Visió tolkieniana de la història

En història sovint escoltem i llegim expressions del tipus "nosaltres vàrem fer..." o "ells ja eren...". Traslladem el nostre cos i la nostra ànima al comerç català amb Amèrica del segle XVIII o als camps de batalla de la guerra dels Segadors. Un "presentisme en el passat" que sembla necessari per donar més protagonisme a la gent que viu actualment enmig dels historiadors. El problema és que la "lògica de partit de futbol" s'acaba introduïnt en els processos històrics (i polítics): bàndols clars, resultats exactes i identificació personal total amb uns i/o altres. Posant exemples clars, encara recordo quan Xavier Rubert de Ventós va deixar anar la frase —en una conferència a Girona— "els catalans veniem aiguardent als indis americans". Ho va dir per fer-nos adonar que nosaltres també vam ser dolents en la colonització americana. Deixant de banda que l'esperança de vida actual encara no arriba als 250 anys, un podria dir que això és només una manera de parlar. Hauríem de ser, però, una mica més acurats a l'hora d'introduir certs comentaris; i no posar frases com aquesta al mateix nivell de "l'altre dia vam perdre la final de la Copa d'Europa contra l'Arsenal", per continuar amb el símil esportiu.

Sóc dels que pensa que cal parlar del segle XVII per entendre el XVIII, però crec que és massa agosarat fomentar que la gent cregui que les seves vides (les seves vides socials, com a grup identitari) poden traslladar-se centenars d'anys en el passat, com si es tractés de l'experiència èlfica en el món de fantasia creat per John Ronald Reuel Tolkien. Per entendre'ns, cauríem en el mateix absurd si miréssim d'explicar la col·lectivització agrària soviètica partint de la revolució neolítica (malauradament, no recordo quin historiador va comentar això). Els perills de la simplifació per via del trasllat dels nostres éssers cap al passat són prou evidents, essent un d'ells el de l'acceptació dels conflictes eterns (típica de les produccions fílmiques i televisives de Jerry Bruckheimer).

Aquesta visió tolkieniana de la història la trobem, en el camp de la política de la guerra freda en l'obra Opción cero d'Edward Thompson, quan critica un article sobre política de defensa nordamericana als anys vuitanta:

"Leí este número monográfico con atención y estupefacción creciente. Me pareció una declaración bárbara y, en una consideración global, un indicio de que la civilización se ha deteriorado más allá del punto en que es posible remediarlo.

Sin embargo, este deterioro se asume como premisa inicial del discurso. Se asume también que ambos bloques están en estado de guerra permanente (únicamente mitigado por algo que se denomina 'disuasión') y que continuarán estándolo para siempre jamás. La pericia de los autores —y hay que decir que fueron escogidos por su reconocida pericia— está integrada en una infantil visión política del mundo, derivada, supongo, de una lectura demasiado precoz de El señor de los anillos de Tolkien. El perverso reino de Mordor está situado allá, y siempre lo estará, mientras que en nuestro territorio se sitúa la simpática república de Eriador, habitada per perplejos hobbits liberales que son salvados periódicamente merced a la genial magia blanca de figuras semejantes a Gandalf, como Henry Kissinger, Zbigniew Brzezinski o Al Haig.

Esto es una exageración, pues la mayor parte de los colaboradores del número en cuestión bien poco dicen sobre política. Se acepta una visión del mundo maniquea, y el resto es políticamente nulo. Quizás esto es lo que es un 'experto en defensa' de primera clase: una persona que tiene un agujero en la cabeza en el lugar que deberían ocupar la moralidad y la política, que puede pasárselo de la mejor manera posible manejando siglas, usando un vocabulario de fuerza de disparo, de sistemas de lanzamiento, de megatones, y con la extrapolación de escenarios que consideran las peores situaciones con argumentaciones cada vez menos sólidas."

Tornen els "ciutadans honrats"

Fa una colla de segles, existia un tipus de persona urbanita coneguda com a prohom o ciutadà honrat. Aquests solien ser comerciants que controlaven políticament les ciutats medievals. En els segles XVII i XVIII aquest títol es va convertir en l'aspiració dels notables dels llocs rurals, al mateix temps que els nobles abandonaven els "camps" per integrar-se en un món urbà nou, apareixent allò que anomenem patriciat urbà.

En El País del 13 de febrer podreu llegir una entrevista d'Ana Carbajosa a Franco Frattini, comissari d'Interior i Justícia de la Unió Europea. El nucli del text gira al voltant del control biomètric al que se sotmetrà a tot ciutadà que entri o surti de la Unió Europea. Les obres de ciència ficció dels anys setanta, vuitanta i noranta ens havien ensenyat que els escàners oculars i el palmell de la mà servien per custodiar edificis o entrades secretes. Ho hem vist tantes vegades en el cinema i la televisió que es podria dir que constitueixen un ritual de pas obligat per accedir al poder: l'heroi, si ho feia bé i enganyava prou, podria burlar els sistemes de seguretat basats en detectors d'ADN o similars.

En el pas del segle XX al XXI, i amb la conversió d'allò que ens individualitza biològicament com éssers humans (iris, gens, etc.) en informació, la realitat pot ser menys heroica. Si un govern sap que pot tenir la informació suficient per controlar grans grups humans, per què no fer-la servir? Si volen aquests drets, que es queixin molt i molt, a veure què passa; aquesta deu ser la norma de l'alta política actual. Telèfons, adreces i documents d'identitat s'uniran a la identificació biomètrica dels viatgers que entrin i surtin de la UE.

En el Parlament europeu no tothom hi està d'acord, i serà, evidentment, una mesura prou impopular. M'encanta la darrera pregunta de la periodista del diari El País: "¿No complicará demasiado la vida de los viajeros?" La comoditat per davant de tot, no fos cas que intentem fer una separació herètica entre drets humans i drets del consumidor, que pel que sembla toca que vagin de bracet. La resposta de Frattini comença amb un to tan elegant com preocupant: "Habrá un sistema dirigido a la gente honesta..."

Mules

Fa uns dies comentava amb un amic que la mula és una inversió a fons perdut. Parlàvem, evidentment, d'èpoques passades, quan la mula tenia un valor econòmic importantíssim. Dic a fons perdut perquè estaríem parlant d'un animal híbrid i, per tant, estèril (o semiestèril, tenint en compte que a vegades es donen casos miraculosos de parts de mules, crec que només unes desenes en els darrers segles). La bèstia prové de la barreja entre una euga i un burro; normalment, si considerem que la parella contrària és fisiològicament més delicada a l'hora d'aparellar-se. El producte resultant és un animal que reuneix les millors qualitats del cavall i de l'ase: resistència, poca covardia, rapidesa, etc. La pega, com ja hem dit, és la seva impossibilitat de donar descendència.

He recordat la conversa quan he llegit la notícia sobre aquesta mena "d'examen per a estrangers" que vol aplicar el Partit Popular. Consistiria, a grans trets, a assegurar que els valors espanyols "de tota la vida" no es perdin o quedin barrejats entre tota aquesta gent que té un color de pell equivocat. El càstig seria l'expulsió o algun altre mecanisme coercitiu similar. Un podria pensar que els creadors d'aquesta monstruosa idea legislativa xenòfoba tenen llard dins el cap enlloc de cervell. Sovint, però, oblidem que els documents polítics, les iniciatives, no es fan al buit; són, més aviat, formes intuïtives de cercar opinió pública o calat social, com preferiu. Saben que algú els farà cas.

Tots sabem que els immigrants són uns lladres. El que no queda tan bé en les converses quotidianes és dir que per cada un que és un lladre n'hi ha mil que treballen com mules.