarem de banda el comentari de Rajoy sobre els membres del seu grup parlamentari per no poder intervenir. Ho farem així perquè fa una mica de vergonya quan un hi pensa una mica: només tenen veu els portamveus dels grups en el Congrés. El que m'interessa és la referència a "la pata del Cid". Segons ell, cap dels membres del Partit Popular tenen una rancia alcurnia , com es diria en castellà. Fora de l'habitual sortida de to dels populars, aquesta frase respon a una t...

Avui he començat la preparació d'uns exàmens de vital importància que he de passar aquest mes de març. Es tracta de sis proves diferents sobre literatura española y hispanoamericana. Doncs bé, en un dels manuals que estic llegint per refrescar coses, llegeixo la frase següent: "El período entre 718 y 1492 se resume con una palabra: Reconquista. Las fechas marcan la primera victoria sobre los moros en Covadonga y el triunfo de los Reyes Católicos en Granada, el último territorio árabe." Ja veieu com n'és d'important no mantenir els tòpics.

Maurice Dobb (1890-1976) Vere Gordon Childe (1892-1957) George Rudé (1910-1993) Christopher Hill (1912-2003) Rodney Hilton (1916-2002) Eric Hobsbawm (1917) Raymond Williams (1921-1988) Edward Thompson (1924-1993) Perry Anderson (1938) Potser m'equivoco, però jo diria que Cómo cambiar el mundo: Historias de Marx y el marxismo , serà el darrer llibre de Hobsbawm.

Paul Ricoeur (1913) Michel de Certeau (1925-1986)

Si penseu una mica en les vostres experiències amb algunes empreses de les que sou clients (Movistar, Cox, etcètera), de tant en tant us haureu sentit una mica menyspreats. Bé, qui diu de tant en tant diu molt sovint. Aquest és un dels possibles perills del funcionament en xarxa: el client més ben cuidat és el que encara no forma part de l'empresa o organització de qualsevol mena. El client de la competència és el més desitjat i el més cobejat. Ara penseu en alguna institució educacional de la que formeu part. Ja sigui un departament o una facultat, cada vegada veig que el millor alumne, el més ben tractat, no és el que ja es té, si no el que podrien arribar a tenir. Fins aquí la reflexió.

Quan un estudiant viola una llei hi ha quelcom més que saber quina norma s’ha violat y quin és el castig. Hem de saber com compensar a qui ha patit per la violació d’aquesta norma.

Als Estats Units estan d'enhorabona. Fa uns dies va saltar la notícia de que les dones podran tenir prestació gratuïta pel que fa a píndoles anticonceptives i altres coses semblants, com ara suport a la lactància. Recentment, les escoles de primària i secundària de la ciutat de Nova York podran donar educació sexual. En menys de la meitat dels estats es dóna educació en aquesta matèria, però sol ser només un manual d'abstinència. No cal dir que diversos grups religiosos s'han posat com una moto. Són un poder a tenir en compte i, de fet, en els darrers vint anys no es donava aquest tipus d'educació a Nova York gràcies a ells. Són mesures que es poden llegir en clau antireligiosa o, simplement, de supervivència social. Quan dic supervivència social em refereixo a que en aquest país funcionen molt bé les barreres de càstig sexual: si avortes, tens una malaltia de transmissió sexual o simplement tens relacions prematrimonials, rebràs el rebuig de la classe dominant. M...

Estic llegint Guerra y cultura en la época moderna d'Antonio Espino. A la introducció podem trobar uns agraïments genials envers les unitats d'informació consultades. "Los principales centros donde se ha acudido para cumplimentar la gozosa tarea de leer estas obras han sido la Biblioteca de Catalunya —que sigue alcanzando cotas de amabilidad insuperables, especialmente en la denominada Sala de Reserva, aunque con un mobiliario acorde con la vejez de los libros que gurdan—; el Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona, recientemente remozado pero no completamente insonorizado; la Biblioteca de la Universidad de Barcelona, donde además del ruido y el calor sahariano, también cabe soportar un mobiliario antediluviano; la Biblioteca del Seminario de Barcelona, cuya principal virtud ha sido que, afortunadamente, sólo conservaba una obra que nos interesaba y la Biblioteca Nacional de Madrid, donde leímos la mayor parte de los tratados que hemos utilizado en fechas estivales y...

No, no es tracta de la notícia al voltant del popular joc de Blizzard i de la seva recent gratuïtat. Es tracta d'una reflexió que m'ha vingut avui al voltant del gegant tecnològic Google. Intercanviant uns quants correus amb un amic a l'altra banda de l'Atlàntic sorgeix la qüestió del temor que, aviat, el gegant de sis lletres (fase que manllevo del meu amic) s'ho mengi tot. La meva rèplica és tan intuïtiva com possiblement falsa. Tal i com jo ho veig, les diferents apostes pel que fa a programari (navegadors, sistemes operatius, ofimàtica, disseny gràfic, xarxes socials, correu electrònic, etcètera) s'estan agrupant cada vegada més en conglomerats empresarials on habitualment hi ha una empresa gran i algunes altres d'aliades. Llavors, el client es fa fan d'aquell conglomerat, no només per fetitxisme, sinó pel que representa de facilitat i portabilitat el fet de no sortir-se massa del niu. És el que està passant amb Apple, el qual està posant-se en el m...

El que faltava. Ara resulta que César Vidal se les dóna de perdona vides i Pío Moa s'erigeix en persona capaç de dir qui és expert i qui no en temes relacionats amb la història d'Espanya. Resulta que Vidal i Moa s'estan barallant des dels seus mitjans de comunicació sobre temes relacionats amb Franco i la transició. Doncs bé, senyors, si algú creu que aquests individus són experts en aquesta o qualsevol altra matèria historiogràfica, llavors estarà disposat a creure que posseeixo una torre molt gran i molt maca a Itàlia, està una mica inclinada, però no m'importaria vendre-la al millor postor. Aquí podeu trobar l'article amb les perles més sucoses. És penós veure els aires que gasten. Com no vull deixar un comentari poc instructiu, aquí teniu una llista d'autors que sí val la pena conèixer en relació a la història d'Espanya del segle XX: Pere Ysàs, Ferran Gallego, Enrique Moradiellos, Hilari Raguer, Conxita Mir, Queralt Solé i Àngel Duarte, entre molts ...

He descobert la sèrie de televisió Flashforward a través de Netflix. Una sèrie començada el 2009 i cancel·lada l'any següent. El punt de partida és el següent: durant uns dos minuts i a la mateixa hora tot el món queda inconscient. Després del caos la gent recorda que ha somniat el seu futur, sis mesos endavant. En la investigació tenim els elements necessaris per al gust conspiranoic de la societat dels Estats Units: nazis, coses rares que passen a Somàlia a la dècada de 1990, la Càbala, Afganistan, FBI i la CIA. És una d'aquelles sèries que has d'anar mastegant poc a poc, descobrint les coses al mateix ritme que els personatges. Com Lost o Jericho , aquesta darrera també cancel·lada al cap d'una temporada i mitja i també molt conspiranoica. Amb Lost tindria en comú el tema de les redempcions, culpabilitats i segones oportunitats. Tot en la línia de la ficció televisiva i cinematogràfica nord-americana. Deixant de banda els molestos clips ambientals interns d'aq...