Ares i els seus gossos

Franco, la verdadera historia

2012-02-03T16:56:00.000+01:00

Preguntaba hace unos días por qué la derecha odia tanto al juez Baltasar Garzón y por qué se ensaña tanto con él con un afanoso acoso judicial que está tirando el trasto de la historia el bien ganado prestigio de su sistema judicial. Y es que, decía, lo que no le perdonan es haber intentado judicializar los crímenes del Franquismo. Si todavía hay alguien que crea que todo eso debe ser pasto del olvido, tal vez este documental le ayude a entender algunas cosas y porque el juicio que hoy enfrenta el juez que logró el arresto de Pinochet es una reverenda afrenta para todos.

Tweet

Bibliógrafo norteamericano dona 15 libros perdidos de la Biblioteca Nacional del Perú

2012-02-03T15:51:00.000+01:00

Bibliógrafo norteamericano dona 15 libros perdidos de la Biblioteca Nacional del Perú:

Lima, feb. 01 (ANDINA). El investigador estadounidense David Block, bibliógrafo de estudios latinoamericanos de la Universidad de Texas, donó 15 títulos valiosos que figuran en la lista de libros perdidos de la Biblioteca Nacional del Perú (BNP).

Block hizo entrega oficial a la Dirección Técnica de la BNP de estos ejemplares que forman parte de la lista de libros y documentos faltantes publicada en el marco de la campaña “Se buscan libros perdidos de la Biblioteca Nacional del Perú”.

>>> Seguir Leyendo... >>>

Se trata de El pensamiento de William Harvey en la medicina peruana, de Juan B. Lastres (Edición San Marcos 1957); La gesta emancipadora del Perú 1780-1819, de J.M.Valega (Empresa Editora Peruana, 1940); Recuerdos del regreso de Europa a Bolivia y retiro a Tacna: en el año de 1865 , de Narciso Campero (París, Libro de A. Bouret, Hijo, 1874).

Asimismo, “Los Incas del Perú / Clements R. Markhan; versión castellana de Manuel Beltroy; prólogo de Julio C. Tello – Lima; (Sanmarti y Cía) 1920; El departamento de Ancachs y sus riquezas minerales / Antonio Raimondi; Publicado por Enrique Meiggs – Lima: Impr. De El Nacional, 1873 y, Cuentos peruanos / Arturo Jiménez Borja; prólogo de Enrique Peña – Lima: (Edit. Lumen), 1937.

También los ejemplares : Ancient America in notes on American Archeology (New York, Harper & Borthers, Publishers, 1872), Relación de la jornada y descubrimiento del río Manu (hoy Madre de Dios) por Juan Álvarez Maldonado en 1567. Publicado por Luis Ulloa. Sevilla, C. Salas, 1899.

Y por último, Means Philip Ainsworth. Biblioteca Andina. Part one. The chroniclers, or, the writers of the sixteenth and seventeenth centuries who treated of the pre-hispanic history and culture of the Andean countries. New Haven, Connecticut, 1928.

A estos se suman: Cañete: apuntes geográficos, históricos, estadísticos, arqueológicos / Eugenio Larrabure y Unanue, Lima – Imp. Del estado 1874; La revolución del Cusco del 3 de agosto de 1814 / García, José Uriel, Cusco 1914; Junta del cuarto centenario de la fundación de Trujillo, La fundación de Trujillo: recopilación de artículos y trabajos históricos sobre dicha fundación.--Trujillo, 1935.

Asimismo, Perú. Corte Suprema de Justicia. Anales judiciales de la Corte Suprema de Justicia: año judicial de 1908 /Corte Suprema de Justicia.--Lima: Imp. El Lucero 1908.

Mis ascendientes / Manuel Bustamante de la Fuente.--Lima, 1955. Nota: Edición privada, y, por último, “Transcripción de los artículos y discursos de los líderes, oradores y parlamentarios; y de Haya de la Torre”. Fergac. Aprismo. 2a ed.--Lima, 1933.

Asimismo, el investigador norteamericano donó a la BNP el archivo personal de Magda Portal, escritora, poeta peruana, feminista y activista política peruana; figura relevante del siglo XX.

Lo meritorio del caso es que el investigador norteamericano adquirió estos valiosos ejemplares en librerías y sitios Web, con su propio peculio. Esta es una manera de recuperar los libros faltantes, que se suma a la devolución de los ejemplares que tienen sellos y huellas de pertenencia institucional.

Debe destacarse que el investigador David Block viene realizando una campaña entre los investigadores, bibliógrafos, editores y libreros, peruanos y extranjeros, para identificar y adquirir ejemplares de los títulos que la Biblioteca Nacional del Perú necesita reponer.

Tweet

El mateix que li va passar a Primo

2012-01-31T19:41:00.002+01:00

Una de les obsessions del dictador Francisco Franco durant la crisi de les protestes universitàries dels anys seixanta fou evitar que li passés a ell el mateix que li havia passat a Miguel Primo de Rivera. Durant la dictadura dels anys vint, Espanya va promoure una educació secundària de qualitat que va acabar produint un moviment contestatari estudiantil. Doncs bé, amb les noves mesures del Govern espanyol, es podria produir una situació semblant. Quan milers d'adolescents descobreixin que la Constitució espanyola de 1978 té mancances evidents i que, a banda d'això, hi ha elements progressistes en la carta magna que faran cagar de por als seus pares. Malauradament, l'adolescent espanyol és el cec que no hi vol veure.

History Extra podcast - 27th January 2012

2012-01-31T18:45:00.000+01:00

History Extra podcast - 27th January 2012: Peter Watson considers the differences between Old and New World civilisations, while Dave Musgrove heads to the new M Shed museum to find out about a rather gruesome book. To find out more, visit www.historyextra.com

Presentan sétimo volumen de la "Historia del Derecho Civil Peruano"

2012-01-30T16:22:00.000+01:00

Presentan sétimo volumen de la "Historia del Derecho Civil Peruano":
Tweet

Generació digital, 1a hora - 28/01/12

2012-01-29T20:31:00.000+01:00

Generació digital, 1a hora - 28/01/12: Parlem de les novetats tecnològiques i d'oci electrònic d'aquesta setmana

El carlisme en guerra

2012-01-24T01:49:00.001+01:00

Estic llegint La desheredada de Benito Perez Galdos. Al principi de la segona part podem trobar les paraules profetiques d'un dels protagonistes, Augusto Miquis.

"Segun el, la mejor manera de acabar con los carlistas es dejarlos triunfar, traer a D. Carlos a Madrid y plantarle en el trono. En Espana, el primer paso para la ruina de una causa es su triunfo. El carlismo guerrero se sostiene. El carlismo establecido no podra durar un mes. Desde el momento en que trate de aplicar a la vida real sus ideales, se hundira por su propio peso y caera hecho polvo."

Errors ortografics

2012-01-23T22:13:00.002+01:00

Degut al fet que visc als Estats Units i que cada vegada tinc menys acces a teclats amb accents i 'c' trencades i coses aixi, notareu un increment d'errors ortografics en aquest espai web.

Mandra o inmediatesa?

Picnik tanca

2012-01-23T21:09:00.004+01:00

Fa dies vaig rebre aquest correu de Picnik.

Anuncio oficial: Todo lo bueno en algún momento se termina.

Todo lo bueno se acaba y Picnik no es la excepción. Picnik se cerrará el 19 de abril de 2012.
Una vez que se te pase la conmoción, debemos comunicarte cosas importantes. Está bien, tómate tu tiempo. Lo comprendemos.
Desde la adquisición por parte de Google en 2010, hemos creado la magia de editar en los productos de Google mientras continuamos conservando todo lo fabuloso de Picnik. Lamentablemente, es tiempo de focalizarnos. Estamos muy entusiasmados de poder brindar el poder y la facilidad de Picnik a los productos de Google, como Google+. Encontrarás muchas de tus ediciones y efectos favoritos en el kit creativo de Google+, y te recomendamos que lo pruebes.
Libertad para tus fotos
En Picnik se crean fotos sorprendentes; por ello hemos lanzado una nueva función, Archivos para llevar de Picnik, que descarga fácilmente tus fotos en tu escritorio en prácticos archivos .zip. Puedes, además, decidir copiar tus fotos en Google+, donde puedes almacenar y compartir tus creaciones. Puedes solicitar tus fotos en cualquier momento y usar esta práctica herramienta tantas veces como lo desees hasta nuestra fecha de cierre, el 19 de abril de 2012.
Reembolsos Premium
Para nuestros miembros especiales de Picnik Premium, comenzaremos a procesar un reembolso completo de tu cargo de suscripción actual en el plazo de una semana a partir de este anuncio. Cuando decimos “por completo”, queremos decir todo. Así es, esto significa que aunque te encuentres en el último día de una suscripción anual, te reembolsaremos la suma completa de $24.95. Esto es nuestra muestra de agradecimiento.
Y ahora las buenas noticias: ¡Picnik Premium gratuito para TODOS!
Queremos agradecerte a lo grande por los últimos 5 años; por eso, ¡Picnik Premium es gratis para todos! Utiliza toda la gloria de Picnik Premium de forma gratuita, desde ahora hasta nuestra fecha de cierre oficial. Retoques, texturas, funciones avanzadas y más, ¡todo gratuito para que lo utilices!
Picnik ha sido una experiencia fantástica para todos nosotros, y estamos sumamente orgullosos de haber creado un producto utilizado y querido por tantas personas como tú. Continuamos sorprendiéndonos y demostrando modestia ante las fotos que creas. Estamos inmensamente agradecidos por todo tu apoyo, creatividad y pasión, y esperamos brindar toda la diversión de la edición de fotos a los productos de Google.
Visita el Centro de ayuda para obtener más información acerca de nuestro cierre. Síguenos en Facebook, en Twitter o consulta el blog de Picnik para obtener información actualizada acerca de nuestro cierre en abril.
Ha sido un placer.
Equipo de Picnik

El rei Artus

2012-01-23T21:05:00.000+01:00

Normalment no donaria mai espai a Arturo Perez-Reverte i el seu us de la violencia verbal. Pero...

CUIDADO...con lo que se avecina....es mas gordo de lo que os imagináis...un gobierno Europeo impuesto por los Neocon "Los Illuminatis" que irá quitando a corto plazo a los políticos demócratas y manipulando las elecciones...y colocando tecnócratas, nos queda poco. Los Indignados tienen más razón de lo que os podáis llegar a imaginar. No es una cuestion de PSOE ni de PP, nada tiene que ver. Esto solo se para negándonos a esas mentiras de pagar la deuda en que ellos nos han metido falsamente para tenernos hipotecados hasta nuestros nietos....se acabaron los Estados/Nación...adiós España.

Hay un problema laboral del colectivo de controladores aéreos que afecta al 1,2% de la población española (600.000 personas) y casi todos saltáis como energúmenos pidiendo hasta el linchamiento de ese colectivo cuando el día anterior hacen otra reforma del sistema laboral más restrictiva, quitan los 420 euros de ayuda a 688.000 parados que están en la ruina y anuncian cambios drásticos a peor en la ley de pensiones que afectan al 80% de la población y nadie se indigna ni dice nada. ¿Sois idiotas?

Estáis pidiendo a gritos al Gobierno que se apliquen medidas que quitan el derecho a la baja laboral, a los permisos retribuidos y a las horas sindicales, sacar militares a la calle ¿sois idiotas?

Estáis leyendo que mintieron en los vuelos de la CIA, en el caso Couso, que González era la X del GAL, que gente del PP cobraba de la trama Gürtel, que hay políticos que cobran más de 230.000 euros al año, pero que nos cuestan más de 3 millones de euros, que la corrupción en la política no es excepción, sino norma, que ellos mismos se adjudican el derecho a cobrar la jubilación máxima con pocos años en las Cortes y a nosotros nos piden 40 de cotización, banqueros que consiguen del gobierno medidas duras contra los trabajadores y que tenían que estar en la cárcel por delitos demostrados de fraude fiscal y no decís nada, os quitan dinero para dárselo a esa gente que cobra cientos de miles de euros año, especula con nuestro dinero, defrauda a Hacienda y seguís callados ¿sois idiotas?

Tenéis una monarquía que se ha enriquecido en los últimos años, que apoya a los poderosos, a EEUU, a Marruecos y a todo lo que huela a poder o dinero, hereditaria como en la Edad Media ¿sois idiotas?

En Inglaterra o Francia o Italia o en Grecia o en otros países los trabajadores y los jóvenes se manifiestan hasta violentamente para defenderse de esas manipulaciones mientras en España no se mueve casi nadie ¿sois idiotas?

Consentís la censura en los medios de comunicación, la ley de partidos, la manipulación judicial, la tortura, la militarización de trabajadores sólo porque de momento no os afecta a vosotros ¿sois idiotas?

Sabéis quién es toda la gentuza de las revistas del corazón, futbolistas supermillonarios pero jamás escucháis a nadie como Saramago o Chomsky u otros mil intelectuales veraces y comprometidos con vuestros problemas ¿sois idiotas?

Si mucha gente responde sí, aún nos queda un poco de esperanza de conseguir acabar con la manipulación de los políticos y poderosos.
Si la mayoría contesta no, entonces estamos jodidos.

EL GOBIERNO: Ha bajado el sueldo a los funcionarios, suprimido el cheque-bebé, congelado las pensiones y reducido la ayuda al desempleo, (EL PARO), para afrontar la crisis que han generado los bancos los políticos y los especuladores bursátiles.

Nos gustaría transmitirle al Gobierno lo siguiente:

Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL,que en España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de la media europea) y por el que se pierden miles de millones de €uros, fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos honestos.

TENGAN LA VERGÜENZA de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos; en vez de facilitar el crédito a las familias y a las empresas, erradicarlas comisiones por los servicios bancarios y que dejen de cobrar a los españoles más humildes €30.01, cada vez que su menguada cuenta se queda sin saldo. Cosa que ocurre cada 1º de mes cuando les cargan las facturas de colegios, comunidades, telefonía, Etc. y aun no les han abonado la nómina.

PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.

ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.

HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o/y sus fechorías, y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 €/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.

INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.

INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE,es colocar en la administración a miles de asesores = (léase amigotes con sueldos que ya desearían los técnicos más cualificados)

INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE, es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (ni cultural ni intelectual).

INDECENTE,es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.

Indecente No es que no se congelen el sueldo sus señorías, sino que no se lo bajen.

INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.

Y que sea cuál sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno "derecho de pernada" mientras no se cambien las leyes que lo regula.
¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Já.

Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con "cara y ojos" para acabar con estos privilegios, y con otros.

Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos.

ÉSTA SÍ DEBERÍA SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SÓLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ÉSTA, SI QUE TRAERÁ AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO, está en juego nuestro futuro y el de nuestros hijos.

¿DONDE ESTÁ LA GENTE? QUE LEVANTAN MASAS PARA EL FÚTBOL Y NO PARA DEFENDER NUESTROS DERECHOS.

Lectures

2012-01-21T16:53:00.002+01:00

Aquest mes de març he de passar el meu examen de màster en Espanyol. Per a la part de literatura hispanoamericana del segle XX em prepararé a fons les següents obres:

Los de abajo de Mariano Azuela (1915)
Pedro Páramo de Juan Rulfo (1955)
Querido Diego, te abraza Quiela de Elena Poniatowska (1978)
Introducció i capítols 1, 3, 16, 17, 20, 21 i 30 de Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia
“El problema del indio” a Siete ensayos de interpretación de la realidad peruana de José Carlos Mariátegui (1928)
Cien años de soledad de Gabriel García Márquez (1966)
Pròleg a El reino de este mundo i “Viaje a la semilla” d'Alejo Carpentier
Bestiario (“Casa tomada”), Todos los fuegos el fuego, Final del juego (“Axolotl”) i Las armas secretas (“Cartas a mamá”) de Julio Cortázar
Recuerdos del porvenir de Elena Garro (1963)
Los hijos del limo (“El círculo se cierra”) de Octavio Paz
Los heraldos negros (“Los heraldos negros”, “Espergesia”), Trilce (“He almorzado solo ahora…”), Poemas humanos (“Me viene, hay días, unas ganas ubérrimas, políticas”, “Considerando en frío, imparcialmente”, “Piedra negra sobre piedra blanca” y “Masa”) de César Vallejo
Espejo de agua (“Arte poética”) de Vicente Huidobro
Veinte poemas de amor (“Puedo escribir los versos más tristes esta noche”), Residencia en la tierra (“Walking around”, “Josie Bliss”), Canto general (“Alturas de Macchu Pichu”), Cien sonetos de amor (“Primer soneto”), Odas elementales (“Oda a la cebolla”), Libro de preguntas (Poema VII) de Pablo Neruda
Cantos de la mañana (“Lo inefable”), Los cálices vacíos (“Nocturno”), El rosario de Eros (“Mis amores”) de Delmira Agustini
Desolación (“Los sonetos de la muerte”), Ternura (“Sueño grande”), Tala (“Pan”), Lagar (“La otra”) de Gabriela Mistral
Motivos del son (“Búcate plata”), West Indies LTD (“Sensemayá”, “Balada de los dos abuelos”), Cantos para soldados (“No sé porque piensas tú”), Tengo (“Tengo”) de Nicolás Guillén
Discusión (“El escritor argentino y la tradición”), Historia de la eternidad (“Arte de injuriar”), Otras inquisiciones (“Kafka y sus precursores”), El hacedor (“Borges y yo”), Ficciones (“Tlön, Uqbar, Orbis Tertius”, Las ruinas circulares”, “El sur”) de Jorge Luis Borges
Calibán (“Una pregunta”, “Para la historia de Calibán”, “Nuestro símbolo”, “Otra vez Martí” y “Vida verdadera de un dilema falso”) de Roberto Fernández Retamar
La ciudad letrada (“La ciudad letrada”) de Ángel Rama
Aires de familia: Cultura y sociedad en América Latina (“De las versiones de lo popular”) de Carlos Monsiváis
Yawar fiestas de José María Arguedas (1941)
Celestino antes del alba de Reinaldo Arenas (1965)

La crisi de les facultats de lletres

2012-01-19T03:44:00.003+01:00

El darrer llibre que he llegit: Campo del poder y campo intelectual de Pierre Bourdieu. Val molt la pena la part en la que l'autor descriu la crisi universitària en la que està inmers el món de Martin Heidegger. Es tracta d'una combinació entre pèrdua de pes del professorat universitari dins la classe dominant alemanya i la crisi iniciada a les facultats de lletres a finals del segle XIX pel procés de les ciències naturals. Això provocà un canvi en les jerarquies acadèmiques.

Us sona?

Second international Symposium on Ideology, politics, and Demands in Spanish Language, Literature and Film

2012-01-19T01:19:00.001+01:00

L'enllaç. Congrés aSantander. Quants records… Aquella estafada de beques de mobilitat...

De vius i morts

2012-01-16T00:16:00.000+01:00

Manuel Fraga ha mort. En aquests moments molta gent deu estar recordant els obrers assassinats a Vitòria el 1976, l'any següent de la mort de Francisco Franco. Cal recordar que entre la mort del dictador i la Constitució de 1978 es produiren desenes de morts per qüestions polítiques. Una altra cosa que cal recordar és que Fraga, ministre de Governació durant els fets de Vitòria, era fora del país. Adolfo Suárez era el ministre en funcions durant aquella crisi. El problema és que, al convertir-se en president democràtic, Suárez es transformà en un guapo pare de la pàtria de tots nosaltres.

Acabo de llegir aquest article a El País. No us perdeu la persecució d'una desnonada per part del duc de Palma Iñaki Urdangarín. Cal vigilar els vius i estudiar molt i molt als morts.

Hayden White

2012-01-14T19:06:00.002+01:00

Ahir una professora del Department of Spanish and Portuguese Studies de la University of Florida em va preguntar què en pensàvem els historiadors de gent com Hayden White. Ja és la segona vegada en dos mesos que un professor del meu departament em pregunta una cosa semblant. És lamentable veure com alguns membres de l'acadèmia que m'envolta continuen posats en un món en el que les humanitats es conceven com úniques posseidores del pensament (occidental, és clar) i guardianes de vés a saber què.

Em fa por preguntar, però jo diria que la majoria de gent que em rodeja en el meu departament es pensen que la història significa ordenar dades cronològicament, confonen historicisme amb historiografia i es pensen que gent com Julia Kristeva, Michel Foucault o Karl Marx van escriure i escriuen només per a ells; en fi, que només serveixen per a poder analitzar La Regenta o Cien años de soledad.

Naturalisme

2012-01-12T19:13:00.004+01:00

Amb el nou any he iniciat un nou semestre a la University of Florida. Un dels cursos tracta sobre el naturalisme: Eduardo López Bago, Emilia Pardo Bazán, Leopoldo Alas, Émile Zola y molts d'altres seran els meus companys de viatge durant els propers mesos. En el primer dia de classe vaig haver d'escoltar, una vegada més, com la guerra contra Napoleó marcava l'inici del que es coneix com les dues Espanyes.

Personalment, estic a la banda de Charles Esdaile. Per molt neocatólic, carlista, moderat, liberal o qualsevol altra cosa política que puguis trobar a l'Espanya del segle XIX (parlamentàriament parlant), tots són liberals. L'única diferència és que uns són liberals i prou, i d'altres practiquen un liberalisme "de rostre humà".

En el futur

2012-01-03T00:29:00.001+01:00

Aquest curs 2011-12 he tingut una classe sobre història de la llengua espanyola. Avui he recordat la primera classe, el mes d'agost passat. El professor va començar a dir tota una colla de barbaritats, com per exemple que, avui en dia, amb Internet i les noves tecnologies la variabilitat lingüística es més difícil que abans. Val a dir que no va especificar a què es referia amb això d'abans.

El segon determinisme tecnològic dit a cegues fou que, en el futur, no caldria saber res perquè, per exemple, farem servir els caixers automàtics només parlant. En va dir més com aquesta sobre com aniran les coses en el futur, pensava que en qualsevol moment diria alguna cosa semblant a la del protagonista de Regreso al futuro: en el futur no faran falta carreteres.

Cognoms catalans

2012-01-02T16:48:00.000+01:00

L'Institut d'Estudis Catalans ha iniciat un projecte que vincula la genètica amb l'origen de certs cognoms catalans. Està dirigit per Francesc Calafell, David Comas i Jaume Bertranpetit, i consisteix en veure si realment podem establir concordància entre toponímia o ofici i certs antropònims. Quins cognoms són d'origen valencià? Quins de les Balears i quins del nord d'Àfrica? Amb quina freqüència cromosoma Y i cognom no s'hereten junts?

Deixant de banda les connotacions ètnico-nacionalistes de l'estudi, m'agradaria preguntar una cosa als investigadors pagats per l'IEC: ja sabeu que els cognoms catalans, en certs moments dels segles XVII i XVIII, es feminitzaven? Efectivament, com al món eslau, alguns cognoms catalans, ignoro per quin motiu, tenen forma femenina. Per exemple, si un home es diu de cognom Pujol o Muller, els seus fills mascles es diran Pujol o Muller, mentre les filles es diran Pujola o Mullera. Una altra cosa és que, com en el món anglosaxó, la dona perd el cognom al casar-se i pren el del marit. Espero que Calafella, Comas i Betranpetit tinguin tot això en compte.

Últimes visualitzacions

2011-12-28T23:54:00.001+01:00

Ahir, gràcies a Netflix, vaig poder gaudir de la pel·lícula de terror Paranormal Activity. Ja sé que no és la millor mostra del gènere, però té alguns elements que la fan interessant. Se'ns presenta la següent situació: una parella de nous rics molt jove (massa) que experimenta un atac demoníac. Ella, estudiant d'Anglès (només la veiem estudiar una vegada i mai anant a la universitat). Ell, comerciant que s'ha enriquit a la borsa. La casa que tenen és enorme, plena dels aparells que un nou ric ha de tenir. No hi manca, evidentment, la televisió de tres metres per tres, ni els tres dormitoris (com a mínim) malgrat ser dos.

Personalment jo m'agafo la peli com un producte que ens ensenya aquesta societat nord-americana jove, que creu qualsevol cosa que surti per internet o els hi digui un psíquic. A més, la submissió de la noia és total: el protagonista masculí veu el seu poder sobre la llar i la futura esposa amenaçat per una presència sobrenatural. El que li fa més por no és descobrir que els dimonis realment existeixen (el cristianisme dels Estats Units manté un folklore que enterra les seves arrels en el segle XVII), sino la possibilitat que la seva ben dotada noia i la seva ben dotada llar escapi de les seves mans.

Francesc Macià, afusellat

2011-12-26T22:00:00.002+01:00

Cerqueu les set diferències:

"Por su parte, el presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha considerado que el mensaje navideño del Rey Juan Carlos I se sitúa “en el buen camino” para revitalizar las instituciones públicas y fomentar su respeto. Así se ha expresado durante la ofrenda floral realizada ante la tumba del expresidente Francesc Macià, fusilado hace 78 años, donde también ha considerado que las palabras del monarca sirven para “intentar ordenar las cosas”."

Això ha publicat El País a 25 de desembre de 2011.

La pota de Rodrigo Díaz de Vivar

2011-12-23T06:28:00.000+01:00

Fa un parell de dies vam tenir un d'aquells casos memorables a la història de la política espanyola. Bé, si més no a la història del Congrés dels Diputats. Joan Baldoví, del partit polític Compromís, va fer unes declaracions molt dures en contra de la política del Partit Popular a la comunitat autònoma de València. Tant dures com justes. Aquí em vull concentrar en la resposta del flamant president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. En aquest article de VilaWeb teniu la informació que necessiteu.

Deixarem de banda el comentari de Rajoy sobre els membres del seu grup parlamentari per no poder intervenir. Ho farem així perquè fa una mica de vergonya quan un hi pensa una mica: només tenen veu els portamveus dels grups en el Congrés. El que m'interessa és la referència a "la pata del Cid". Segons ell, cap dels membres del Partit Popular tenen una rancia alcurnia, com es diria en castellà. Fora de l'habitual sortida de to dels populars, aquesta frase respon a una tradició liberal molt antiga que creu que amb les revoltes de 1789 a 1848 que van acabar gairebé del tot amb l'aristocràcia europea, la feina es va acabar. L'arribada de la burgesia liberal al poder i l'extensió de la democràcia representativa és la fase més avançada a la que pot aspirar la humanitat en societat. Per això imagino que les heroicitats de classe treballadora del diputat Baldoví van molestar tant al flamant i demagògic president del Govern.

Reconquesta

2011-12-13T20:05:00.000+01:00

Avui he començat la preparació d'uns exàmens de vital importància que he de passar aquest mes de març. Es tracta de sis proves diferents sobre literatura española y hispanoamericana. Doncs bé, en un dels manuals que estic llegint per refrescar coses, llegeixo la frase següent: "El período entre 718 y 1492 se resume con una palabra: Reconquista. Las fechas marcan la primera victoria sobre los moros en Covadonga y el triunfo de los Reyes Católicos en Granada, el último territorio árabe."

Ja veieu com n'és d'important no mantenir els tòpics.

El grup dels historiadors marxistes britànics

2011-12-10T21:15:00.001+01:00

Maurice Dobb (1890-1976)
Vere Gordon Childe (1892-1957)
George Rudé (1910-1993)
Christopher Hill (1912-2003)
Rodney Hilton (1916-2002)
Eric Hobsbawm (1917)
Raymond Williams (1921-1988)
Edward Thompson (1924-1993)
Perry Anderson (1938)

Potser m'equivoco, però jo diria que Cómo cambiar el mundo: Historias de Marx y el marxismo, serà el darrer llibre de Hobsbawm.

Teòrics de la ciència històrica. Referents del narrativisme

2011-12-10T18:44:00.001+01:00

Paul Ricoeur (1913)
Michel de Certeau (1925-1986)

Teòrics de la ciència històrica. Precedents fonamentals

2011-12-10T18:30:00.001+01:00

Jean Mabillon (1632-1707)
Edward Gibbon (1737-1794)
Theodor Mommsen (1817-1903)
Jacob Burckhardt (1818-1897)
Numa Deny Fustel de Coulanges (1830-1889)

La competència

2011-11-20T02:21:00.001+01:00

Si penseu una mica en les vostres experiències amb algunes empreses de les que sou clients (Movistar, Cox, etcètera), de tant en tant us haureu sentit una mica menyspreats. Bé, qui diu de tant en tant diu molt sovint. Aquest és un dels possibles perills del funcionament en xarxa: el client més ben cuidat és el que encara no forma part de l'empresa o organització de qualsevol mena. El client de la competència és el més desitjat i el més cobejat.

Ara penseu en alguna institució educacional de la que formeu part. Ja sigui un departament o una facultat, cada vegada veig que el millor alumne, el més ben tractat, no és el que ja es té, si no el que podrien arribar a tenir. Fins aquí la reflexió.

Normes

2011-10-28T20:01:00.001+02:00

Quan un estudiant viola una llei hi ha quelcom més que saber quina norma s’ha violat y quin és el castig. Hem de saber com compensar a qui ha patit per la violació d’aquesta norma.

Educació sexual

2011-08-11T17:13:00.006+02:00

Als Estats Units estan d'enhorabona. Fa uns dies va saltar la notícia de que les dones podran tenir prestació gratuïta pel que fa a píndoles anticonceptives i altres coses semblants, com ara suport a la lactància. Recentment, les escoles de primària i secundària de la ciutat de Nova York podran donar educació sexual. En menys de la meitat dels estats es dóna educació en aquesta matèria, però sol ser només un manual d'abstinència.

No cal dir que diversos grups religiosos s'han posat com una moto. Són un poder a tenir en compte i, de fet, en els darrers vint anys no es donava aquest tipus d'educació a Nova York gràcies a ells. Són mesures que es poden llegir en clau antireligiosa o, simplement, de supervivència social. Quan dic supervivència social em refereixo a que en aquest país funcionen molt bé les barreres de càstig sexual: si avortes, tens una malaltia de transmissió sexual o simplement tens relacions prematrimonials, rebràs el rebuig de la classe dominant.

M'agradaria afegir una cosa més. Aquestes ajuden a allunyar als Estats Units del segle XIX i a apropar-se una mica més al segle XX. Del XXI ja n'hauríem de parlar un altre dia. Ara ja només cal eliminar la pena de mort, deixar de tenir colònies, tenir un sistema públic d'educació i sanitat de veritat, no tenir tropes d'ocupació per mig món, acabar amb el bipartidisme, restringir l'ús de les armes de foc portàtils, rebaixar les penes pel consum d'alcohol en públic i un servei d'espionatge que no treballi tant contra la seva pròpia ciutadania.

D'aquella manera

2011-07-15T04:21:00.002+02:00

Estic llegint Guerra y cultura en la época moderna d'Antonio Espino. A la introducció podem trobar uns agraïments genials envers les unitats d'informació consultades.

"Los principales centros donde se ha acudido para cumplimentar la gozosa tarea de leer estas obras han sido la Biblioteca de Catalunya —que sigue alcanzando cotas de amabilidad insuperables, especialmente en la denominada Sala de Reserva, aunque con un mobiliario acorde con la vejez de los libros que gurdan—; el Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona, recientemente remozado pero no completamente insonorizado; la Biblioteca de la Universidad de Barcelona, donde además del ruido y el calor sahariano, también cabe soportar un mobiliario antediluviano; la Biblioteca del Seminario de Barcelona, cuya principal virtud ha sido que, afortunadamente, sólo conservaba una obra que nos interesaba y la Biblioteca Nacional de Madrid, donde leímos la mayor parte de los tratados que hemos utilizado en fechas estivales y con desaforados ruidos producidos por la restauración del edificio. Aunque la experiencia siempre vale la pena."

World of Webcraft

2011-07-15T03:30:00.002+02:00

No, no es tracta de la notícia al voltant del popular joc de Blizzard i de la seva recent gratuïtat. Es tracta d'una reflexió que m'ha vingut avui al voltant del gegant tecnològic Google. Intercanviant uns quants correus amb un amic a l'altra banda de l'Atlàntic sorgeix la qüestió del temor que, aviat, el gegant de sis lletres (fase que manllevo del meu amic) s'ho mengi tot.

La meva rèplica és tan intuïtiva com possiblement falsa. Tal i com jo ho veig, les diferents apostes pel que fa a programari (navegadors, sistemes operatius, ofimàtica, disseny gràfic, xarxes socials, correu electrònic, etcètera) s'estan agrupant cada vegada més en conglomerats empresarials on habitualment hi ha una empresa gran i algunes altres d'aliades. Llavors, el client es fa fan d'aquell conglomerat, no només per fetitxisme, sinó pel que representa de facilitat i portabilitat el fet de no sortir-se massa del niu. És el que està passant amb Apple, el qual està posant-se en el món del cloud computing, possiblement tement les passes de gegant de Google. Microsoft ho està intentant, però, com sempre, a pas de tortuga. GNU i Ubuntu cada vegada tenen més usuaris arreu del món.

Així doncs, el futur de la informàtica sembla passar per l'assimilació d'un d'aquests conglomerats. És el cas de Google i els seus aliats Twitter i RealPlayer. No descarto que en un futur immediat Facebook es dediqui a donar serveis de correu electrònic. Al final, la cosa acabarà com un joc multijugador en línia. Escull el teu bàndol.

Dos burros molt burros

2011-07-12T17:13:00.002+02:00

El que faltava. Ara resulta que César Vidal se les dóna de perdona vides i Pío Moa s'erigeix en persona capaç de dir qui és expert i qui no en temes relacionats amb la història d'Espanya. Resulta que Vidal i Moa s'estan barallant des dels seus mitjans de comunicació sobre temes relacionats amb Franco i la transició. Doncs bé, senyors, si algú creu que aquests individus són experts en aquesta o qualsevol altra matèria historiogràfica, llavors estarà disposat a creure que posseeixo una torre molt gran i molt maca a Itàlia, està una mica inclinada, però no m'importaria vendre-la al millor postor. Aquí podeu trobar l'article amb les perles més sucoses. És penós veure els aires que gasten.

Com no vull deixar un comentari poc instructiu, aquí teniu una llista d'autors que sí val la pena conèixer en relació a la història d'Espanya del segle XX: Pere Ysàs, Ferran Gallego, Enrique Moradiellos, Hilari Raguer, Conxita Mir, Queralt Solé i Àngel Duarte, entre molts d'altres.

Mosaic

2011-05-20T00:55:00.003+02:00

He descobert la sèrie de televisió Flashforward a través de Netflix. Una sèrie començada el 2009 i cancel·lada l'any següent. El punt de partida és el següent: durant uns dos minuts i a la mateixa hora tot el món queda inconscient. Després del caos la gent recorda que ha somniat el seu futur, sis mesos endavant. En la investigació tenim els elements necessaris per al gust conspiranoic de la societat dels Estats Units: nazis, coses rares que passen a Somàlia a la dècada de 1990, la Càbala, Afganistan, FBI i la CIA.

És una d'aquelles sèries que has d'anar mastegant poc a poc, descobrint les coses al mateix ritme que els personatges. Com Lost o Jericho, aquesta darrera també cancel·lada al cap d'una temporada i mitja i també molt conspiranoica. Amb Lost tindria en comú el tema de les redempcions, culpabilitats i segones oportunitats. Tot en la línia de la ficció televisiva i cinematogràfica nord-americana.

Deixant de banda els molestos clips ambientals interns d'aquesta mena de sèries, em crida l'atenció una cosa de Flashforward. Les visions de futur de la gent es recullen en una base de dades en línia anomenada Mosaic Collective. Evidentment això va existir a la Xarxa en el seu moment, però com la sèrie no va anar endavant, ara podeu trobar que és una empresa xipriota de mosaics.

Història de dues universitats

2011-04-17T17:12:00.004+02:00

En els darrers mesos he assistit a dues conferències. Una a Miami, a la Florida International University, i l'altra a Orlando, a la University of Central Florida.

De la primera universitat em quedo amb el campus, lleig com una ferida oberta. Té tot l'aspecte d'un polígon industrial i, de fet, els ponents havíem d'entrar per l'ascensor de servei d'un restaurant. De la segona universitat em quedo també amb el campus, preciós. Està format a base de cercles concèntrics i carrers que el travessen. Els noms d'aquestes vies són de constel·lacions. Per exemple, la conferència en qüestió es feia al Pegasus Circle. Ostres, això queda molt millor que el lloc on tinc la meva oficina a University of Florida: Buckman Drive.

Les dues conferències tenen, no obstant, dues coses en comú: els ponents que llegeixen i prou les seves presentacions. Si us plau, si ho continueu fent, com a mínim llegiu bé.

Un rei amant

2010-12-05T18:33:00.002+01:00

El llibre de text que utilitzo per a les classes d'espanyol aquí a Florida és ¡Anda! de Pearson. El capítol 11, molt al final del llibre, toca el tema de la política al món hispà. Deixarem de banda la part en la que diu que la segona meitat del segle XX ha estat la millor per a Llatinoamèrica (quins collons) i ens concentrarem en la part en la que parla d'Espanya i del procés democràtic engegat per un rei progressista i amant de la democràcia.

Poc després de saber això m'expliquen que una alumna d'aquesta mateixa universitat ha opinat en veu alta que la monarquia és un gran sistema perquè una sola persona pren decisions i, d'aquesta manera, no hi ha tantes discussions. Vasos comunicants?

Business friendly

2010-11-25T17:08:00.003+01:00

Quan vaig entrar de nou a Amèrica vaig poder fullejar un exemplar de la revista The Economist (6 d'agost). L'exemplar en qüestió era contemporani a les recents prohibicions catalanes al voltant de certs tipus de mocador de cap i de la festa del brau que, per a molta gent, defineix la identitat espanyola. The Economist, evidentment, forma part de l'opinió pública dún país (els Estats Units d'Amèrica) que té una construcció filosòfica molt forta al voltant de que no és positiu prohibir. Per tant, aquesta mena de mesures els posen sobre les armes davant del terror català prohibitiu. És per això, suposo, que posen èmfasi en quins són els principals partits polítics del Parlament de Catalunya.

Els partits en el Govern són socialistes (no comenten res de que també són federalistes), separatistes (per motius obvis de confusió no comenten res que també són republicans) i greens (aquests són els d'Iniciativa i, per sort, no comenten que són una mica comunistes). Davant d'aquesta horda esquerranosa hi ha els business friendly de Convergència i Unió. Qui els va parir als de The Economist! Podria haver escrit això en el seu moment, però he preferit fer-ho ara, davant la immediatesa de les eleccions autonòmiques catalanes.

Societat secreta

2010-11-25T16:56:00.003+01:00

Fa unes setmanes es va produir una reunió secreta a la University of Florida. Un dels meus companys en el Department of Spanish and Portuguese Studies va aparèixer un parell d'hores després amb una flor (crec recordar que era un clavell) i una espelma vermella. Acabava de participar en el ritual d'iniciació de Sigma Delta Pi. Es tracta de la gran societat relacionada amb el món hispà que hi ha als Estats Units i, sí, té uns quants elements sospitosament propers a les societats secretes i la maçoneria. Sigui com sigui, aconseguir entrar aquí et proporciona contactes i influències que et permeten obtenir avantatges a l'hora d'aconseguir beques i coses així.

Personalment, prefereixo pensar que es reuneixen per adorar relíquies de Miguel de Cervantes, llegir La Celestina al revés o sacrificar verges a l'esperit de Menéndez Pelayo. D'aquesta manera puc suportar el dia a dia de no pertànyer a aquesta gran germandat.

Darwinisme social a "House"

2010-11-21T02:53:00.003+01:00

El segon episodi de la setena temporada de la sèrie de televisió House mostra un cas evident de doctrina cap al darwinisme social. Es mostra com un noi invàlid ha de donar part de la seva medul·la a la seva germana —greument malalta— per salvar la seva vida. A canvi, ell escorçarà la seva. En resum, l'inútil ha de ser evidentment sacrificat per ésser precisament inútil. No he pogut evitar pensar en la pel·lícula Ich Klage an de Wolfang Liebeneier.

El forat de la Vergonya

2010-05-19T12:08:00.004+02:00

He tornat a Barcelona. Amb aquesta ciutat tinc una relació intermitent. Fa uns cinc anys vaig treballar-hi d'arqueòleg al carrer Carders, en un solar conegut amb el mal nom de forat de la Vergonya. Els veïns sabien per què. Ara, any 2010, em trobo contemplant l'espectacle des d'un altre forat.

Em trobo al petit parc de la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i la reformada Biblioteca de Sant Pau-Santa Creu. Paraules majors. El parc dels drogoaddictes captaires que practiquen sexe en viu i en directe i, m'expliquen, a vegades treuen embolicats en paper de plata. Hi ha un nen que arrossega un carret de la compra d'aquells de iaia que està agafant fruits d'un arbre (crec que és un albaricoquer). Segurament no són aptes per al consum humà. Mentrestant, una nena amb vel crida maricón al seu company de joc, també magrebí. No sé què en pensaria d'això el Departament d'Educació de la Generalitat. Enmig de tot plegat, dues dones discuteixen unes obres d'art que, suposo, elles mateixes han creat. Són pintures o fotografies, no ho veig bé.

Em diuen que la situació de degradació de la plaça és per culpa dels socialistes. Suposo que tenen raó, atès que l'Ajuntament no ha conegut cap altre signe polític en més de trenta anys de democràcia. El mateix consistori està ferit per la consulta popular de l'avinguda Diagonal. Un referèndum, diuen, tot i que un referèndum s'hauria de plantejar en funció de sí o no, o de caixa o faixa, i no de tres possibles opcions, com s'havia proposat. La vacuna més eficaç contra la democràcia participativa.

Aiguabarreig

2010-04-14T17:26:00.002+02:00

En el número del 30 de març del 2010 de la revista El Temps hi ha una entrevista a Egemen Bagis, ministre d'Afers Europeus de Turquia (a banda d'un molt bon especial sobre la xenofòbia a Catalunya). En l'entrevista es parla, com no, del recent acord al Congrés nord-americà relatiu al genocidi armeni dels anys 1915-1917. A Suècia també s'aprovà una mesura semblant poc després.

Doncs bé, Egemen Bagis diu una cosa curiosa: ens explica que en aquella època l'Imperi Otomà era aliat del Tercer Reich. Lapsus, error de traducció (Blanca Juan és la traductora de l'entrevista feta per Bernhard Zand i Daniel Steinvorth); sigui com sigui, la declaració em sembla curiosa. Aquí a Gainesville tinc una companya turca (jove i conservadora) que més d'una vegada ha dit que el suposat genocidi dels armenis va passar durant la segona guerra mundial. La possibilitat de situar un esdeveniment terrible a la segona guerra mundial té unes possibilitats infinites. Ja sabeu, en aquella època moria molta gent...

Ha passat prou temps des de llavors com per començar a barrejar coses? Des de la dècada dels noranta la societat occidental viu d'esquena al passat, seleccionant amb contundència uns fets i dates, i passant de puntetes sobre unes altres. Processos i esdeveniments ocorreguts al segle XX ja sonen distants; a vegades, allò que passà fa tan sols quatre o cinc anys enrere s'assimila a la prehistòria.

Fem marxa enrere, és hora de pensar històricament, és hora d'una història pedagògica.

Biblioteques i bibliografies

2010-03-28T18:33:00.003+02:00

Un parell de nous recursos digitals s'han incorporat recentment al meu arsenal investigador. El primer es tracta d'Eureca!, promogut pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Bàsicament consisteix a fer cerques en diverses col·leccions, com una mena de Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes, però més gros. Hi podem trobar les següents col·leccions: Revistes Catalanes amb Accés Obert del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, la Cartoteca Digital de l'Institut Cartogràfic, la Memòria Digital de Catalunya del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, Escena Digital de l'Institut del Teatre, Tesis Doctorals en Xarxa del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, el Dipòsit de la Recerca de Catalunya, Materials Docents en Xarxa i l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues. Realment impressionant.

El segon element que he incorporat a la panòplia és Mendeley Desktop, un programa de gestió de referències bibliogràfiques. Després de flirtejar amb RefWorks i el seu entorn més propi de la dècada de 1980 que del segle XXI, vaig trobar aquesta recent meravella que encara es troba en fase de proves. Es tracta d'un programa en el qual podem agrupar totes les nostres referències, les quals es sincronitzaran en un entorn bessó en línia. Això vol dir que hom s'ha de donar d'alta a l'espai adequat de la Xarxa, gratuïtament, és clar.

Pels usuaris de Mac els hi resultarà molt familiar si coneixen el programa Papers. De fet, Mendeley podria ser ben bé el fill bastard de Papers i RefWorks. El potencial del programa augmenta quan veiem que la filosofia que hi ha al darrera és, al seu torn, un plançó de iTunes aplicat a la documentació científica amb LinkedIn o Facebook. Cal provar-ho.

Gaspar Llamazares terrorista

2010-02-04T17:17:00.004+01:00

Llegíem al Times de l'1 de febrer de 2010 que l'FBI havia demanat disculpes al polític de Izquierda Unida Gaspar Llamazares per haver utilitzat una foto seva a l'hora de crear una imatge virtual de com seria avui en dia Osama bin Laden. No sé a què esperen els companys de partit del senyor Llamazares: el Federal Bureau of Investigation ofereix 25 milions de dòlars per qualsevol informació relacionada amb un dels terroristes més buscats per aquest organisme (la Airline Pilots Association i la Air Transport Association hi afegeixen dos milions més). A què espereu companys de IU, són diners fàcils que podeu obtenir d'aquests mig idiotes amb un Photoshop a les mans.

Rodríguez Zapatero resant

2010-02-04T16:53:00.004+01:00

Diversos mitjans de comunicació s'han fet eco de la visita del president del Govern d'Espanya José Luis Rodríguez Zapatero. Resulta que ha participat en l'Esmorzar d'Oració, un dels dies més assenyalats de la política dels Estats Units d'Amèrica. M'agradaria ressaltar la paraula política, perquè és d'això del que es tracta l'acte. Malgrat la forta base calvinista de l'acte, aquest és eminentment polític. Podrà assistir l'estrella dels Gators (l'equip de futbol americà de la University of Florida), però també serveix per perfilar quantes armes més es venen a Taiwan o quants soldats més s'envien per completar la invasió d'Haití. Resulta que aquí als Estats Units els rituals polítics no han deixat de tenir un component religiós; de fet, els actes socials també tenen un caire religiós de tipus cristià protestant.

No sé perquè han de ser tan punyents les crítiques emeses per alguns mitjans, com LA RAZÓN.es, des d'on s'opina que Rodríguez Zapatero no és capaç de fer el mateix amb les institucions cristianes catòliques espanyoles. La distància entre una cosa i l'altra és tan evident que no cal fer-ne més comentaris. Al cap i a la fi, en el seu moment també es va ridiculitzar la presència el 1988 del president d'Alianza Popular en el mateix acte (quan llavors per aquí teníem a Ronald Reagan).

No sé perquè pensen els de la Conferència Episcopal que el president del Govern no podia ser capaç de llegir la Bíblia o participar en un acte polític. La propaganda d'antireligiós dirigida contra José Luis Rodríguez és extraordinàriament maginificada per l'Església catòlica espanyola. Saben que menteixen, però els agradaria que fós veritat.

Biòlegs poc evolucionats

2010-01-09T21:08:00.003+01:00

L'altre dia estava llegint el número de juliol de 2003 de la revista National Geographic. Concretament, en l'article titulat "Animal attraction" em va cridar molt l'atenció la constant adjectivació de evolutionist o evolutionary biologist referida a biòlegs de diferents universitats americanes. Potser consideren els de National Geographic (com a mínim, l'autor de l'article en qüestió) que existeixen científics no evolucionistes. Suposo que en el país del darwinisme social es considera necessari distingir entre biòlegs evolucionistes i biòlegs creacionistes per no ferir sensibilitats; malgrat que el darrer concepte és, en si mateix, un oxímoron.

Flippant

2009-12-24T01:06:00.003+01:00

A la sala d'espera del Prometric Testing Center hi ha un cartell de propaganda de l'empresa Sylvan Learning per a fer els exàmens SAT (Scholastic Aptitude Test) i ACT (American College Testing). La idea genial és utilitzar la por de la destrucció terrestre a l'hora de crear un cartell de reclutament. Literalment diu així: "Imagine the upcoming SAT & ACT tests as a Meteor hurtling towards Earth and the only way to save the world is to ace the test and get into the college of your dreams! Yes, it's that urgent."

Tot completat amb fotografies de catàstrofes amb meteorits. Flippant, com diuen en anglès.

Saint Augustine contra Jamestown

2009-12-09T18:23:00.004+01:00

L'any 1565 uns quants espanyols fundaren un fort a la costa atlàntica de l'actual estat de Florida (Estats Units d'Amèrica): Saint Augustine. Quaranta dos anys després, a l'actual estat de Virgínia uns quants anglesos fundaven Jamestown, referent nacionalista nord-americà com a ciutat primigènia de la colonització al nord d'Amèrica. Efectivament, pel que vaig poder detectar en la meva recent visita al fort i el barri espanyol de Saint Augustine (on, per cert, uns nens em van confondre amb un vagabund alemany), la categoria de "ciutat més antiga dels Estats Units" deu formar part d'algun projecte turístic de mitjans dècada de 1960. Això ho vaig deduir per les dates de les plaques informatives.

La incorporació del passat espanyol a la cultura d'aquestes terres seria una qüestió tardana, com podem veure en la metàfora nacionalista de Jamestown com origen de totes les coses bones, blanques i cristianes no catòliques. Una metàfora de com la minoria hispana s'incorpora tardanament al tarannà polític de l'home blanc poderós.

La sang dels veterans

2009-10-26T15:07:00.003+01:00

Una mare alliçona a un nen en un anunci radiofònic: els veterans que lluiten a Iraq i Afganistan permeten que, tu, fill, siguis americà. Sense comentaris. Només una recomanació: mireu la pel·lícula Starship troopers de Paul Verhoven.

In God we trust

2009-10-26T14:47:00.005+01:00

Fa uns dies vaig assistir a una marxa benèfica destinada a recaptar diners per a la American Cancer Society. Abans de començar el recorregut de poc més de tres milles, es va produir un fet que encara em produeix fascinación i engúnia: quatre senyors grans vestits d'uniforme amb dos fusells M-1 Garand i dues banderes (la dels Estats Units d'Amèrica i la de Florida, crec) van fer una mena de paradeta patriòtico-militar. Després, un sacerdot cristià va fer una pregària, i acte seguit una dona va cantar l'himne nacional.

I jo dic, és que a la terra de la llibertat i la llar dels valents es dóna per suposat que els no cristians no participen en actes d'interès per al comú dels ciutadans? Evidentment, aquesta mena de pregunta no s'ha realitzat mai en la ment col·lectiva dels nordamericans. El patriotisme entès com a acte en el que es conjuguen el factor religiós i el governamental era comú a la majoria de països europeus, un procés que als Estats Units no ha tingut aturador. Al contrari, les emergències nacionals dels anys quaranta (segona guerra mundial) i de la "guerra contra el terror" de principis d'aquest segle no han fet més que posar més llenya al foc.

Quan a la premsa i als carrers de Gainesville es parla de llibertat i seguretat es dóna per suposat que aquests termes només s'apliquen dins del territori dels Estats Units d'Amèrica, i que fora d'aquestes fronteres et poden fer mal. És a dir, tot el que passa a la terra de la llibertat i la llar dels valents blancs i protestants és normal, i la resta no compta. "Normal" equival a quelcom recte i acte de justícia, i la resta és allò menor o fora de la norma. Per posar un exemple més simple, fa poc, a uns amics que treballen en una llibreria de Girona, un client se'ls hi va acostar amb un exemplar i va preguntar si el llibre en concret estava en català o en normal. Aquesta mena de persona no és una desvalguda en drets civils, just al contrari, és creadora de norma i de consens social de la forma més potent que ens poguem imaginar. Si multipliquem això milions de vegades tindrem com a resultat l'acte patriòtico-militar del dissabte passat.

Odi en funció multitasca

2009-10-21T16:46:00.004+02:00

He assistit dos dies a unes classes d'anglès que ofereix una església presbiteriana de Gainesvillee. El primer dia vaig poder veure com el meu professor d'anglès era un home de més de vuitanta anys i els meus companys de classe una russa, una parella de japonesos i un xinès. La meva primera lliçó ha consistit en parlar al voltant de tot un reguitzell de preguntes relacionades amb la història dels Estats Units d'Amèrica. En el text ja se'ns avisa que, a diferència d'altres països del món, la història dels Estats Units és més curta. És la típica cerca d'un valor identitari únic que serveix per distingir un país de la resta. A banda d'això, la pregunta està òbviament mal plantejada. Se'm van eriçar els pèls del clatell quan el senyor professor (en Bill) va començar a preguntar als alumnes quina antiguitat tenien els nostres països. La parella de japonesos va respondre, sense dubtar, que tot havia començat en el segle XVII. Molt bé, vaig pensar jo, que es noti l'educació nacionalista japonesa que tant s'estima l'era Tokugawa i el seu esplendor, creador de tots els clixés que els occidentals tenim de la vida a l'arxipèl·lag japonès. La russa va dir que la seva nació tenia milenis i, com ja us podeu imaginar, què no havia de dir l'estudiant xinès, fill de la milenària Xina, que tant bé ha sapigut vendre el seu producte de cultura secular.

Arribat el meu torn, miro de fer-li entendre que, tal i com ara ho coneixem, Espanya és un estat que arrenca com a tal en el segle XIX. De fet, segons el meu raonament, els Estats Units d'Amèrica serian el més antic de tots (seguit de França i Haití). Espanya existeix com a nom molts segles enrera, però que no significava res amb els paràmetres actuals. Evidentment va passar de mi com de la merda i va començar a explicar anècdotes sobre unes catedrals que havia vist a Espanya feia trenta anys. En aquell moment vaig preferir no preguntar-li sobre si havia reflexionat respecte dels altres éssers humans que vivien en el territori actualment conegut com Amèrica (nom aplicat no fa gaire en termes fins i tot d'història humana), els quals havien topat amb uns anglesos acabats de desembarcar del Myflower. Efectivament, són els anomenats indis, paraula amb la qual la nostra ment d'europeu blanc i cristià automàticament fa baixar uns quants graus el grau d'humanitat dels altres.

La del darrer dia no ha estat millor. En aquesta altra hi ha un altre professor. Resumiré alguns dels seus arguments, evitant en el possible posar comentaris, cometes, cursives i altres signes exclamatoris:

Obama és evidentment comunista perquè vol portar els serveis sanitaris a tothom.
Resum de la història recent dels Estats Units d'Amèrica: el país va lluitar a la segona guerra mundial per la llibertat i després es va aventurar en guerres estúpides com la de Vietnam. (I punt!)
A la universitat s'ensenya que ésser lesbiana o gay és bo, per tant són el Diable.
Els impostos (elevadíssims!) van destinats a construir universitats i carreteres. (I punt!)
Bush no era bo, però Obama és pitjor.
L'arribada d'estrangers a aquest país... Umm... Sóc conservador pel que fa a aquesta pregunta. (Pels que tenim estudis secundaris o semblants això vol dir que no m'agraden els negres i els hispans).
L'error d'aquest país és que mira més a la persona que a Déu.
No existeixen altres déus.
Els amish són un exemple a seguir.
El nombre més alt de presidiaris a Florida són noies joves que, evidentment, han avortat i que, també evidentment, s'han donat a les drogues a causa d'això.

En fi, creieu que ha arribat l'hora d'anar a casa d'aquest home amb torxes i objectes tallants com si es tractés d'un vulgar monstre del doctor Frankenstein? Serà millor que canvïi de madrasah, potser per una d'aquelles més soft, una d'aquelles en les que es valori per sobre de tot el Cos de Marines dels Estats Units i Déu, per aquest ordre.

Catalunya té mil anys, i Finlàndia vuit-cents

2009-10-21T16:38:00.003+02:00

Fa uns dies vaig acabar de llegir La societat de la informació i l'estat del benestar: el model finlandès de Manuel Castells i Pekka Himanen. Trobo molt interessant la part en la que posen les bases que han possibilitat una economia informacional i, en darrer terme, una societat de la informació a Finlàndia. Una societat que ha vist en dues o tres generacions com la duresa del clima i l'entorn natural ja no signifiquen un problema de supervivència greu. Segons els autors, aquest és un dels factors claus per entendre la tecnologia en el món finalndès: una eina de supervivència, fins i tot identitària i nacional. No obstant això, trobo que els autors abusen del rerefons històric quan presenten una societat igualitària de pagesos finlandesos oprimits durant vuit-cents anys per suecs i russos. Els autors donen per fet que existeix una identitat finlandesa capturada en el temps, com en una perla o en àmbar, esperant per sortir justament en les dècades de 1980 i 1990.

És cert que existeix un sentiment nacional fort a Finlàndia, però no perquè hi hagi una història de supervivència políticocultural (en paraules de Castells i Himanen) al darrera, ni per un passat agrícola d'igualtat enmig de la opressió, si no, com explicar la violència de caràcter ideològic situada entre 1918 i 1930? Els mateixos autors parlen d'aquest moment de violència (bàsicament una acció directa de sectors de dretes contra els socialistes) com el capítol més negre de la història de Finlàndia. Personalment, crec que aquesta informació que els mateixos autors donen hauria de portar a reflexions més profundes sobre el paper de la secular història nacional finlandesa en la construcció de l'actual societat de la informació.

Conèixer el passat, acceptar el passat

2009-10-21T16:24:00.001+02:00

Fa un parell d'anys es publicava un llibre que, si bé no magníficament escrit ni editat, donava interessants idees sobre la història local. M'estic referint al meu primer llibre, Els camps llargs, segrestat a l'Ajuntament de Campllong malgrat no conéixer a cap habitant de Campllong al qual el contingut del treball li desagradés. En les conclusions deia alguna cosa així com que els ciutadans, entre els molts deures que tenim, hi ha el de conèixer el passat. Fins aquí podria trobar molta gent del gremi que hi estaria d'acord. El problema sorgeix quan arriba la part en la que el ciutadà no vol acceptar aquest passat; convé no oblidar que el ciutadà mig (i molts historiadors) creuen que la història no és una ciència, sinó una qüestió d'opinió. A Els camps llargs deia que també existia l'obligació d'admetre el passat quan aquest se'ns revelava empíricament coherent, convincent, just i equilibrat.

Doncs bé, això no ho deuen tenir gaire assumit un parell de famílies de Tossa de Mar. Aquestes han denunciat als autors i editors del recent llibre Diccionari de més de mil mots de la història de Tossa perquè hi apareixen uns motius que consideren ofensius. Alerta! Heu llegit bé, sí: equivocats, no, ofensius. És a dir, la realitat històrica és massa incòmoda quan es tracta d'avantpassats recents o fins i tot vius. Permeteu-me dir que la història és precisament això: actualitat i no antiquarisme, encara que s'hagi de tocar fibra sensible. Dit d'una altra manera més barroera, l'historiador no ha de seguir la demanda social de la població perquè correm el risc de matar la creativitat i la investigació científica.

El somni

2009-10-12T17:59:00.004+02:00

El 23 de setembre passat es va fer la inauguració del nou curs acadèmic a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant l'acte, Ricardo García Cárcel, catedràtic d'Història Moderna, va rebre el Premi a l'Excel·lència Investigadora UAB 2008 pel seu llibre El sueño de la nación indomable. Aquesta obra és un exemple del poc que sabem sobre la guerra de 1808. Ens posa sobre avís de tota la construcció patriòtica que envolta el conflicte, no només pels mèrits investigadors de García Cárcel, sinó també per les seves mancances. M'agradaria recordar aquí que l'autor confon personatges importants del període, com ara Josep Pujol i March, corregidor de Barcelona que en el llibre apareix com dues persones diferents (Josep Pujol, per una banda, i Josep March, per l'altra), i que, a més, en alguns moments confon amb el capità Josep Pujol i Barraca de Besalú (en algun moment l'anomena Josep Pujol i Barrera, incomprensiblement).

A banda de tot això, hi ha parts importants del llibre escrites amb molt poca traça. I no em vingueu amb allò de que jo tampoc sé escriure, com si això m'invalidés d'opinar: els que estan una mica avall són capaços de veure els defectes i les virtuts dels que estan més amunt.

Reflexions suro-taperes

2009-09-25T20:24:00.003+02:00

Fa anys vaig iniciar un treball d'investigació sobre la indústria surera a Cassà de la Selva. Els meus fitxers informàtics són un batibull de dades que encara estic ordenant per formar un text coherent. Pels camins digitals estic trobant reflexions acumulades en el temps. Aquí teniu algunes perles que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja (en negreta poso el que en penso ara):

"El que més s'assembla a la vida real és la vida real. Com puc saber a través dels documents l'estat d'ànim, entre moltes altres coses, de la gent del passat? Els documents (amb potes o sense) no són més que reflexos d'una realitat que ja no existeix. La realitat fa la seva feina i prou." Una excusa com qualsevol altra per no entrevistar a gaire gent gran.

"Geogràficament són més importants les províncies a l'hora de veure d'on ve la gent. Però en el cas de municipis tradicionalment surers, seria interessant veure quanta gent ve." Una excusa com qualsevol altra per no posar noms de municipis andalusos que no estan ben escrits i no els localitzo.

"Pel que fa al registre de dades amb voluntat estadística, recordo una notícia en que el 80% dels majors de 55 o 60 anys (no ho recordo ben bé) estaven satisfets amb la seva vida sexual. El subtítol venia a dir que els investigadors que feien les enquestes opinaven que aquesta gent mentia." Una excusa com qualsevol altra per no creure cap registre sistemàtic de dades al cent per cent.

"Quan buidem informació tendim a reduir, i molt més quan fem servir un suport informàtic: la màquina ens demana que reduïm." Una excusa com qualsevol altra per no tenir mala consciència a l'hora de passar dades a una taula de Calc.

Curso del 63

2009-09-19T21:23:00.005+02:00

Ja hi tornen els tontos d'Antena 3 amb un dels seus shows de telerealitat. M'estic referint a Curso del 63, el qual vaig veure anunciat fa uns dies i del qual en sento a parlar des de fa mesos. No voldria recordar aquí a coneguts realities de la mateixa cadena, com ara El bus, Academia de actores o Confianza ciega. No sé si és per culpa del llibre d'estil d'Antena 3 o per mala sort, però en aquest format de programa no arriba a l'alçada de la veterana Telecinco o als realities low cost de Cuatro i La Sexta.

Curso del 63 ens ensenyarà com era l'educació a l'Espanya dels nostres pares. I una puta merda! Recordem-ho, un país que tenia una taxa d'escolarització del 80-86% entre els nens de 6 a 11 anys, 74% als 12 anys de vida i un flipant 28% als 14. Aquestes són les dades que Viñao dóna precisament per a l'any 1963 a Escuela para todos. Educación y modernidad en la España del siglo XX. Antena 3 ens farà creure que la normalitat era que tothom anava a l'escola a l'època del general Franco, amb uniforme i professors severs. Una escòria més de la producció televisiva ambientada en diferents moments de la història d'Espanya (Cuéntame como pasó, Amar en tiempos revueltos, La señora), fantasia de plastidecor que ens vol inculcar la idea que, abans, la gent era una mica pobre i tonta, quan en realitat vivia sota una dictadura gens accessòria dins la vida quotidiana.

Tot això em fa pensar que potser no n'hi ha prou amb fer el buit a aquesta mena de programes. Potser va essent hora de prendre mesures més expeditives. Necessito idees.

Gossos i escuts

2009-09-17T17:08:00.006+02:00

Sempre he pensat que en un arxiu o una biblioteca hi passen coses màgiques. Només en un lloc com aquest es poden tenir converses com aquesta, mirant una fotografia:

ARXIVERA: Això no és la plaça de la Coma. Això d'aquí el mig no és una farola. És molt estrany. No sé què és, però en una foto de Maçanet de Cabrenys hi ha el mateix.

JO: Sí que és la plaça de la Coma. Això és el carrer de les Barraquetes; i això és una farola, aquí hi ha els llums. El que passa és que té una cosa estranya al capdamunt. Però, com saps que a Maçanet de Cabrenys n'hi havia una d'igual?

Pels que no estigueu familiaritzats amb l'heràldica municipal, heu de saber que pels volts de 1985 l'Ajuntament de Cassà de la Selva va decidir eliminar l'absurd escut del caçador, la llebre i el gos i tornar una mica als orígens. Van encarregar la feina als de la Societat d'Heràldica, Genealogia i Vexil·lologia (això és una ciència relacionada amb banderes, no una parafília), la qual, molt encertadament, van recórrer als orígens, és a dir, els escuts que havia tingut la vila cassanenca al segle XVIII. No van fer cas en una cosa: van mantenir el gos enlloc del llop que proposaven els experts. I ara en paguem les conseqüències quan veiem incoherències espaitemporals com aquesta.

Llibres que gairebé em maten

2009-09-17T09:25:00.003+02:00

No és en sentit metafòric. Ahir va caure una petita llibreria de l'habitació que estic fent servir a Cassà de la Selva momentàniament. Per sort no ha caigut mentre estava dormint, això hauria estat fatal. Alguns dels llibres que podrien haver acabat amb mi són Industrials i tapers (del segle XVIII al XX) de Joaquim Alvarado i Costa, Iniciación al vocabulario del análisis histórico de Pierre Vilar, Cataluña en la España moderna també de Pierre Vilar (això són tres volums), Manual de demografía histórica de Louis Henry, Guerra gran a la ratlla de França de Lluís Roura i Aulinas, Comunidades de violencia de David Nirenberg, A l'ombra del castell de Jordi Ribera i Llonc (aquest és molt gros, segur que m'hauria matat), i molts d'altres (una vintena més).

Com era aquella màxima escaquística? Ah, sí: dels escacs no se'n pot viure, però se'n pot morir. Doncs això.

Gorres i tricornis

2009-09-14T18:59:00.003+02:00

Llegíem al diari El Punt de 1 de novembre de 1991: "Castiguen dos guàrdies civils a copiar 30 vegades el reglament". Per no portar el tricorni. La genialitat va sortir del superior del quarter de Manlleu. El Sindicat Unificat de la Guàrdia Civil va puntualitzar que aquesta peça de l'uniforme només es portava en cas de gala, i que en qualsevol cas no es podia castigar amb còpies.

Llicó: els Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat són com nens petits; no els pots deixar sols.

Minories ètniques

2009-09-10T10:12:00.004+02:00

Days of glory, dirigida per Rachid Bouchareb, és una pel·lícula que explica la història d'uns quants soldats africans al servei de la França en lluita contra el nazisme. Feta el 2006, ens recorda que l'Estat francès encara té un deute (monetari i d'altra mena) amb els veterans procedents de les seves excolònies. Una mica com el que ha passat recentment amb els gurkhas britànics. Amb una escena de combat final a l'estil Salvar al soldado Ryan, el film és una peça més del subgènere literari i cinematogràfic que podríem anomenar de minories ètniques en exèrcits metropolitans.

La França de finals del segle XVIII havia donat drets de ciutadania a negres i mulatos, no sense resistències. Un d'ells, com a mínim, l'he trobat dirigint guàrdies nacionals prop de Puigcerdà en algun moment de les guerres napoleòniques. Les minories negres (és a dir, d'origen esclau africà) han estat la font d'inspiració principal. Sobretot als Estats Units, on tenim exemples nombrosos: la cançó Buffalo Soldiers de Bob Marley (1980), Glory (1989), Escuadrón 332 (1995), Men of honor (2000), etc. A vegades són personatges secundaris en pel·lícules de temàtica més general, com els soldats afroamericans a Platoon, el personatge que interpreta Cuba Gooding a Pearl Harbor o quan, a Ali, Will Smith interpreta un boxejador que es nega a anar a lluitar a Vietnam argumentant que el seu enemic ja es troba a casa seva.

Altres casos que poden passar més desaparcebuts podrien ser els casos de grups ètnicament blancs, però que podem considerar minoritzats. Són els australians de Gallipoli, els galesos de Zulu i els africans blancs a Zulu dawn, entre d'altres. Tornant al cas nordamericà tindríem el cas dels amerindis mobilitzats per a la guerra mundial i a Corea. Un exemple seria Windtalkers, interpretada per Nicolas Cage. No sé si existeix res dels marroquins al servei de Franco durant la guerra civil.

No s'ha de confondre aquest subgènere amb el de tropes estrangeres voluntàries (o no) que treballen per un poder estranger. Segurament existeixen cosetes sobre els espanyols republicans continuant amb la guerra dins els exèrcits francès i soviètic, i sobre els catalans a la guerra d'Àfrica de 1859 o la primera guerra mundial (bàsicament, quadres i poemes).

Sigui d'una manera o una altra, el cas és que el servei sol ser punt d'inici per a la construcció nacional: cas dels italians amb Napoleó, els algerians amb De Gaulle o els australians amb el desembarcament a Turquia el 1915.

Força Nova

2009-09-10T09:31:00.003+02:00

Ordenant papers he trobat una publicitat electoral (crec que de l'any 1984) que vaig substreure dels despatxos d'una coneguda empresa gironina d'arqueologia i patrimoni. Es tracta de la presentació de Força Nova (el text és bilingüe) al Parlament de Catalunya. Bàsicament són una colla d'advertiments (està ple de l'ús de la negreta) sobre la crisi general provocada per la política de partits.

Només posaré algunes perles:

"Dones i menors; obrers, taxistes, comerços o agents d'ordre, assaltats arreu de la regió."
"Delinqüència quintuplicada en 4 anys, suprimida la pena de mort; sabotatges, incendis de boscos, milions de pèrdues per a tothom; 22 nens i adults carbonitzats a Lloret. I, a Barcelona, els casos Scala, Bultó, matrimoni Viola, etc."
"Fracàs total de l'ensenyança, i, sobretot de l'educació."
"Multiplicació d'atracs [sic], crims, terrorisme; i, per abandó de la justícia, lamentables revenges d'amics o familiars de víctimes."
"Adulteris, droga i degenaració, al desenfrè de premsa i espectacles degradants."
"És la darrera oportunitat de salvar Catalunya."

Força Nova no va tenir mai representació al Parlament de Catalunya.

Prostitució encoberta

2009-09-05T17:15:00.003+02:00

Els mossos d'esquadra s'han dedicat a detenir algunes prostitutes més pel Raval i les Rambles de Barcelona. Al meu humil entendre, crec que també s'haurien de passar pels canals de televisió Cuatro y Telecinco. Programes com Elígeme (presentat per un sempre inquietant Carlos Baute), Mujeres y hombres y viceversa, y Granjero busca esposa (mireu la seva promoció a YouTube, és demencial) em fan pensar que potser s'està practicant la prostitució encoberta en alguns programes de televisió.

Potser alguns penseu que crec que estic descobrint Amèrica (allò que Quim Monzó anomenà en el seu dia la síndrome de Colom), però a vegades les obvietats són tan obvies que cal que algú les digui per fer-les evidents.

La llei del tallat

2009-09-05T16:42:00.002+02:00

Barcelona és la tercera ciutat més feliç del món segons Forbes. Una de les raons esgrimides és que el seu equip de futbol (suposo que es refereix al Barcelona, i no a l'Europa, l'Espanyol o el Sant Andreu, per posar tres exemples) ha recollit una fama mundial. Això m'ha recordat la vegada que Getafe va voler que es traspassés l'aparell administratiu de la Comunitat de Madrid a la seva ciutat. Per allò de no concentrar la corrupció en un sol punt, imagino. Un dels arguments que aquella ciutat va esgrimir en aquell moment fou tenir un equip a la Primera Divisió de la Lliga Espanyola de Futbol.

Tot això em recorda una teoria que vaig "desenvolupar" fa tres o quatre anys. És sobre les preguntes incorrectes en les enquestes, estudis o estadístiques. Em refereixo a aquells estudis reveladors sobre quantes vegades a la setmana fan l'amor els europeus o quants segons, de mitjana, posem atenció a la nostra respectiva parella. Sempre ens fa riure veure com tres de cada cinc nordamericans majors de setze anys no saben situar Europa en un mapa, o pensen que Jesús de Nazaret parlava anglès. Són recorrents les preguntes a peu de carrer a l'espanyol mig sobre si saben qui era un rei, president de govern, general o escriptor famós. Les respostes que ens ensenyen els mitjans de comunicació solen ser de pena. És culpa de la població estudiada? No. El culpable és el que ha fet la pregunta. En resum, avís per als investigadors: vigleu amb les preguntes que feu si no voleu tenir resopstes tan inútils com sorprenents.

Avui m'han portat un tallat, que no havia demanat, en un bar de Barcelona. És el que sol passar quan en un grup (més d'una persona) es demanen cafès. Hi ha una probabilitat molt elevada de que sobri un tallat. I sempre hi ha algú que es queda aquest tallat. Aquesta teoria la vaig elaborar fa quatre o cinc anys, durant una excavació arqueològica a Vic...

La targeta de la UAB

2009-09-05T16:31:00.003+02:00

Ahir vaig tornar a tenir algun document en plàstic que em permeti demostrar que sóc estudiant de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fa pocs mesos em vaig quedar sense carnet de la UAB (i sense cartera) i en vaig demanar una de nova. Per fer-ho existeix un número de telèfon. Doncs bé, per gestionar una cosa tan universitària com el document que demostra que ets un membre més de la comunitat UAB i que et permet utilitzar els seus serveis, has de parlar amb Caixa Catalunya. Ja sabia que les relacions entre universitats i entitats bancàries és prou estreta i, de fet, els carnets universitaris són targetes de crèdit (o de dèbit) en potència. El més penós de tot és que la targeta que tinc ara encara sembla més una targeta bancària que la de fa dos anys.

Mentre mirava d'abandonar el campus de Bellaterra una noia mirava de convèncer-me d'obrir un compte a Banco Santander. Des d'aquí proposo que les entitats universitàries d'estudiants es dediquin a assetjar als treballadors de les oficines bancàries perquè s'apuntin a alguna activitat o perquè aportin més diners a les institucions educatives espanyoles de forma més justa i subtil (no, la beca Fernando Alonso de mobilitat de la UAB no és un exemple de subtilesa).

Max Brooks historiador

2009-08-11T11:49:00.003+02:00

Max Brooks (fill del genial cineasta Mel Brooks) ha estat elevat a la categoria d'historiador per la Biblioteca Pública de Girona. L'autor de The zombie survival guide em té ben intrigat amb el seu nou llibre: Guerra mundial Z, una obra de ficció que supera tot allò que des de George Romero havíem vist del món zombi. Ara ja no es tractarà d'un reduït grup de supervivents que veu com s'enfonsa la civilització humana davant una allau de morts vivents. Brooks ens posa una possible epidèmia zombi en un context de política global. Més que possible, el que fa atractiu el llibre és el fet que juga en tot moment amb la certesa que això ja ha passat; de fet, en el subtítul deixa clar que ell està fent una història oral, encarragada, com no, per les Nacions Unides.

Ja us podeu imaginar que l'obra serà una inmensa metàfora de la vida moderna, essent tan útil com qualsevol altre llibre de sociologia (espero). Una metàfora que els que ens estimem el cinema de terror, i tenim la vista una mica entrenada, coneixem perfectament. Així ho deu veure també el personal de la Biblioteca Pública de Girona, els quals han catalogat aquest llibre de ficció de terror sota la signatura 940.53/.54 BRO. Efectivament, juntament amb els llibres de la Segona Guerra Mundial.

Preservatius perseguits

2009-08-11T11:44:00.003+02:00

La Montserrat Rumbau ens comenta en el seu La Barcelona de principis del segle XIX una anècdota (potser no m'atreviria a qualficar-la com a tal) relatada pel baró de Maldà l'any 1803: un tal Fraginals venia a la ciutat de Barcelona "una porció de instruments diabòlics nomenats tendons, que serveixen per impedir (casi no me atrevesc a dir-ho) la propagació humana; i sent est gènero invenció de la heretgia, foment del llibertinatge i escàndol de la naturalesa, queda ben prohibit com a contrabando per lo govern i no se escpa de la justícia i zel del tribunal de la Inquisició".

Els "tendons" són, òbviament, preservatius, fets amb matèries animals des de feia molts segles.

Porcs senglars devots

2009-08-10T18:11:00.002+02:00

Llegíem al Diari de Girona de 2 de novembre de 2008: "El convent dels caputxins inicialment estava a la muntanyeta de Sant Roc, en el lloc on posteriorment es va construir el castell militar de Sant Ferran. Era un dels mes grans que l'orde tenia a Catalunya. Es va edificar en el 1348. En projectar-se el castell els frares foren desallotjats i construïren un nou convent sobre un terreny donat per la família Oriol que estava en l'avui carrer del Rec Arnau, que llavors era als afores de Figueres i que van inaugurar el 1760. En aquest convent els frares tenien el dret d'enterrament, a més dels religiosos de l'orde, dels senglars que hi haguessin manifestat en vida. Per aquest servei, els monjos cobraven unes quantitats que van motivar moltes disputes amb la comunitat de l'església parroquial de Sant Pere que veia minvar els seus ingressos ja que també cobrava drets de sepultura en el seu cementiri situat al costat de l'església. Igualment fou suprimit en el 1835 amb motiu de la publicació de l'esmentada desamortització de béns religiosos. Posteriorment l'edifici passà a propietat municipal on va instal·lar el dipòsit de materials."

Escanejar nens

2009-08-06T19:24:00.004+02:00

El passat dilluns 3 d'agost vaig anar amb la meva dona a l'Ambaixada dels Estats Units a Madrid. Necessitem el seu vist-i-plau per poder entrar al país situat al nord del continent americà. Com molts de vosaltres ja sabreu, el Govern dels Estats Units d'Amèrica té una llarga tradició de "cordó sanitari" que el converteix en un dels països més impermeables del món en matèria d'immigració. Mentre reuníem tota la paperassa necessària i lluitàvem amb la desorganització informativa del propi personal de l'ambaixada, no podia deixar de pensar en la pel·lícula Code 46 del director Michael Winterbottom. En aquest film de ciència ficció, el món del futur no pateix per virus, guerres o canvis climàtics poderosos; el principal problema del món és la burocràcia. La mobilitat de les persones està restringida pel poder que et donen uns papers a l'hora d'anar d'una part a una altra. Realment tota una metàfora del món d'avui.

Per acabar d'adobar la malaltissa sensació de seguretat que l'administració nord-americana pot arribar a desenvolupar, vam poder comprovar horroritzats com passaven un nedó de pocs dies per l'escàner de seguretat, amb les maletes i tot plegat. No crec que els atemptats dels darrers anys a Washington, Nova York, Madrid i Londres estiguin motivats per la ment turbulenta i aleatòriament salvatge d'una mare i els panyals del seu nen.

Alicia en el país del exilio

2009-07-31T16:43:00.003+02:00

Alicia Alted, professora titular d'Història Contemporània de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, ens va fer un repàs de la ingent producció bibliogràfica sobre l'exili espanyol de 1939. Em va semblar molt interessant que no el desvinculés de la memòria ni dels desplaçaments de població que de forma massiva dins del continent europeu a causa de la fi de la Primera Guerra Mundial, el triomf de la revolució a Rússia, els moviments de fronteres i l'ascens dels règims dictatorials. També em va smeblar molt interessant la contextualització quantitativa y qualitativa, essent l'exili espanyol, comparat amb el d'altres territoris, important més a nivell qualitatiu que quantitatiu: 200.000 persones repartides entre França i Llatinoamèrica, principalment, i Rússia, nord d'Àfrica i Anglaterra en menor grau. Les aportacions en l'àmbit professional en els diferents països d'acollida és el camp historiogràfic més important dels darrers deu anys.

Aquest exili té data de finalització: 1977 a Espanya i 1981 a França. Tot i així, entre els protagonistes es continua percebent l'exili com quelcom viu. Fins els inicis de la transició no podem parlar pròpiament de treballs sobre l'exili. El 1976 apareixeran els primers treballs fets per exiliats i historiadors exiliats. Existeix, encara, molta feina per fer, com per exemple els republicans en els camps de concentració soviètics: sempre s'havia parlat d'uns cent, però en realitat ja superen els tres-cents en les darreres investigacions.

La història econòmica de Carmen Sarasúa

2009-07-31T16:23:00.003+02:00

Carmen Sarasúa, professora titular d'Economia i Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, em va sorprendre gratament en el congrés de Santander. No va presentar un enfocament de gènere des d'un punt de vista ni molt tediós ni excessivament militant. Ens va mostrar com les categories socials són construccions històriques i no una qüestió biològica. Homes i dones no són els únics grups definits des del punt de vista biològic; tindríem exemples amb els gitanos, els negres, els pobres, etc. Aquest punt em va semblar de gran importància. Malgrat això, encara podem sentir Nos enseñó como las categorías sociales son construcciones históricas y no una cuestión biológica. Hombres y mujeres no son los únicos grupos definidos desde el punto de vista biológico; tendríamos los casos de gitanos, negros, pobres, etc. Este punto me pareció de gran importancia. Malgrat això, encara podem sentir a parlar d'un cervell femení o homosexual. També va afirmar que el discurs de la diferència no havia aportat res, així com l'ecofeminisme. El feminisme materialista ha fet més, essent la tendència que més ha transformat la història econòmica.

María Sierra i la representativitat política

2009-07-31T16:05:00.002+02:00

L'altra de les conferències del dia 13 a Santander va anar a càrrec de María Sierra, de la Universidad de Sevilla. Ens va parlar de les excel·lències dels seus estudis de la representativitat política a l'Espanya de 1840-1870 de cares a aproximar-nos als actuals sistemes de democràcia representativa. Una investigació com aquesta ens ensenya que les actuals democràcies no procedeixen dels models revolucionaris americà o francès, sinó de formes posteriors gens democràtiques. Qui tenia la capacitat política? El govern només podia ser dels millors, els més aptes. Els treballadors podien ser manipulats pels caics, per tant se'ls havia d'impedir l'accés al vot. El liberalisme es va construir contra l'absolutisme, però també contra la idea revolucionària de que tots els homes tenen els mateixos drets. Són els revolucionaris que volen para la revolució. S'ha d'evitar, literalment, la "tirania de les masses". El principal enemic seria el sufragi universal.

Personalment crec que es va centrar molt més en el treball que havia realitzat, i no pas en qüestions de tipus historiogràfic. A banda d'això, em va sorprendre el desconeixement de les primeres dècades del segle XIX a l'afirmar com eren de primerenques paraules com "cacic" o "masses", així com la seva sorpresa davant opinions polítiques del Madrid de Carles IV.

Un mestre amb les preguntes: Emilio la Parra

2009-07-31T15:02:00.006+02:00

Les ponències celebrades entre els dies 13 i 16 de juliol de 2009 començaren amb la presència del catedràtic Emilio la Parra, especialista en la crisis de l'antic règim, la guerra de la Independència i l'anticlericalisme. Podria resumir-se en una sola pregunta: ha canviat la nostra visió respecte de la guerra de la Independència? Si ens referim a la nostra visió general, aquesta no ha canviat massa des dels temps del comte de Toreno (1835-1837). L'enfocament de "aixecament, guerra i revolució" segueix molt present en la historiografia sobre el conflicte. Un triple enfocament molt útil per als partidaris de la unitat de la pàtria espanyola.

L'any 1969, La España de Fernando VII de Miguel Artola ordenaria els esdeveniments de la guerra, considerant-la com el mite fundacional de l'Espanya contemporània. Ni tan sols l'obra de Charles Esdaile del 2003 arribaria a ser una nova història de la guerra de la Independència. El més novedós, en format llibre, seria el més recent de Ronald Fraser: un estudi de l'aixecament de 1808, sense anar més enllà del 24 de setembre de 1810. En matèria d'història local tampoc s'arriba a transformar la visió global: simplement s'aplica l'esquema del comte de Toreno a escala reduïda.

Emilio la Parra només concedeix als nous historiadors aportacions de matisos a l'estudi de la guerra, sense aconseguir importants canvis. Personalment estic d'acord en això i en la majoria d'idees que va exposar; tot i que encara no s'ha mirat els treballs de Jordi Bohigas, Lluís Serrano, Albert Pons i un servidor.

El catderàtic d'Història Contemporània de la Universitat d'Alacant va demostrar ser un mestre amb les preguntes, aquí teniu un parell de respostes seves:

“Yo del giro lingüístico pasaría.”
“No tengo ni idea de la relación entre la guerrilla de 1808 y la de 1939.”

FamilySearch.org

2009-07-31T14:38:00.004+02:00

Finalment, aquest pou de saviesa i informació reconcentrada en els arxius parroquials de la diòcesi de Girona estaran consultables a Internet. Els de FamilySearch.org (és a dir, l'Església de Jesucrist i els Sants dels Darrers Dies) ho han posat recentment (crec que ahir) a la Xarxa. Tot ha estat gràcies a una informació donada des de l'Arxiu Comarcal de la Selva.

Érem molts els que esperàvem aquesta notícia, la qual fa d'important contrapès a les constants retallades de consulta de l'Arxiu Diocesà de Girona. Aquí teniu l'enllaç directe als registres.

Els contactes humans estan sobrevalorats

2009-07-25T18:21:00.002+02:00

A Santander vaig poder veure com les relacions humanes estan sobrevalorades. Aquest és l'eslògan d'una companyia d'autobusos càntabra:

"Sin contacto, sin monedas, sin problemas."

Grans mestres i nous valors

2009-07-25T12:35:00.005+02:00

Del 13 al 17 de juliol vaig estar per Santander, en el marc del congrés Grandes Maestros y Nuevos Valores en Historia Contemporánea. Forma part del màster interuniversitari en Història Contemporània. Interuniversitari significa que els mateixos materials són compartits per tota una colla d'universitats, en aquest cas concret Universidad Autónoma de Madrid, Universitat Autònoma de Barcelona, Universidad de Santiago de Compostela, Universidad Complutense de Madrid, Universitat de València, Universidad del País Vasco, Universidad de Cantabria, Universidad de Zaragoza i Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Aquesta darrera era la seu acollidora, mentre la Universitat de València organitzava l'acte.

Ja us podeu imaginar que, si ja és difícil gestionar coses dins una mateixa universitat (a vegades fins i tot dins un mateix departament o despatx compartit per dos o més professors), no us podeu imaginar com és fer burocràcia entre València i Santander. L'excusa perfecta perquè les diferents institucions es vagin passant la pilota davant qualsevol problema. La manca d'eficiència del director Ismael Saz i la secretària Nuria Tabernera no va fer res més que afegir llenya al foc.

Acadèmicament, el nivell dels ponents va ser molt alt, excepte dues o tres excepcions. En futures notes explicaré què m'ha semblat cadascun d'ells, però per resumir, donaré una llista dels conferenciants per ordre de preferència:

Carlos María Taibo, professor titular de Ciència Política i de l'Administració de la Universidad Autónoma de Madrid. "Los restos del socialismo real: la Europa central y oriental tras la caída del muro".
Manuel Redero, catedràtic d'Història Contemporània de la Universidad de Salamanca. "La transición democrática y sus distintos enfoques historiográficos".
Emilio la Parra, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat d'Alacant. "Historiografía actual sobre 1808. Nuevas interpretaciones y tesis heredadas".
Enzo Traverso, professor d'Història a la Université de Picardie. "Historiografía y memoria. El siglo XX en una perspectiva europea".
Carmen Sarasúa, professora titular d'Economia i Història Econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona. "Historia del género e historia económica".
Alicia Alted, professora titular d'Història Contemporània de la Universidad Nacional de Educación a Distancia. "Diez años de investigación sobre el exilio de la guerra civil española (1999-2009)".
María Sierra, professora titular d'Història Contemporània de la Universidad de Sevilla. "Liberalismo y representación política: la lógica de la capacidad".
Sergio Rodríguez, de la Universitat de València. Va entrar com substitut de darrera hora de Mary Vincent, de la University of Sheffield. La seva conferència va tractar sobre el moviment estudiantil universitari durant el franquisme.
Daniel Lvovich, professor d'Història de la Universidad Nacional de General Sarmiento. "La historiografía sobre la dictadura militar argentina (1976-1983) y su memoria".
Carmen López Alonso, professora d'Història del Pensament i dels Moviments Socials i Polítics de la Universidad Complutense de Madrid. "Historia y presente en Israel-Palestina, quiebras y continuidades".

Terrorisme biològic a Catalunya

2009-06-06T11:23:00.004+02:00

Ordenant papers (és a dir, destruïnt un munt de brossa) m'he topat amb un document que guardava com un petit tresor. Es tracta d'un document trobat a l'antic Hospital de Santa Caterina de Girona. Porta una marca de "confidencial" i es titula "Informació rellevant sobre els principals agents de terrorisme biològic". Es tracta d'un document d'ús intern per a centres sanitaris elaborat per la Direcció General de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya arrel dels atemptats de Nova York i Washington del 2001.

El primer paràgraf diu així (la negreta és meva): "L'atemptat terrorista que van patir els Estats Units d'Amèrica el passat dia 11 de setembre ha commocionat tot el món i ha posat de manifest la possibilitat, ja considerada en altres ocasions, que es duguin a terme atemptats de bioterrorisme o de terrorisme químic, situació aquesta que encara que ñes molt improbable que ocorri a Catalunya cal tenir present."

Bàsicament són uns consells molt bàsics sobre què fer en cas de trobar mostres de verola o àntrax a Catalunya. Pels que llegeixen aquest bloc des de la província de Girona, el telèfon de la unitat gironina de vigilància epidemiològica és el 972 200 054. Estigueu alerta a qualsevol brot.

La frase de Francesc Ferrer

2009-06-04T17:51:00.005+02:00

"Queda per descomptat que és mancada de tot interès la sola enumeració de gestes, de dades i de noms; que no ens importa gens ni mica si se la concebeix com un mer catàleg on totes les situacions tenen un lloc curosament assenyalat i aïllades en llurs compartiments sense punts d'interacció ni de relació. Cal reconèixer —amb John Dewey— que, en essència, el coneixement històric és un instrument per a analitzar —en un destriar conscient— l'ordidura i la trama de la present màquina social per tal d'arribar a la visió de les forces que l'han engendrada."

Francesc Ferrer, Caldes de Malavella, 1933

Mexicans infectats

2009-05-05T13:01:00.002+02:00

Fa unes quantes dècades era normal (d'ús corrent, volem dir) associar determinades malalties amb determinats grups humans, per norma general definits racialment. Durant les dècades dels cinquanta i seixanta això va quedar soterrat per la idea que qualsevol malaltia podia ser controlada i destruïda amb vacunes i medicaments creats en pocs anys. Amb la sida tot va canviar. El virus no es podia combatre fàcilment i de seguida es trobà una pauta de comportament entre els infectats. Per això, abans de ser conegut amb les actuals sigles, era el virus de "les quatre H": hemofílics, heroinòmans, homosexuals i haitians. En l'Espanya acollonida mediàticament per la immigració i racialment neta de malalties del passat, algunes, com la tuberculosi, han tornat, com no, de la mà dels immigrants.

Ara, des d'Anglaterra, veig imatges de nois i noies plorant perquè tenen febre i comparteixen aula amb nois i noies d'origen mexicà; quan la meva dona esternuda a classe els alumnes s'espanten i li pregunten si ve de Llatinoamèrica; i al meu company Ricardo, de Oaxaca, el miren de forma diferent.

Per ara, totes les morts de la recent epidèmia de grip s'han produït a Mèxic i als Estats Units. Aquesta darrera mort ha estat la d'un nen mexicà que cercava tractament al país veí. És la manca de medicines i no un atzar geogràfic o racial el que provoca les morts a Mèxic. El virus de la grip és innocent, i el veritable culpable és el Govern mexicà del Partido Acción Nacional (PAN), la veritable pandèmia.

Revoltes 2.0

2009-05-05T12:23:00.016+02:00

Notícia d'ahir a ABC.es: "El Ejército de EE.UU. se apunta a las redes sociales y al microblogging". Efectivament, l'Exèrcit dels Estats Units ha decidit obrir-se un perfil al Facebook. En un comentari anterior ja parlava de la meva sorpresa al trobar al Departament de Policia de West Yorkshire en aquesta mateixa xarxa social d'Internet. Pel que diu la notícia, l'Exèrcit s'ha animat al mateix temps que la Marina, la Força Aèria i altres soldats i oficials feien el mateix.

Ja puc imaginar-me l'etiquetatge dels àlbums de Benjamin Freakley (l'oficial encarregat del reclutament a l'Exèrcit dels Estats Units):

L'estiu passat assistíem a un grau més de sofisticació en les guerres a través d'Internet amb el conflicte entre Rússia i Geòrgia. En els passats avalots de Londres en contra del G20, els manifestants s'organitzaren a través de Facebook i Twitter, mentre policies britànics feien comentaris despectius dirigits als "hippies melenuts" en els seus perfils de Facebook. Benvinguts a la revolta 2.0.

Tornem al 1919?

2009-04-27T18:24:00.007+02:00

Fa uns quants dies que es parla de la grip d'origen porcí que ja ha matat més de cent persones a Mèxic. Mentre als Estats Units i Canadà els casos es queden en "simples" infeccions, caldria veure si en el cas mexicà la qüestió estaria relacionada amb una deficient atenció mèdica, o una "no" atenció mèdica. Mentre els informatius britànics BBC News i Sky News anuncien pràcticament la fi del món (és divertit i llastimós escoltar el so de campanes mentre ensenyen imatges de malalts de grip), ningú parla de l'epidèmia de grip de 1918-1919 que va matar desenes de milions de persones arreu del planeta. És estrany, tenint en compte les comparatives que s'han fet en els mitjans de comunicació al voltant de la crisi econòmica de 1929 i l'actual. La grip dels anys vint va ser coneguda com la "grip espanyola" perquè Espanya va ser dels pocs països on no es varen censurar notícies al voltant de l'epidèmia. Els altres no volien més problemes dels que ja tenien recuperant-se de la guerra que havien iniciat el 1914.

Si ens hem de posar conspiranoics, no serà que la crisi econòmica actual, plena d'acomiadaments i pressupostos eixuts, no és res més que una versió sofisticada del locaut de 1919? Com diuen els experts en moda: tot torna.

La frase republicana

2009-04-27T17:37:00.003+02:00

Llegim en el número de 2 de juny de 1934 a la revista Horitzó, l'organ d'expressió de l'ateneu republicà de la vila de Cassà de la Selva en temps de la II República: "Totes les dones tenen dret a conèixer la veritat sobre la qüestió sexual. Si la major part d'elles tenen massa fills creiem que no és perquè així ho desitgin. S'ha d'ensenyar a la dona tots els mitjans, ja siguin mecànics o químics, per evitar l'embaràs no desitjat."

Quins deuen ser els mitjans mecànics anticonceptius?

La frase

2009-04-22T09:53:00.000+02:00

La transición no la hizo Suárez, la hizo el Seiscientos.

Fabià Estapé, economista.

Europeana

2009-04-21T23:03:00.004+02:00

Recentment (l'any passat) s'ha afegit un nou web per concentrar llibres, imatges i altres documents audiovisuals. Es tracta d'Europeana, un projecte de la Unió Europea, una mena de PARES en versió biblioteca. A cada cerca obtenim un conjunt de materials els quals, per poder ser degudament visionats, hauran de ser contextualitzats en els seus webs d'origen: Biblioteca Valenciana Digital, Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico, Biblioteca Digital Hispánica, etc. És, per tant, un format diferent a Gallica o Google Books.

Algú l'ha provat ja?

La frase

2009-03-31T20:16:00.002+02:00

Llegíem a La Lucha el 12 de gener de 1909:

"El veterinario inspector del matadero, señor Gimbernat, ha decomisado esta mañana un cerdo afecto de mal rojo. Por orden del alcalde ha sido quemado."

Ignoro si es tracta d'un comentari polític.

Uniformitzar l'enemic

2009-03-19T11:08:00.004+01:00

Llegíem fa un temps a La Vanguardia un article sobre una recent tesi doctoral feta a la Universitat de Barcelona. En aquesta es tracta de la relació entre el control de l'oci nocturn a la ciutat de Barcelona per part de l'Administració i el sector privat i el control social.

Avui, uns mesos després, el catedràtic d'Antropologia Manuel Delgado ha fet unes declaracions en les que vincula l'actuació dels mossos d'esquadra en la càrrega contra els estudiants de la mateixa Universitat de Barcelona el passat 18 de març. En aquestes opina que existeix una voluntat de radicalitzar el moviment en contra l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior.

Certament, unificar criteris és més pràctic, barat i eficient des del punt de vista de l'Administració (Ajuntament de Barcelona, Generalitat de Catalunya, etc.). Els grups en contra de qualsevol fenomen (capitalisme, Declaració de Bolonya, Dia de les Forces Armades, etc.) són tan o més nombrosos com idees hi hagi en contraposició a unes altres.

Féu un cop d'ull per la nit barcelonina de cap de setmana, la semblança física entre la gent és notable i la preocupació per l'estètica francament malaltissa. Cal preguntar-se si en aquest darrer cas es tracta d'una manca d'estètica o d'una presència d'estètica.

Antivirus

2009-03-18T11:19:00.003+01:00

Estic canviant d'antivirus en el meu ordinador. Resulta que els creadors d'AVG han decidit que la versió 7.5 no l'actualitzaran de franc mai més i, si vols continuar protegit amb ells, has de pagar uns 50 euros per la versió 8.5. Davant d'això, i després de tants anys de servei i amb tot el dolor del meu cor, m'he passat a avast!, que és gratuït i només t'has de registrar una vegada cada dotze o catorze mesos.

En fi, un feia servir una pràctica més mafiosa i un altre una de més feudal. M'he passat a la segona per convertir-me en home propi i afocat d'una companyia de software.

The final cut

2009-03-16T12:43:00.004+01:00

Recordeu la pel·lícula del 2004 protagonitzada per Robin Williams en la que en un futur proper les persones podem tenir implants en el cervell? El personatge de Williams (Alan Hakman) treballa elaborant els records de les persones quan moren. El dia del funeral es passa una mena de documental als assitents. Evidentment, tot allò dolent s'esborra en la projecció final. El títol del film era The final cut.

Doncs bé, el somni s'ha fet realitat. Caixa Catalunya ha tret al mercat de les bateries de cuina i els tants per cent TAE (és a dir, el mercat bancari per a la classe baixa de la societat) el Dipòsit Memòries. Es tracta de preservar la teva vida en imatges a través d'un àlbum i una ciaxa forta digital (un trist dispositiu d'emmagatzematge de 2 GB). Però la meva part preferida és el que ells mateixos cataloguen com a "Una intensa biografia": un periodista acompanya a la persona que ha de ser biografiada per fer el relat de la seva vida o una biografia enquadernada en tapa dura. De tot això Caixa Catalunya en guardarà una còpia en un lloc segur.

Si llegiu Els camps llargs (Ajuntament de Campllong, 2007) veureu dues coses. La primera és que no està gaire ben escrit; i la segona és que hi ha idees interessants. Per exemple, a les conclusions es parla de les bondats de portar un registre acurat de la memòria i els arxius personals de cares a mantenir-ho com un bé públic. Remarco el concepte de públic, però suposo que Caixa Catalunya té més poder de convocatòria que jo.

Frases de Jordi Nadal

2009-03-03T15:00:00.002+01:00

L'any 1959 l'historiador cassanenc Jordi Nadal Oller es trobava a la Universitat de Liverpool. Des d'allà va enviar alguns comentaris sobre Gran Bretanya a la revista Luz y Guía. Les reprodueixo tot seguit:

Anglaterra: Aigua, al voltant; a sobre, boira; a sota, carbó.
El món: Nosaltres i els altres.
La Commonwealth: Ous d'Irlanda, bacallà de Terranova, rom de Jamaica, xai de Nova Zelanda, peres d'Austràlia, te de l'Índia, dàtils d'Aden, vins de Sud-Àfrica...
Londres: Una aglomeració de suburbis.
Les altres ciutats: Els suburbis de Londres.
Keep left: "Aneu per l'esquerra". Hi van els trens. Hi va tota la circulació. Hi escriu una persona de cada tres.
El pa: El vehicle de la mantega (definició d'un amic).
El te: El lubrificant de l'home.
La pipa: El carburador.
La moneda: Pounds, shillings, pence. Una pound = 20 shillings, un shilling = 12 pence. En català, lliures, sous i diners. És el sistema inventat per Carlemany fa més d'un miler d'anys. Només els anglesos l'han conservat.
L'educació: Discreció.
Mr. Smith: El Sr. Ferrer.
El gos: De la meva dispesera: "Sóc vídua, el meu marit morí a la guerra. Ara tinc un gos".
El menjar: D'infants.
La parla: De negres.
El week end: Un dilluns als meus alumnes: —Com heu passat el week-end? Heu estudiat? —No. —Heu anat al camp? —No. Potser al teatre o al cinema? —No. —I doncs? —Res.
La Reina: God Save.

Terrorisme a Leeds

2009-03-02T17:27:00.004+01:00

Fa uns dies, mentre cercava feina pels carrers del centre de Leeds, vaig veure una estampa genial i simptomàtica. Mentre el mercat laboral britànic es troba realment deprimit, el centre de reclutament de la Royal Navy, la Royal Air Force i l'Army funcionava a ple rendiment. Tots els seients plens, tots els funcionaris treballant i totes les pantalles de televisió ensenyant imatges d'helicòpters (deu ser la màquina de guerra més recorrent en les campanyes de propaganda de les forces armades occidentals, no trobeu?). Uns dies abans, davant la Leeds Library hi havia una cockpit d'aquelles de "joguina" perquè els nens experimentessin alguna simulació de combat servida per la RAF.

Avui he trobat aquesta oferta de feina al Jobcentre Plus proper a Wellington Street: "Job title: counter terrorism trainer. [...] Employer: West Yorkshire Police Headquarters. [...] Description: This is an excellent opportunity to play a key role in the Counter Terrorism Unit (CTU), Leeds. You will create, design and deliver local, regional and national Counter Terrorism Training and exercise to CTU colleagues throughout the North East Region. It is essential that you have knowledge of counter terrorist investigate / intelligence / operational practice and best practice in this field gained through experience or research. You should have experience in the design and delivery of training and exercises and the ability to deliver training on complex and sensitive issues at senior management level within the Police and other external partner agencies. The ability to complete advanced accredited training. Working flexible hrs. and travelling for business purposes. You must be a British Citizen ans should only discuss the role with famil." Ah, i no us ho perdeu, la Policia de West Yorkshire està al Facebook.

Frases que fan història

2009-02-28T16:26:00.002+01:00

Sovint trobem frases o textos breus que ens serveixen per a deixar anar sentències lapidàries enmig d'una conversa o d'un text, des de Karl Marx fins a Groucho Marx. A partir d'ara, quan en trobi una relacionada amb la història, miraré de posar-la en aquest bloc. Aquí va la primera:

Hay países donde los grupos terroristas juegan un papel político. Eric Hobsbawm.

Víkings

2009-02-25T11:17:00.003+01:00

A continuació dono els resultats de l'enquesta relacionada amb saber quin conflicte us semblava més interessant de conèixer. El 33% ha escollit la Primera Guerra Mundial, mentre la Guerra Civil espanyola s'ha emportat el 66%.

Com que el dissabte passat vaig anar al Jorvik Viking Festival que es fa cada any a la ciutat de York, aprofitaré per proposar una nova enquesta al final de la pàgina. Aquesta vegada es tracta sobre quina pel·lícula ambientada en el mític món víking us ha agradat més. I no us emocioneu, que no he posat Vickie el Vikingo.

Civilització espanyola

2009-02-13T00:45:00.004+01:00

Recentment vaig col·laborar en una classe d'espanyol com a llengua estrangera. La raó, es parlava de la transició espanyola. És comú en les classes de llengua tocar temes relacionats amb la cultura i la història de la regió del món en la que es parla l'idioma a aprendre.

El títol del llibre que els alumnes de la Universitat Metropolitana de Leeds fan servir com a referència té un títol imponent per la seva barreja de modernitat i gust ranci: Esp@ña, manual de civilización, de l'editorial Edelsa. Si Rafael Altamira aixequés el cap.

Robots

2009-02-07T11:44:00.006+01:00

Quina imatge és de l'any 2005 i quina de 1932? Cerqueu les diferències.

Bundesarchiv

2009-02-06T01:43:00.002+01:00

Espectacular fotografia de dos policies alemanys de la dècada de 1920. Resulta que el Bundesarchiv ha enviat moltes de les seves fotografies a Wikipedia. Una eina molt útil, sí senyor.

The final countdown

2009-01-22T16:51:00.011+01:00

No us espanteu si en el darrer número de la Revista de Girona trobeu quelcom estrany a l'article "El sofriment dels invasors". En l'article tracto de l'organització i el funcionament dels soldats napoleònics en els combats per Girona de 1808 i 1809. Potser alguns ja l'heu vist (fins i tot llegit) i heu notat un reportatge fotogràfic una mica estrany. Les imatges corresponen a un article no publicat sobre el Sometent de Cassà de la Selva dels anys vint (del segle XX).

Si algú de vosaltres només ha fet allò de "mirar sants" (una expressió que considero altament despectiva), pot haver pensat tot un seguit de coses a primer cop d'ull:

No distinegeixo el Sometent Armat de Catalunya del segle XX del de les movilitzacions de principis del segle XIX.
Penso que la gent només "mira sants" i, al veure la paraula "sometent" en algun peu de foto, no notarà res.
No sé que la fotografia no existeix el 1808 i me la sua tot una mica.
Intento emular al director Don Taylor i la seva pel·lícula The final countdown (1980). En aquest film el portaavions Nimitz viatjava al passat, just a temps per impedir l'atac japonès a Pearl Harbor. En el meu cas, els personatges benestants de Cassà de la Selva viatjarien en el temps a través d'una paret bruta d'algun casino modernista i es trobarien que poden impedir l'assalt francès amb les seves armes de repetició i els seus revòlvers.

Amb quina us quedeu?

L'únic espanyol bo és l'espanyol mort

2008-12-28T19:45:00.003+01:00

Ara que acaba l'any arriba a les nostres llars, com un possible regal nadalenc, el darrer joc distribuït per CatImperium. Es tracta d'un joc d'estratègia en el que es recrea la darrera jornada de resistència a Barcelona durant el setge de 1714. Aquesta va ser una de les jornades de combat més dures (pel nombre de víctimes) de la història del segle XVIII europeu. Pels creadors del joc totes les víctimes de llavors no varen ser suficients. És així com apareix un joc de taula d'aquells que serveixen "per canviar la història"...

Per algun motiu, els seus creadors Xavier Hernández i Cardona i Xavier Rubio i Campillo, consideren que canviar el rumb de la història passa per infringir el major nombre de baixes a l'exèrcit franco-espanyol.

Emili Giralt poeta

2008-12-18T20:36:00.003+01:00

Cassà de la Selva compta amb una de les publicacions periòdiques locals més antigues de Catalunya. L'any 1944 apareixia Luz y Guía, una mena de suplement del full parroquial que amb el temps s'aniria ampliant més i més de continguts. Actualment encara dura, sortint mes a mes sota el nom de Llumiguia.

Doncs bé, avui he estat cercant informació en els primers exemplars. Estic fent una investigació sobre la indústria surera cassanenca a la segona meitat del segle XX. Qualsevol investigació centrada en aquest període ha de passar forçosament per aquesta revista, veritable disc dur de la vila des dels anys quaranta. En un dels exemplars dels anys cinquanta he trobat els participants dels primers Jocs Florals celebrats a Cassà. Un dels guanyadors (250 pessetes, crec) fou Emili Giralt, amb un poema titulat "Iocasta". Sí senyors, l'historiador Emili Giralt, autor de Entorno al precio del trigo en Barcelona durante el siglo XVI i La viticultura y el comercio catalán del siglo XVIII.

El rostre de la batalla

2008-12-05T16:18:00.005+01:00

He acabat de llegir un llibre mític per a la història militar: El rostro de la batalla de John Keegan. No he llegit l'original en anglès, i he pogut comprpvar com la traducció que va fer Juan Narro Romero el 1990 per Ediciones Ejército és pèssima.

D'acord que el llibre va ser escrit als anys setanta, però crec que ha estat molt sobrevalorat. Es planteja —i resol prou bé— preguntes tant complexes com evidents, tant que sobta que ningú més hi hagi pensat abans que el senyor Keegan. Tot i això, considero que fa un treball excessiu de microhistòria: a partir de les batalles d'Agincourt, Waterloo i el Somme (només el primer dia de combats, l'1 de juliol de 1916) explica gairebé tot. El problema és, al meu parer, inicial: no es planteja que les batalles depenguin de la visió que els propis homes i dones del passat tenien d'aquest fenomen (si és que el tenien). S'ho mira tot, diguem-ne, des d'una perspectiva massa “setentera”; fins i tot Keegan mateix admet que té problemes per relacionar el lideratge de 1415 amb el de 1815 o 1916.

Crec que força massa els números dels anys (fixeu-vos amb les dates de les batalles) i la geografia (les tres es desenvolupen en la part nord de França i sud de Bèlgica. A més, com no, totes tres estan protagonitzades per exèrcits anglesos o britànics contra francesos i de tant en tant alguns alemanys. I algú podria dir que la batalla del Somme va ser de francesos i britànics contra alemanys, però és tan fort l'anglocentrisme de Keegan que els aliats gals semblen rivals o veïns incòmodes. La vida del soldat i l'experiència de combat està feta al 99,99% amb material històric anglès, sobretot amb dietaris i vivències expressades mitjançant qüestionaris de primera o segona mà. Les fonts franceses i germàniques són pràcticament inexistents, fins i tot es podria dir que irrellevants.

Es planteja molt detalladament el que passa durant el combat, però potser sobreestima el fet que el que envolta el combat depèn també d'una explicació històrica que modifica el que sabem del combat, i viceversa. Keegan, en canvi, es concentra en el soldat en la batalla i dóna per vàlids, sense entrar-hi massa, la resta de coneixements que personalment considero essencials per una bona història militar: reclutament, origen social dels soldats, educació dels comandaments, resistències de la població civil, etc. Totes aquestes coses queden obscurides enmig d'unes explicacions que a vegades sonen massa patrioteres, sobretot pel cas de l'origen social dels guerrers britànics de la Primera Guerra Mundial. Ell mateix diu que s'interessa més pel que fan els exèrcits que pel que són, però no seríem justos si no sapiguéssim que els exèrcits fan moltes altres coses al marge de combatre. En resum, diria que el que més val la pena són les conclusions.

L'home invisible existeix, jo l'he vist

2008-12-05T00:41:00.004+01:00

En el dia d'avui he vist per dues vegades un anunci de televisió que m'ha deixat frapat. Tant és així que no recordo què anuncien; està bé, recordo que és un detergent, però no la marca. Es tracta d'un producte nou i revolucionari, el qual detecta les taques i les ataca a consciència. En l'anunci de televisió es pot comprovar fàcilment que és així, però també es veu com hi ha una reacció en una part de la roba que la senyora de la casa (i és una senyora, és clar) no havia vist. Ella es sorprèn perquè no l'havia vist abans, però heus aquí que les dones (i són dones, és clar) que li feien la demostració li diuen que el producte també lleva les taques que no veus (!).

És, probablement, l'analogia perfecta de la fe que dipositem en la tecnologia i els seus possibles efectes inesperats i que necessitem explicar d'alguna manera. La més habitual és dotar de providència divina, metabolisme biològic o intel·ligència a aparells o productes químics. Un exemple prou clar i del qual ja no se'n parla tant són les "armes intel·ligents", les quals, pel fet de ser intel·ligents, ja saben perfectament el que han de fer.

La meva guerra menys preferida

2008-11-27T16:09:00.004+01:00

Ahir em vaig trobar amb una coneguda pels carrers de Girona. Al veure que a les meves mans portava un exemplar de La guerra del Francès al corregiment de Vic, 1808-1814 de Maties Ramisa, va exclamar que aquella era la seva guerra "menys preferida". Fins aquell moment no havia pensat que la gent tenia guerres preferides, com si fos un fenomen fàcilment classificable. Això m'ha animat a realitzar l'enquesta que trobareu a la part de baix d'aquest bloc.

Jaume I a la Universitat de Girona

2008-11-26T12:08:00.002+01:00

Els dies 1 i 2 de desembre es fa a un congrés sobre Jaume I a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona: Economia rural i articulació urbana. Jaume I, família i Cort. Hi participaran Gaspar Feliu, Elisa Varela, Josep Maria Salrach, Philip Banks i d'altres historiadors.

Cinema i desigualtats en el món

2008-11-25T12:57:00.002+01:00

Els dies 28 i 29 de novembre, el Cineclub 8 1/2 i Xocolata per a Tots organitzen un seguit de conferències i projeccions relacionades amb el reciclatge i la banca ètica. Tots els actes es faran a Cassà de la Selva. Per a més informació, visiteu www.vuitimig.com.

El fet fronterer

2008-11-19T17:33:00.001+01:00

L'Institut d'Estudis Empordanesos organitza un congrés per l'any vinent sobre les visions de la frontera des de l'Empordà. Els que vulguin presentar alguna comunicació tenen fins el 31 de desembre de 2008 per fer una proposta a l'entitat.